Ara fa quatre anys, l'Estat espanyol va viure un moviment de rebuig contra l'intent de manipulació informativa perpetrat pel govern del PP. Aquell moviment es va poder articular perquè una gran majoria de persones veien en una alternança de govern una sortida al problema. En qüestió d'hores, una onada d'indignació va mobilitzar la ciutadania en clau de rebuig, i la celeritat d'aquell procés va esdevenir notícia. El proper 9 de març torna a haver-hi eleccions. Els qui aleshores van promoure la mobilització o els qui no van dubtar a afegir-s'hi, ara no senten cap necessitat de fer res. En tot cas, i per inèrcia, es fomenta el record d'aquella situació per advertir del gran perill que seria que el PP recuperés el poder. Aquests, però, passen de puntetes sobre tot allò que ha passat i està passant a l'Estat espanyol durant la legislatura del PSOE. Per què? Doncs únicament perquè creuen que criticar el PSOE pot beneficiar el PP. I abans que assumir aquest risc, prefereixen envilir-se amb el silenci còmplice.
Quatre anys després d'aquells fets, és sota el govern de Zapatero que s'estan violant els drets humans més fonamentals al País Basc i a Catalunya, jutjant persones per suposades vinculacions amb el terrorisme o per suposades injúries al rei o per qualsevol altra cosa que cap democràcia europea del segle XXI hauria de permetre. La persistència d'aquestes actituds abusives ha arribat a extrems intolerables que deslegitimen absolutament l'Estat. I els qui ho haurien de denunciar, els progressistes que ara fa quatre anys ens mobilitzaven contra aquells conservadors tan dolents, no ho fan perquè no veuen cap alternativa, perquè es resisteixen a reconèixer una situació de crisi, de carreró sense sortida.
Mentre una part de l'electorat segueix aquest comportament de mal menor i ja té decidit que tornarà a votar PSOE el 9 de març únicament perquè no governi el PP, i no pas perquè estigui entusiasmat amb el balanç de la legislatura, per primer cop es percep de manera claríssima que la ciutadania busca comportaments electorals alternatius per canalitzar aquest malestar, i d'aquí el debat sobre el vot en blanc. A un mes de la data dels comicis, moltes persones estan fartes de la política a l'Estat i no pensen seguir la solució del mal menor. El fet que l'expresident Maragall promogui el vot en blanc n'és un símptoma més.
S'està articulant la desobediència a l'Estat espanyol. Ja no és desafecció, sinó desobediència, rebuig frontal a determinats abusos comparables als que en el seu moment van cometre els governants del PP. Encara no se sap, però, com s'articularà definitivament. Perquè la solució més fàcil és la que es va donar al 2004: que un partit vehiculés aquell malestar. I això, ara i des de Catalunya o els Països Catalans, no és fàcil. Algunes persones votaran en blanc, i això sempre serà millor que no pas quedar-se a casa des del meu punt de vista, però també som conscients que si el vot recalcitrant del PP es mobilitza (com és habitual) i el vot acrític i còmplice del PSOE es mobilitza (com el discurs de la por al PP fa preveure), el resultat serà una reducció de la representativitat al parlament espanyol d'aquelles formacions que en podrien assegurar la diversitat i trencar el bipartidisme.
Quina lectura ha de tenir això? Evidentment, a alguns els faltarà temps per assegurar que els nacionalismes perifèrics van a la baixa, però és ben clar que el missatge va més enllà d'això. La ciutadania està dient a alguns d'aquests partits que no vol que segueixin practicant aquest joc, que volen trencar aquesta dinàmica miserable. Els demanen que comenci la desobediència, que l'articulin. I potser aquests partits no estan preparats per articular aquest moviment a curt termini, abans del 9 de març, però algú pot negar que s'està obrint una crisi política que tard o d'hora comportarà canvis? Algú pot dubtar que, tard o d'hora, aquesta desobediència trobarà la manera d'articular-se i fins i tot d'institucionalitzar-se?
Ara bé, quan arribi la sentencia del TC la societat haura d'estar preparada per sortit al carrer i totes les forces hauran de recolzar el mateix, Catalunya.
Les forces polítiques, el vot blanc, el vot nul i la societat tindrà l'obligació de dir el que vol, dir-ho clar i fer-se respectar
dies, durant les entrevistes, trobades i reunions que fem arreu del
territori per explicar a aquells que ens ho demanen quin és el projecte
polític del Partit Republicà Català, ens trobem algunes persones que,
de bona fe, ens demanen quin és el nostre programa per a les eleccions
espanyoles, i que es queden una mica astorades quan els responem que
per a Espanya no tenim cap programa, ni ara ni mai. Com ja vaig dir en
un article anterior, nosaltres no volem gestionar Espanya, no és el
nostre país i, per tant, no ens preocupa quina política cultural han de
tenir tenir els ciutadans espanyols, ni el seu programa de medi
ambient, ni com han d'administrar ni la seva policia ni els seus
exèrcits, ni els seus jutges. Són els seus i, per tant, ja s'ho faran.
