Les amistats perilloses
Als
temps del president Pujol quan n'exercia, poca broma amb les
relliscades de «llit».
El conseller enxampat in fraganti sexe amb dona la quina no
fos la seva muller «legal»,
tenia les hores comptades i el passaport a pitjor vida política
(i tal vegada econòmica) assegurat. Més d'una mà
de consellers —sense
comptar d'altres alts càrrecs—
passaren a ex per afers sexuals. La liberalitat que és prou
estesa entre el poble ras no era gens ben vista pel triplet femení
familiar del molt honorable. Al pecador caigut en desgràcia
poc que li calia esperar el motorista com s'acostumava en el passat
[?] temps dictatorial; una telefonada i al carrer, dit i fet, anem per feina.
En aquella època —vint-i-tres anys durà i encara n'hi ha que l'enyoren— del mandat de Pujol, dins dels mossos de l'escaire sembla que hi havia un grup escollit de «mortadelos» dedicat amb fruïció al seguiment de consellers i bestiar afí a la Presidència. Algun indiscret que tenia accés als informes d'aquells policies especials se'n beneficià tot i redactant fulls «confidencials» que bescanviaria a pes d'or sota la condició de no fer-los públics.
[La cosa curiosa és que aquest algú que es dedicava als dits dossiers tenia una especial inclinació per a les seues secretàries, a les quals premiava amb un bon i segur lloc de treball institucional si se li portaven prou bé. El malànima en qüestió anà pujant graons de gosadia fins al punt —volent-ho, però amb la intenció de perjudicar a un tercer— d'esquitxar a un parent d'una alta instància, i així es cavà la pròpia dissort, caigué al seu propi parany ...i es féu mereixedor, amb germànica puntualitat, de la puntada de peu fatídica.]
És ètic d'esbombar xafarderies de llit o de tendència sexual dels polítics i d'altra gent pública? Penso que no ho hauria de ser, però la realitat m'obliga a matisar. És ètic que els polítics que es beneficien del vot de la ciutadania no acompleixin les promeses electorals? És ètic que alguns alts càrrecs o determinats diputats, que ja tenen bons sous i dietes que els dupliquen, facin negocis privats emparant-se en els vàters o en els passadissos del Parlament? Podria seguir preguntant-me ad infinitum, i arribaria igualment a la mateixa resposta: no, no és ètic però succeeix més del que ens pensem i voldríem. I cal aplicar-hi remei a tanta manca d'ètica subvencionada amb el diner de tots.
Qui pren determinades actituds ha d'assumir que se li puguin tombar en contra dels seus interessos, fins i tot de la seua intimitat. Si tal o a qual polític té especial predilecció en xumar càmera i mamar micròfon, en captar l'atenció del públic fent-se veure a per tot, de sortir als papers aprofitant qualsevulla avinentesa, d'usar de la pròpia parella o família quan li convé, etc., doncs, resultarà que se'l tractarà de «mediàtic», i això té seqüeles.
La xafarderia podria costar força vots als dos companys de viatge que s'arrauleixen al voltant del partit al poder, això no vol pas dir que no sigui certa, però sí que seria un fre a què determinats programes específics sobre aquests temes no n'hagin dit res de res... encara. Des dels primers dies d'enguany, o sigui fa més d'un mes, que m'arribà la primera notícia de la brama que avui ja fa rum-rum a tots els consells de Redacció. És sobre l'afer entre un conseller de la Generalitat del Mut de Cornellà i la portaveu d'un partit que triangula el tristpartit. Ella podria ser la filla d'ell —ep!, per l'edat— i a molts els hi fa prou patxoca com per a catalogar-la en l'apartat selecte de tia «bona». La cosa ha transcendit els dos protagonistes i la tercera en discòrdia, la senyora oficial del dit conseller ha pres mal en forma de depressió i no es mou del dúplex; ha deixat d'anar a treballar i de lluir de flor de maig (del '68) davant de les càmeres com ens tenia avesats dia sí i l'altre també.
D'aquesta situació qui per ara se n'ha aprofitat millor és el cap escampa de la senyora perquè ha pogut retallar a gust —i sense el regateig de la meitat de l'«oposició» [sic] governant a la ciutat— unes quantes hectàrees d'un parc protegit per a especular que el món s'acaba (i s'ha de pagar la campanya electoral). Allò que encara no sé és si la part baixa del dúplex se la quedarà la senyora granada i la del damunt la jove, a la qual suposem més àgil per si un cas s'espatllés l'ascensor.
I ens queda l'assumpte del gat, hi haurà sentència judicial de custòdia compartida o es resoldrà en acord privat?
Nota Bene: Gens que censuro al que s'haurà vist llaçat i sobretot a la llançada jove que l'ha lligat, perquè és ella qui té tots els números per a rebre. Amb tot no m'estranya que hagi pres bon exemple dels seus majors, sense anar massa lluny un ex secretari general del seu partit ja s'ho feia amb una jove periodista de grau i de molt bon veure, la qual per a evitar mals majors un cop hagué de sortir d'amagatotis per la porta del darrere en presentar-se per sorpresa al despatx la senyora de l'altre, i finalment s'hagué d'exiliar i cada cop és més lluny de casa.
Vergonyós! He quedat astorat veient la suposada notícia que publiques. Astorat perquè tenia un concepte
del teu bloc que m'acabes de tirat per terra.
Com és possible llençar aquest tipus de femta sobre unes persones,que tot i tenir un càrrec públic, també tenen uns
drets: a la privacitat de les seves vides personals, a la defensa del seu honor,... Que una falsa "notícia" d'aquestes
característiques la dongui segons quin tipus de premsa groga, tot i que censurable, ja no sorprèn. Però que qui llenci
aquesta merda, sense ni pensar en el mal que estan fent, sigui un mitjà digital pretesament d'esquerres i nacionalista...
la veritat és que sento vergonya aliena.
A part el llenguatge sexiste de la notícia,... No estic de part de la difamació per la difamació. No crec amb aquest tipus
d'actuacions que posen en entre dit la teva credibilitat. Per a mi, l'has perdut tota.
I voler empastifar-hi la Marina en tot això....