Com diria un bon amic que sí que sap com funciona la cosa: comencem pel començament. És bo recordar que l’inici d’aquest relat cal situar-lo fa uns 40.000 anys, quan vinguessin d’on vinguessin – ara no ve al cas – els primers Homo Sapiens Sapiens trepitjaven casa nostra. Allí van trobar l’Homo Neandertal que portava aquí vivint uns quants centenars de milers d’anys que van veure com una colla de nouvinguts els hi ocupaven la terra i els hi prenien la caça fins a fer-los desaparèixer.

Aquests nouvinguts són els nostres avantpassats. El de qualsevol humà que habita avui la Terra, i òbviament, els de tots els catalans i catalanes que avui et puguis topar pel carrer. Ho dic per allò de la immigració... perquè cal recordar que ja de bon principi tots érem immigrants. El fet és que res - a l’espera de novetats científiques - ha sobreviscut d’aquells Homo Neandertals. Van simplement desaparèixer. Perquè el fet és, i com anàvem dient, que l’inici de tot aquest sidral cal situar-lo no més enllà de l’arribada d’aquests Homo Sapiens Sapiens ara fa 40.000 anys.

Ja en aquella època, les persones es relacionaven, s’intercanviaven cultura material – tecnologia – i ja feia temps que existia la parla i els rituals simbòlics. Pel que deixen veure les restes de l’època, ja es comencen a dibuixar, de manera clara, diversos àmbits geogràfics de relació humana. A la Península: l’atlàntica i la mediterrània; i les restes arqueològiques així ho notifiquen als Països Catalans i a la Mediterrània occidental amb la ceràmica cardial, el vas campanaiforme i la pintura llevantina entre d’altres elements.

Des de temps immemorials els moviments migratoris i culturals ja situen casa nostra enmig d’una àrea que abraça tota la Mediterrània Occidental, des del Magrib fins al Golf de Lleó i que fa de porta d’entrada peninsular i de pont entre Europa i Àfrica.  Fent una valoració ràpida de les migracions des de les èpoques més remotes fins a l’actualitat, es veu clar quin és aquest espai geogràfic d’intercanvi cultural i humà enmig d’on es trobem situats.

Aquesta cruïlla de carreteres té una primera autopista de comunicació humana Nord-Sud. Sentit Sud i resseguint tot el corredor mediterrani peninsular passa per Múrcia, Andalusia, creua l’Estret de Gibraltar – amb diferents graus de dificultat segons les èpoques històriques – cap al Magreb i el Sàhara. I en sentit Nord i resseguint el corredor del mediterrani passa per Occitània, Provença, on es bifurca cap al nord, Roine amunt, direcció el centre europeu; i cap al mediterrani oriental resseguint els Balcans fins a la Mar Negra.

La segona autopista és direcció Est-Oest i es podria dir que és bàsicament aquàtica. L’Ebre sentit oest, cap al nord peninsular i la “Meseta”. I amb l’invent de les embarcacions marítimes, la mar Mediterrània completa la brúixola sentit est cap al Pròxim Orient.

La gran majoria de les persones que viuen a casa nostra són passatgers que han agafat una d’aquestes autopistes històriques. Dels balcans avui tenim força població romanesa, de la mateixa manera i del mateix lloc que els celtes de l’any 1000 ac i els visigots del segle V dc. Sí; romanesos, celtes i visigots, ni que algú li sembli estrany, han vingut del mateix lloc i utilitzant la mateixa via.

Podríem dir el mateix del tram sud d’autopista. I així els capcians del  9.000 ac, els almerians del 3.000 ac, els musulmans barbarescos del segle VIII dc, els murcians i els andalusos oriental dels segle XX i els magrebins del XXI són l’exemple de grups humans què en diferents èpoques han encarrilat el corredor del mediterrani direcció nord buscant noves oportunitats.

Els immigrants nous són els xinesos o els sud americans i és gràcies a l’invent de l’avió, bàsicament. En canvi, els immigrants romanesos i els magrebins d’avui com els andalusos i murcians de fa unes dècades són, ni que acabin d’arribar, de tota la vida.  O sigui... que res de conspiracions!