El jurat del premi de novel·la Ramon Llull d'enguany va decidir molt encertadament apostar per una jove escriptora d'origen marroquí, que viu entre nosaltres des dels vuit anys, enlloc d'atorgar el guardó a un literat consagrat com havien fet en els darrers anys. Es tracta de Najat El Hachmi i la seua novel·la "L'últim patriarca", que tal com ens expliquen les cròniques que ja s'han fet públiques, s'endinsa en la història d'un immigrant marroquí que s'instal·la a Catalunya i exerceix el seu paper com a patriarca omnipotent i dèspota, al qual li és força complicat adaptar-se als valors culturals de la terra que l'ha acollit i acceptar que la seua filla viu en una societat molt diferent a la del seu país d'origen. No cal dir que espero amb interès la publicació d'aquesta novel·la, per tal de llegir-la i poder fer una crítica aprofundida. En un moment com l'actual, en què està a l'ordre del dia la discussió sobre molts d'aspectes concernents amb la immigració, considero una magnífica notícia el guardó concedit a aquesta escriptora que hem de considerar com a plenament catalana, ja que està totalment integrada a la nostra societat i a la nostra cultura. I la considero una magnífica notícia pel fet que massa sovint rebem informacions que ens apropen al costat negatiu de la immigració: problemes de delinqüència, marginació o manca d'adaptació social. Literàriament parlant, en estats com França o la Gran Bretanya ja fa molts anys que han anat apareixent excel·lents escriptors d'origen musulmà (magrebí, paquistaní, etc.), que han enriquit les lletres autòctones i demostrat que vivim en una societat multicultural on cap tothom (a despit de l'opinió d'algun important polític autòcton). De cap manera estic afirmant que quant a la immigració tot siguin flors i violes, que no hi hagi un important problema cultural a resoldre, i que no s'hagi de continuar treballant molt per la preservació de la llengua catalana i de la nostra identitat. Malauradament hi ha una massa important de nouvinguts que continuen vivint força aliens a la nostra llengua i cultura, i és un tema a treballar i analitzar amb molt d'interès i tranquil·litat.
Personalment sóc molt afeccionat a la literatura de caire social, que analitza fenòmens importants de la vida quotidiana. De l'escriptora Najat Al Hachmi ja havia llegit un llibre molt significatiu, Jo també sóc catalana, mitjançant el qual pretenia respondre tot un seguit de preguntes al seu fill recent nascut, sobre el fet identitari de les persones amb arrels marroquines però nascudes en terra catalana. Una altra escriptora interessant amb els mateixos orígens és Laila Karrouch, que es va donar a conèixer amb un relat entranyable, "De Nador a Vic", en el qual ens narra la seua enyorança dels iaios que havia deixat al Marroc, la coneixença de nous amics a l'institut, la polèmica participació en proves esportives o el racisme latent en la recerca de la seua primera feina. També he seguit la trajectòria literària de la mediàtica Asha Miró, des que va donar-se a conèixer amb "La filla del Ganges", tot i que és un cas molt diferent donat que l'escriptora va ser adoptada per una família catalana quan era molt xicoteta, i es va trobar a casa amb el model de vida plenament occidental.
La literatura catalana necessita de noves veus com Najat al Hachmi o Laila Karrouch, ja que ens aporten una nova realitat transcendental per a la nostra societat, les quals presenten dos vides molt paral·leles quant a procedència i edat d'arribada al país, i que sortosament han decidit apostar per la nostra llengua per tal d'expressar els seus sentiments i la seua vocació literària.
Aquesta ressenya va ser escrita a finals de 2006.
http://www.noemibages.cat/autorconvidat.php?id=2
Òscar,
Gràcies pel comentari. Felicitats per haver guanyat el premi Vila de l'Ametlla de Mar, ha sortit a la premsa aquests dies. És un dels premis de referència a les Terres de l'Ebre. Tenim moltes coses en comú, jo també sóc llicenciat en filologia anglogermànica.
salut,
Emigdi
Ostres, les notícies volen.
Bye for now!