No crec en els diàlegs
absurds...
- Estàs segur? Per això no
vols que en parlem? Per això renuncies als mots i et fas silenci? No
comprenc però, perquè et tremolen les cames, i l'anima?
- L'anima em
rellisca, es desfà en el contacte amb l'aire, no em preocupa, no vull
parlar-ne. Som dibuixos de lletres negres en un fons blanc de pantalla d'ordinador,
som una historia sense historia, tres minuts en els ulls d'un altre, una
passió inútil molt útil...
- A les sis de la tarda, aquí,
a l'hivern,
ja és negra nit.
- La tarda s'ha callat, en
aquest vago de metro. Potser el silenci ha ofegat els mots amb els seus
dits invisibles i els ha desintegrat sense deixar-ne rastre. O potser el potser
conte un missatge que no desxifrem. Digues?, podríem fer absolut el buit i
aleshores gronxar-nos sense moure'ns nedant en l'infinit ...
- Feliç any nou! Fa calor, no?
Però el dia s'arreglarà
segur, ja veuràs, total estem a gener.
- Crec que deixaré de
mirar-te. He arribat a la meva estació i ara m'adono més que mai de la teva bellesa.
Vull sortir d'aquí
ràpid, ràpid. Em menjo els graons de tres en tres i començo a veure la llum del
carrer. Arribar a la feina i oblidar que t
'he
oblidat, buidar-me en el mots, buidar-me en el mots, buidar-me en els mots...
- Propera estació
Sants-estació.
- Has creuat les cames, ja no
hi soc. ..
- Si la quimica és amor, l'amor dura tres polvos.
foto: Pascal Renoux
