Màrius Asensi és professor d’esgrima: potser aquesta dada no explique res però em resistesc a admetre que no hi ha una profunda connexió entre el seu verb sigil·lós i l’exactitud cinètica dels combats amb espasa. (continua)
Així evolucionen els seus
textos: moviments plàstics en la metàfora, agilitat en els arguments i saviesa
en l’intercanvi d’escomeses aparentment innòcues tot preparant el colp de
gràcia definitiu: un gest elàstic, violent i precís que conclou la disputa amb
altra inapel·lable victòria; una idea atrapada en la sintaxi abrupta del vers
que ens commou inapel·lablement.
Òbviament, Màrius Asensi no és
només un elegant espadatxí; és, també, l’autor de les cançons més tòxiques i
subjugants que s’han escrit al País Valencià durant els darrers vint anys —més
o menys des que Remigi Palmero portara a premsar Provisions.
Les seues músiques s’avituallen als
prats, sempre verds i generosos, del folk anglosaxó però el banquet té lloc a
un pati urbà de València, entre cossis de geranis, gesmilers i cànem, i amb convidats
que hi compareixen sense estridències: el rythm’n’blues acústic, el cançoner
celta, la bossa nova, el country & western, Jaume Sisa o Pink Floyd
—imagine que aqueix enigmàtic “We you are here” que s’hi cita no és altra cosa
que la transcripció, en anglés de Russafa, d’aquella adorable “Wish you were
here” amb què els destil·ladors del fluït rosa enyoraven Syd Barret.
Molt per damunt de les formes
textuals i musicals —és a dir: a una alçada de vertigen— hi ha el posicionament
moral i la sensibilitat portentosa de Màrius, tan fantàstic en la diatriba
—“Els teus arguments”, “Etapa terminal”— com en l’elogi —“In Xala'h Russafí”—,
capaç de fluctuar de la broma insulsa a l’emoció més pregona amb un petit gir
de la narració —“La leyenda del durmiente”—, de reivindicar el hippisme amb
suficient autenticitat per convèncer-nos —“Massa fort massa llarg”—, de
mantenir-nos quiets i estremits amb una exhibició de foscors sentimentals
—“Cançó del maleït”— i d’impregnar-ho tot plegat amb un sentit de l’humor
subtil, adés dolç, després àcid, i d’una tendresa discreta i addictiva.
La banda que l’acompanya —Josep
Maravilla, Joansa Maravilla i Àlvar Carpi— completa la quadratura d’aquest
cercle inversemblant. Sonen campestres i
despreocupats: Joansa, se’n fa càrrec de la percussió i ordena, doncs, un tempo
seré que s’engronsa amb amable precisió; sap el que es porta entre mans, no
debades ha protagonitzat diversos episodis —Cendraires, l’Ham de Foc, Aljub— on
el ritme n’era el batec vital. Josep i Àlvar van ser Els Cors d’Aram d’Òscar
Briz i La Fusteria de Rafa Xambó i ara són els 21 grams de Màrius Asensi
—afortunat apel·latiu: és l’hipotètic pes de l’ànima humana—: dos músics
rodamóns, dos guitarristes sobris, efectius i, molt sovint, genials, als quals
només els manca una mica de “xuleria” per començar a rebre el reconeixement que
mereixerien.
El mateix ocorre amb el capità
de la nau: mai serà famós, amb prou feines es farà amb un modest bocí del
pastís musical català, però ocupa ja un lloc de privilegi en la capseta dels
petits plaers que ens podem regalar.
D'acord en tot el que dius. Destaque la tasca d'arranjaments i producció feta per Josep Maravilla i Alvar Carpi. Em sembla brillant.
Que sàpies que encara que participe poc fent comentaris et segueisc de prop.
Gràcies per la teua tasca.
Salut!