He
visitat cases amb portes de fusta blava podrides pel mar obertes de bat a bat,
hi he penjat llençols bruts per espantar els voltors i m'he deixat bocins de
pell a les parets de calç bullint sota el sol fugint de la mort, i de la vida. He dormit en les coves
de la por acaronat per onades negres cobrint-me amb el matalàs tou, brut,
humit, calent d'un altre cos que no estimava. He mastegat deixalles
d'esperances espremudes ofegades pel fàstic més humà. M'he mastegat les
pròpies. Les alienes. He viscut a l'escull del port on es trenquen els somnis,
on rebenten fins extingir-se un rere l'altre, un rere l'altre. Enllà la pedra
tossuda no coneix motius pel dia, ni per la nit. Enllà he recollit
les restes esmicolades de tots els somnis i sense possibilitat de reconèixer-les
he retrobat, per perdre-les sense adonar-me, les esperances pròpies. He
recorregut els racons dels bars més foscos i n'he estat el cambrer i la puta,
el borratxo i el policia, el xulo, l'home de pau, el penjat i el carterista. No
conec licor que no conegui ni sexe que em sigui estrany. De totes les misèries
possibles el meu cor en porta un rastre. De totes les vides possibles no he
dubtat en triar-ne la pitjor si he tingut la oportunitat, he patit tots els
dolors triables... I tanmateix el dolor pitjor es no saber consolar-te amic.
Ben construida aquesta història i no em sembla gens casual ni aleatori aquest darrer dolor més gran que tots afegit a la seva vida. Potse r si que ens deixe s amb el cor com un pessic... però a vegades per consolar només és necessita ser-hi i aquest ... no hi és gaire.
"Filosofia en Xarxa de complexitat canviant" Jo vaig llicenciar-me en Filosofia segurament amb les pitjors companyies posibles (amb alguna excepció important) Com m'hauria agradat tenir una companyia com aquesta...
“Idees, imatges i sensacions que amb prou feines insinuen un estat d'ànim” Sempre aprenc alguna coseta i el que és més important acava conduint-te cap a lectures interesants...
