Si pogués, m'hi plantaria directament. Pot semblar paradoxal, però quan la majoria de les persones pensen que durant la precampanya i la campanya creix l'interès per la política, a mi em succeeix que tancaria la paradeta i me n'aniria de vacances. La saturació d'informació política d'escassa credibilitat ja havia estat una realitat sempre, darrerament accentuada per l'efecte ressonador de la blogosfera. Però resulta que quan això ha coincidit amb unes eleccions al Congrés dels Diputats, ha culminat. No és que no es llegeixin coses interessants i que no valgui la pena seguir el debat. Ara mateix he rebut el missatge que m'anuncia tema i convidats de l'Àgora de dilluns a TV3, i és una bona notícia que hi sigui Saül Gordillo (llàstima d'alguns dels acompanyants). Però és que del proper 9 de març no en podem esperar res de bo per al país. Som en un final d'etapa, en un punt del procés en què sabem quines coses estan en crisi però encara no sabem quines funcionaran.
L'evolució política dels països no és lineal i contínua, sinó que anem a trompillons, anem acumulant forces o tensions fins que trobem un catalitzador, fins que quedem esgotats o fins que reaccionem contra alguna cosa. En els darrers anys, han estat diversos els elements que han actuat com a catalitzadors. El pacte entre CiU i PP, per exemple, va provocar un rebuig tan gran que ERC va passar de 12 a 23 diputats. Els atemptats de l'11 de març de 2004 van fer estralls entre els representants del PPC. La disjuntiva en què es va trobar ERC el novembre de 2006 la va situar en plena crisi de creixement, etapa absolutament necessària per continuar creixent, i això va afavorir els resultats de les CUP. Ara sembla que no hagi de canviar res per al país. I en part serà així, perquè ni ERC ni CiU ni PSC ni ICV podran tenir cap paper en un parlament on PSOE i PP, nacionalistes espanyols tots, bloquegen qualsevol opció de canvi a l'Estat.
Amb tot, les eleccions seran un punt d'inflexió, un nou catalitzador, una nova sacsejada per al sistema. Aquest cop, senzillament, per acumulació. No és que hi hagi un fet que alteri les estructures del sistema i obligui a un reposicionament. És que els actors del sistema es mantenen en tensió i s'estan de fer cap moviment fins que no hagi passat el dia en qüestió. Per això crec que el 10 de març es produirà una reacció en cadena que condicionarà l'evolució dels propers anys, fins a les properes eleccions al Parlament de Catalunya com a mínim. En aquesta línia va l'article de Lluís Bou a l'Avui. Que passin, doncs, les eleccions. Els qui volem arribar on encara no som sabem que no hi ha moviment sense canvi. Que passin i que tots els actors polítics emprenguin allò que han estat endarrerint per no perjudicar els resultats del partit. Jo, de moment, faig una mena de mitges vacances o de jornada reduïda, perquè a partir del 10 de març tindrem feineta i val més que estiguem en condicions d'assumir-la.
Un motiu que em provoca il·lusió però és la invitació que fan "La Plataforma pel Dret de Decidir conjuntament amb Sobirania i Progrés conviden a tota la societat catalana a participar en la recollida de signatures del proper diumenge dia 9 de març de 2008 a favor de la convocatòria de Referèndums des de Catalunya."
aquests no tenen problemes en anar junts, no s'hi juguen poder polític.
ho trobo molt més engrescador que campanyes de vot en blanc, o nul!!
Cul inquiet com ets, Ja deus estar al cas de l'intent de negociació entre un sector de Ciu i un sector del Psc per atiar al sociovergència un cop passin aquestes eleccions. Es preveu una important sacsejada i, si no em fallen els informadors, podria arribar a suposar un sunami com el de l'expulsió del overn d'ERC. Res que no sigui previsible.
Mira: amb tot això de la llei d'educació de Catalunya, promoguda per l'inefable Maragall (no sé perquè no tornes a posar el MARAGLL DIMISSIÓ), que ha aconseguit posar d'acord tota la comunitat educativa (mestres, pares, sindicats...) perquè es carrega la feina feta per la Consellera Cid, l'eminent vaga del sector que compta amb el suport de les Federacions d'associacions de Pares i Mares ... El guirigall sanitari amb un incrememt espectacular dels processos de privatització. El dinamisme de la Conselleria d'Acció Social que ha de gestionar la posada en marxa de la LLei de la Dependència, els marrons que s'ha de menjar el Conseller Huguet des dels sectors Universitaris pro-sociates i convers, els del de Cultura perquè procura racionalitzar la políotica de talonari feta per Ciu i continuada pels sociates ...
Això petarà. Hem de preveure que peti. I aleshores ... vindrà el torn de la sociovergència (que ja s'ha ofert, liderada per La VAnguàrdia, per posar fir al "desgovern")
El sacrifici que està fent ERC crec que és excessiu i mira que estic d'acord en l'estratègia plantejada, però és excessiu perquè el país no estarà a l'alçada: entre els trabucaires, els convers i l'espanyolització desconsiderada de la seva societat ... no servirà de res l'aposta lloable que ha fet.
Estic enfitada, ho sento admirat Xavier.
que malament ho veiem per tornar a treure el cristo gros de la sociovergència. Que ho veiem molt malament, això? Va, Mir, Roser i qui vulgui, us atreviu a fer una predicció dels diputats que treura ERC? Jo voto per quatre. Com ho deuen veure en Carod i en Puigcercós que s'han amagat, amagat sota les faldilles d'en Montilla, deixant el pobre Ridao sol, solet.
Un grandiós salt endavant... Si això no ho salva en Carretero, estem perduts.
Ah, i, després de veure com s'han engreixat Benach, Puigcercós o Carod o recordar els indecents augments de sou dels presidents de la diputació de Lleida i Girona, l'amic Vilert, o els casos de contractació d'amics i familiars i parlar del "sacrifici d'ERC" i "aposta lloable" faria plorar sino fes riure... Pobres, uns màrtirs que un país de miserables no sap comprendre.
I per si de cas jo m'atreveixo afer un pronòstic 5/6 diputats per ERC. I els que perdi ERC els guanyarà el PP a Girona i Lleida. Són faves comptades company
No n'hi ha que pedre la perspectiva política, doncs és de portes endins on les bases, la militància i els organs interns del partits on es ventilen les qüestions més importants i les direccions més adients pels proxims anys o la recerca possibles alternatives polítiques més sòlides.