Tampoc no ens interessa transformar aquest Estat, que no és el nostre, perquè sigui més còmode per als catalans:
•
No volem que a les casernes de la Guàrdia Civil en territori català hi
onegi la senyera, perquè el que volem és que aquest cos no català marxi
del nostre país
• No ens treu la son que al Congrés i al Senat
espanyols s'hi pugui parlar en català, perquè el que volem és que més
aviat que tard, amb l'assoliment de la nostra sobirania, ja no sigui
necessari que els nostres representants electes hagin d'anar a les
Corts espanyoles a perdre-hi el temps.
• No ens fa cap falta
tenir diputats i senadors catalans que dediquin un minut de la seva
feina a votar si l'exèrcit espanyol ha de ser present al Líban, a
l'Afganistan o a l'altra punta de món, perquè ja ens donarem per
satisfets si, senzillament, les tropes espanyoles abandonen Catalunya.
•
No ens cal participar en debats eterns sobre els trens, les autovies o
les autopistes de Lleó, Burgos, Langreo o la Rioja, perquè ens
conformarem si arriba el dia que els catalans haguem de deixar de pagar
autopistes a casa nostra per anar a la cantonada, o puguem agafar trens
que no s'espatllin perquè l'administració espanyola no hi inverteix ni
un euro des de fa anys, o tenim la possibilitat d'agafar un avió per
fer un vol intercontinental sense haver de fer escala obligatòriament a
Madrid per imposició d'AENA.
És a dir, ni volem gestionar
l'Estat dels espanyols, ni ens és necesari que els espanyols ens
entenguin ni ens acceptin ni ens comprenguin ni ens estimin. Tan sols
aspirem a tenir-hi una relació entre iguals i perquè això sigui
possible només hi ha una manera: que ells tinguin el seu Estat i que
nosaltres tinguem el nostre. O sigui, que el 50% de la feina ja està
feta; ara ens toca a nosaltres enllestir l'altre 50%. Mentrestant,
l'objectiu del Partit Republicà Català en aquestes eleccions espanyoles
és possibilitar que tots aquells catalans que no vulguin quedar-se a
casa el 9 de març perquè no volen facilitar amb la seva abstenció o el
seu vot en blanc que els espanyols continuïn decidint per nosaltres, i
tots aquells altres que no vulguin tornar a votar aquelles formacions
polítiques que a l'hora de la veritat, quan han començat a tocar poder,
s'han acomodat al sistema juridicopolític autonòmic espanyol tinguin la
possibilitat d'optar per un vot rupturista i trencador: el vot a les
candidatures de RC.
Quin programa tenim per a l'Estat espanyol en aquests comicis? És molt senzill i fàcil de memoritzar, només té onze lletres: Adéu Espanya!
Carles Bonaventura
Secretari General del Partit Republicà Català
Anar a votar aquestes eleccions és reforçar la hegemonia PPSOE i el malhaurat "Estado de las Autonomias" amb la conseqüent provincianització dels Països Catalans. Votar en blanc és un parida i dones entendre que no t'agrada ningú però que voldríes implicar-te. Vaja, que et sens espanyol. No, companys, el millor és portar a terme allò de la desafecció, allò de la desconexió amb Espanya demostrant que Espanya no ens interessa. Només ens interessa l'Estat Català. Per això cal que ningú que se senti català vagi a votar aquestes elecccions. Al menys això és el que jo recomano a tothom.
Practiquem, doncs, l'abstenció activa !!!
Em sembla que no hi ha gaire que aportar. I això hauria de fer pensar.
Però, sobretot, quin precedent a una democràcia europea consolidada s'ha donat abans?
El cas de Batasuna no compta.
O esteu inventant la sopa sense caldo?
Governar la força perdedora, i com mes va més perdedora, a les urnes, sense cap condicionament dels seus pressumptes companys de govern coaligat tripartit.
Importar a correcuita 300 transformadors, per a donar llum a 400.000 persones de la capital del pais durant mes d'un mes, per una avaria electrica sobre la qual la comissió investigadora de l'administracio catalana encara no ha atret cap conclussio.
Aconseguir esvorancs, en lloc d'afermar tunels, i enviar fora dels seus domicilis mes de 1.000 persones, Se sap que la constructora i la direccio d'obres la van pifiar, però els hi assignen noves obres, per les bones.
Limitat a 80 per hora la velocitat màxima per a 4 milions de persones, contra els criteris de la gent entesa, del RACC i dels experts en mobilitat que no viuen de l'administracio.
