Aquestes eleccions espanyoles del mes de març tanquen un cicle de conteses electorals. També diria que tanquen el cicle democràtic de trenta anys de transició política a l'estat. I fins i tot, diria que és el començament del final de la segona restauració borbònica, com alguns preclars historiadors l'han batejat. Aquest tancament hom voldria que fos pacífic, però els signes contradiuen les esperances.
Els signes que veiem avui dia són destacats: una crisi econòmica que s'afegeix a una crisi social i política. I en aquest sentit, l'estat espanyol sembla que entrarà de ple en la mateixa dinàmica mundial, o global si així es vol dir. Amb un element a tenir en compte, la península ibèrica és un punt de frontera. Com que la crisi econòmica està començant a veure's amb força, ara parlaré de la crisi social i política.
Un exemple serien els plens dels ajuntaments. Una sessió plenària un cop al mes, on poden anar tots els ciutadans. Com passava feia trenta anys. Ara no, si un s'acosta al ple, trobarà normalment que el nombre de regidors i funcionaris públics sobrepassa amb escreix el dels ciutadans lliures. Això pot significar dues coses: que la democràcia ja no necessita defensors, o que ja no queden ciutadans.
I em refereixo a aquells ciutadans que lluitaven per tot arreu, fos on fos, al carrer, a les associacions, a la feina, als partits polítics, etc... D'aquestos "ciutadans", als quals alguns partits blasfemen agafant el seu nom, ja no en queden gaires de vius. I els que estan morts, reben homenatges per la feina feta, quan ja no poden molestar. Altres "ciutadans" es refugien en el món virtual, però sense un arrelament a la realitat diària, queda tot en un món il.lusori. Amb ordinador, cotxes, futbol, etc... que cal pagar amb una hipoteca. Ja veurem doncs, com els "mals usos" s'estenen per la nostra societat, en una recordança dels finals d'aquella "edat mitjana". Tot i que recorda més al final de l'Imperi Romà, quan els senadors poderosos estenien l'esclavatge i la burocràcia per tot el món conegut.
De moment, caldrà estar atents als "signes dels temps" i escoltar els gemecs d'aquesta agonia "democràtica".
Un exemple serien els plens dels ajuntaments. Una sessió plenària un cop al mes, on poden anar tots els ciutadans. Com passava feia trenta anys. Ara no, si un s'acosta al ple, trobarà normalment que el nombre de regidors i funcionaris públics sobrepassa amb escreix el dels ciutadans lliures. Això pot significar dues coses: que la democràcia ja no necessita defensors, o que ja no queden ciutadans.
I em refereixo a aquells ciutadans que lluitaven per tot arreu, fos on fos, al carrer, a les associacions, a la feina, als partits polítics, etc... D'aquestos "ciutadans", als quals alguns partits blasfemen agafant el seu nom, ja no en queden gaires de vius. I els que estan morts, reben homenatges per la feina feta, quan ja no poden molestar. Altres "ciutadans" es refugien en el món virtual, però sense un arrelament a la realitat diària, queda tot en un món il.lusori. Amb ordinador, cotxes, futbol, etc... que cal pagar amb una hipoteca. Ja veurem doncs, com els "mals usos" s'estenen per la nostra societat, en una recordança dels finals d'aquella "edat mitjana". Tot i que recorda més al final de l'Imperi Romà, quan els senadors poderosos estenien l'esclavatge i la burocràcia per tot el món conegut.
De moment, caldrà estar atents als "signes dels temps" i escoltar els gemecs d'aquesta agonia "democràtica".
M`ha semblat una mica exagerat que comparis els temps actuals amb la fí de l`imperi Romà o el final de la baixa Edat Mitjana. Entre altres raons, perquè el primer va suposar una llarga etapa de foscor i feudalisme, i el segon l`inici d`una època nova, l`era moderna, plena de conflictes, crisis i contradiccions que van obrir la porta a gran avenços per l`home i la societat.
L`etapa actual la veig més com una transició, no exenta de conflictes, entre globalitzadors i globalitzats.
Respecte a les comparances amb l'Edat Mitjana, el Feudalisme, i la fi del món Clàssic amb l'Imperi Romà, vull aclarir que entenc la Història com una història natural. I les èpoques històriques són com les plantes. Per exemple, a la fi de l'Imperi Romà, la corrupció i el predomini dels senadors romans eren tan grans que la població estava reduïda a l'esclavatge, sinó era funcionari, per exemple.
La vida no valia gaire en aquella època, i després del període d'esplendor de l'Imperi, aquest queia a trossos internament. Aleshores, van venir el cristianisme i els bàrbars, i la gent va trobar en tot dos una sortida i una manera de viure millor. Sí, la revolució feudal va ser tot un avenç respecte a els condicions de vida de l'Imperi Romà. Va ser un progrés, i una millora en molts aspectes. Va ser una nova albada, i un esclat de llum, comparat amb l'Imperi Romà. Assolit el cim, com podem veure aquestos dies commemorant el naixement de Jaume I, comte de Barcelona i Montpeller, va començar la davallada i la seva caiguda. Contra aquesta caiguda, es va oposar el Renaixement Clàssic, ja que la gent va buscar una sortida que en aquest cas es fonamentava en el món clàssic, que havia desaparegut. I ara estem en el fi d'aquesta etapa històrica, on els ciutadans tornaran a l'esclavatge i l'opressió fins que torni a néixer un moviment nou que asseguri unes millors condicions de vida per a tothom.