Una tendència actual en els mitjans de comunicació escrits és posar la foto de l’articulista. En sóc un defensor, i així ho he fet arribar al Consell Editorial d’EL PUNT.
Que ho faci tothom, no és motiu per afirmar que és una opció encertada. Més aviat, darrerament penso que quan tothom ho fa, pensa-t’ho dues vegades en copiar-ho i, si ho copies, millora-ho!
En periodisme tradicional i digital s’està copiant molt i no s’està concretant a les necessitats del teu propi mitjà. Coses de les presses!
Avui, una molt bona periodista de la secció cultural d’EL PUNT, Imma Merino, ha fet un article a la contraportada titulat “Sense foto”, on es posiciona d’una forma rotunda en contra d’aquesta opció (de la qual s’està parlant). El Setmanari Presència ja ho incorpora des de fa temps, i personalment m’agrada, tant pel format gràfic de veure la foto com perque en els articles d’opinió considero que t’estan parlant, per tant veure qui et parla ajuda (facilita) a contextualitxar el contingut del què t’estan exposant.
M’agrada que n’hagi parlat la Imma, i m’agrada perque veure posicions diferents fa que hagi de replantejar-me els meus arguments. Així ho faré. Hi pensaré. Pensaré en els pros i els contres.
Però, crec que cal diferenciar-ho de les notícies (potser no cal posar la foto del periodista, per motius professionals, de credibilitat, llibertat d’expressió… com esmenta la Imma). La Imma Merino diu “Jugo a imaginar-me qui ho ha escrit, encara que el conegui de prop o de vista. O ni tan sols imaginar-me'l: un punt de vista que circula sense quedar fixat a una imatge.” No hi estic massa d’acord, una cosa és una novel·la, una història fictícia, on la omissió d’imatges, ajuda a imaginar-te de mil i una maneres la història, però un article d’opinió l’entenc més com una conversa (estàs escoltant), on algú t’explica el seu punt de vista. Hi pots estar d’acord o no, fins i tot amb matisos, però per saber de què t’està parlant, per interpretar el què t’explica, res és sobrer, i una foto, la cara de qui t’ho explica, hi ajuda (també sóc partidari de posar el correu electrònic, el bloc, el web... altres eines que ajuden a interactuar).
Repeteixo: En un principi no estic d’acord amb la Imma, trobo molt encertat el seu article i hi pensaré. Podria passar-me alguna cosa per alt, per què no?
Transcripció de l’article “Sense foto”, d’Imma Merino: [Segueix a "vull llegira la resta de l'article"]
Que ho faci tothom, no és motiu per afirmar que és una opció encertada. Més aviat, darrerament penso que quan tothom ho fa, pensa-t’ho dues vegades en copiar-ho i, si ho copies, millora-ho!
En periodisme tradicional i digital s’està copiant molt i no s’està concretant a les necessitats del teu propi mitjà. Coses de les presses!
Avui, una molt bona periodista de la secció cultural d’EL PUNT, Imma Merino, ha fet un article a la contraportada titulat “Sense foto”, on es posiciona d’una forma rotunda en contra d’aquesta opció (de la qual s’està parlant). El Setmanari Presència ja ho incorpora des de fa temps, i personalment m’agrada, tant pel format gràfic de veure la foto com perque en els articles d’opinió considero que t’estan parlant, per tant veure qui et parla ajuda (facilita) a contextualitxar el contingut del què t’estan exposant.
M’agrada que n’hagi parlat la Imma, i m’agrada perque veure posicions diferents fa que hagi de replantejar-me els meus arguments. Així ho faré. Hi pensaré. Pensaré en els pros i els contres.
Però, crec que cal diferenciar-ho de les notícies (potser no cal posar la foto del periodista, per motius professionals, de credibilitat, llibertat d’expressió… com esmenta la Imma). La Imma Merino diu “Jugo a imaginar-me qui ho ha escrit, encara que el conegui de prop o de vista. O ni tan sols imaginar-me'l: un punt de vista que circula sense quedar fixat a una imatge.” No hi estic massa d’acord, una cosa és una novel·la, una història fictícia, on la omissió d’imatges, ajuda a imaginar-te de mil i una maneres la història, però un article d’opinió l’entenc més com una conversa (estàs escoltant), on algú t’explica el seu punt de vista. Hi pots estar d’acord o no, fins i tot amb matisos, però per saber de què t’està parlant, per interpretar el què t’explica, res és sobrer, i una foto, la cara de qui t’ho explica, hi ajuda (també sóc partidari de posar el correu electrònic, el bloc, el web... altres eines que ajuden a interactuar).
Repeteixo: En un principi no estic d’acord amb la Imma, trobo molt encertat el seu article i hi pensaré. Podria passar-me alguna cosa per alt, per què no?
Transcripció de l’article “Sense foto”, d’Imma Merino: [Segueix a "vull llegira la resta de l'article"]
Sense foto
Espero que a ningú amb possibilitats d'intervenir
en el disseny d'aquest diari se li acudeixi la possibilitat de
redissenyar aquesta última pàgina per encabir-hi una foto dels autors
de les columnes. Ho dic perquè, darrerament, s'ha propagat i
multiplicat aquesta tendència a il·lustrar els articles d'opinió en els
diaris amb la foto dels articulistes. Jo, sincerament, prefereixo no
veure la imatge del retratat mentre llegeixo el que escriu. Així és que
intento ignorar la foto. Jugo a imaginar-me qui ho ha escrit, encara
que el conegui de prop o de vista. O ni tan sols imaginar-me'l: un punt
de vista que circula sense quedar fixat a una imatge. Pel que fa a
imaginar la meva foto en una columna, em provoca pànic. Massa que em
retrato amb el que escric.
Si tot fullejant els diaris, no puc evitar fixar-me en alguna
fotografia d'articulista, a vegades m'admira que alguns rostres
expressin tanta confiança. Fins i tot n'hi ha que somriuen. Com si no
se sentissin vulnerables. Això quan, em sembla a mi, publicar alguna
cosa és exposar-se: fragilitza i comporta els seus riscos. Això,
malauradament, és una evidència en determinats casos, de manera que hi
ha qui ha pagat amb la vida el preu de la seva opinió lliure en contra
d'un poder. O amb la presó o amb la marginació. Una, però, acostuma a
escriure crítiques de cinema. O cròniques sobre activitats culturals. O
columnes sobre anècdotes. Coses, doncs, d'una importància molt
relativa, si no insignificant. Intento escriure-les com si fossin una
carta a l'espera que algú la rebi amb prou simpatia per imaginar-me
molt millor del que sóc. En tots els sentits. Però alguna vegada et
retornen la carta amb una escopinada. No fa gaire, mentre navegava per
internet, vaig trobar un escrit que m'insultava com a paradigma de
crítica intel·lectual de merda (sic) amb un cervell (petit, suposo)
només capaç d'apreciar films clàssics o d'autor. Qui ho va escriure
s'amaga darrere un personatge (i no sé si s'hi identifica) que té com a
objectiu netejar els carrers. Així és que sense foto, si us plau.
Actualització: Tian Riba -un dels meus periodistes preferits de la secció de Política d'EL PUNT- passa a ser el nou subcap de la secció de Política de l'AVUI (Informa Comunicació21).
Actualització: Tian Riba -un dels meus periodistes preferits de la secció de Política d'EL PUNT- passa a ser el nou subcap de la secció de Política de l'AVUI (Informa Comunicació21).
Puc dir que l'Eva Piquer i en Iu Forn son dels que responen i en Marçal Sintes no ho fa mai.
Si no volen respondre, ningú els obliga a donar una adreça de correu.