No recòrrer una llei de la dependència que assumeix, de facto, i invadeix, competències exclusives de la Generalitat. Dictamen del Consell Consultiu, on troba 30 elements d'inconstitucionalitat, i ni cas. Tenim un govern d'esquerres, supeditat a un altre govern minoritari d'esquerres (aixi ho diuen...) de l'estat, al qual se supediten.
Vist que ningu aporta cap exemple comparatiu europeu, serà veritat que es una nova innovació (parida li dic jo) a la politica catalana. Tot el que es nou no es, per definicio, positiu, Xavier, com sembles dir. Me'n recordo de la bomba atòmica sobre Hiroshima, i realment, va ser un fet nou, i gens positiu, oi...
El que si es cert és que aquesta postura del vot en blanc es també la postura de la no democràta, i si feixista , Plataforma x Catalunya, o dels ex-Independentistes dels Paisos Catalans (germanes Serra, Benitez, etc.), que són d'esquerra esquerra esquerra (extrema, i de debó), comunistes, de debó, i que volen transformar Catalunya en un pais del socialisme real. Molt respectable, si Xavier, però 50 vots.
I una postura on es troben còmodes l'extrema dreta feixista de la Plataforma x Catalunya o l'extrema esquerra més que comunista del socialiste real indispensable, la veritat, no m'interesa el més minim.
Menys invents, i mes seguir les pràctiques de països ben democràtics i participatius, con Danmark, Norway, Finlàndia, Països Baixos, Alemanya, Gran Bretanya, etc. I, companyes i companys, ningu minimament significatiu, políticament, allà, mai, mai, ha propugant un vot en blanc. Ni a Isreal, la unica democràcia de l'Orient Mijtà.
No sé si serè positivista o negativista, i segur que no ho serè sempre sobre totes les questions opinables, però sí es cert que els invents, en democràcia, on ja està tot inventat als països democràtics de debó i de veritat, si no tenen cap precedent a cap politic europeu remaracable, doncs no em mereixen la mes minima confiança.
I si trobem als feixistes i als mes que comunistes, en aquest punt, com no ho soc, no m'hi trobareu.
Després, però, quan algu digui, amb rao, que els votants en blanc han fet un vot igual que els feixistes xenòfobs, que no es queixi. Serà veritat. Com el No al referendum de l'estatut de PP i ERC, ben juntets, per arribar al 20%.
I ara ERC bé que defensa que el Constgitucional no l'escapci. No deien que era una merda? Com el 20% de la poblacio (10% del PP i 10% d'ERC). Minoria molt respectable, i tant, però una quarta part dels qui van votar si.
I es produirà un conflicte fort , molt fort, de legitimitats. 12 jutges espanyols, que no mengen fetge, podren prevaldre contra 3 milions de catalans votants?
Mentre només amb un 15 % del total del cens electoral n'hi hagi prou per treure les majories que es treuen, no val la pena fer aquest rebombori. segur que aquells que apostem/aposten/aposteu pel bot en blanc o abstenció sou els mateixos que encavat acabareu votant a alguns d'aquests tres partits majoritaris: els gran beneficiats!
Però ... mentre nosaltres ens estem debaten en aquest llindar, l'estimació de les balances fiscals va pujant (l’any 2005 el dèficit fiscal de Catalunya es va situar en 18.595 milions d’euros, el que equival a 2.622 euros per habitant segons es va publicar aquest mes de gener). La gestió d'aquesta milionada d'euros continuarà en mans dels de sempre i, si s'apunta cap a aquesta mena de vot (que jo no dic que no em resulti atractiu) tot quedarà sense possibilitat de condicionar-ho. Fa vuit anys Erc va introduir en el debat polític aquest tema (les balances fiscals). Aleshores va rebre les més contundents desqualificacions des dels sectors que ostentaven el poder (Ciu, Pp, Psoe). Avui, aquest terme és el centre del debat electoral i ja ningú ho desqualifica. És més fins i tot la federació catalana del psoe ho reclama i el catalanisme conservador ho reivindica. Si els poquets que estem en el llindar no hi col·laborem, qui hi haurà a Espanya per reclamar-ho?
Ja és dabut que poca cosa podem fer-hi al Congrés, però la diferència entre ser-hi i no ser-hi crec que és tan considerable que val la pena aturar-se a debatre-ho, com proposes tu en aquest blog.
Que ERC com a partit faci tot allò que pugui per explicar-se, però jo percebo que s'acosta el moment de canviar les regles del joc. No serà ara; potser serà quan tinguem la sentència del TC, però ha d'arribar. En el fons és bo que la gent ja no vegi cap utilitat en la presència de diputats catalanistes al parlament espanyol.