(Queden 281 dies)La victòria de Barack Obama aquesta nit a Carolina del Sud ha estat molt més gran del que havien previst les enquestes (vegeu el final del meu article d’ahir). No sé si hem assistit a un dels primers exemples d’efecte Bradley a la inversa, però els números canten: Obama 55%, Clinton 27%, Edwards 18%. Obama, doncs, més de la meitat dels vots que Hillary Clinton, que després del debat de dimarts passat ja va marxar de l’Estat i hi va deixar el seu marit Bill Clinton acaparant, per bé i per mal, els mitjans de comunicació.
Amb aquests resultats, Obama s’anota 25 delegats promesos (pledged delegates), Clinton 12 i Edwards 8. Al recompte global de delegats promesos, Obama 63, Clinton 48 i Edwards 26. Recordo que això no són delegats totals, sinó delegats que —d’entre els que han estat escollits a les primàries celebrades fins ara per votar a la Convenció Nacional Demòcrata de l’agost— han promès ja el seu vot a un o altre candidat.
Entre crits de “sí que podem” i “volem canvi”, el discurs d'Obama ha deixat algunes frases per a la història:
“Després de quatre grans combats, tenim més vots, més delegats i la coalició més diversa d’americans que s’hagi vist en molt, molt de temps.” Per entendre el que vol dir Obama amb això de coalició diversa només cal observar el públic dels seus actes electorals: gent de totes les edats, tots els colors i totes les condicions socials. El seu missatge d’unitat dirigit a una “coalició majoritària pel canvi” es concreta efectivament en públics molt diversos, probablement els més diversos congregats per qualsevol candidat si ens fixem en totes les dimensions possibles de la diversitat sociopolítica (incloent la capacitat d’atraure votants situats fora de les fronteres del Partit Demòcrata, cosa que Edwards, l’altre “candidat del canvi”, no és capaç de fer per raons de missatge).
Un detall significatiu: als rètols blaus (el color demòcrata) que diuen “Change we can believe in” (= Canvi en què podem creure), la campanya d’Obama ha afegit uns rètos vermells (el color republicà) que diuen “Stand for change” (= Defensa el [o lluita/aixeca't pel] canvi). Als seus estrategs no se’ls escapa res.
Però la gran frase d’Obama aquesta nit ha estat la següent: “L’opció en aquestes eleccions no és entre regions, religions o gèneres. No és sobre els rics contra els pobres, ni contra els joves contra els vells; i no és sobre els negres contra els blancs: és sobre el passat contra el futur.”
El New York Times i els demòcrates
Després que aquesta setmana, com es tradició entre la premsa del país, el New York Times declarés les seves preferències entre els candidats presidencials —suport a Hillary Clinton al Partit Demòcrata i a John McCain al Partit Republicà—, aquest diumenge apareix al mateix diari un contra-editorial firmat per Caroline Kennedy, filla de John Fitzgerald Kennedy, donant suport a Barack Obama i titulat “A president like my father” (= Un president com el meu pare). Demà el comentaré i tornaré també al tema del color de la pell (dels candidats i dels votants), que malauradament continua tenint pes social i notorietat política.
Fiveplus Cleaning Service is a newly cleaning company with experienced professions, our omission is to provide professional service to satisfy our customers needs and wants. Our team is full of qualified and experienced house cleaners, each of our cleaners has a long period time experience in home cleaning .In order to offer you a wonderful clean and comfortable living or working environment, we use only high qualified detergent and tools for your place. our cleaning service can do things better as long as you offer us a chance.
Continue sense comprendre per què alguns estan tan onnubilats amb Obama. És com si un socialista es presentés a Espanya dient que hem d'estar tots units dretans i esquerrans per a fer més gran Espanya i reivindiqués Aznar.
De bojos vaja!
Benvolgut Toni,
Ja vaig explicar per què els vots de Michigan no compten. Molt abans de celebrar-se les votacions ja se sabia que no comptarien, i tots els grans candidats es van retirar menys Hillary Clinton, que va competir contra ningú (bé, contra algun candidat menor). Per tant, no es pot dir seriosament que Obama no diu la veritat. Sobre Florida, el mateix: ja abans de votar se sap que no valdran els resultats, per tant són uns resultats que no es podran considerar representatius, tindran un biaix a favor de "personantges a qui els agrada anar a votar encara que els seus vots no comptin", o alguna cosa així.
Sobre l' "estar tots units", que ja has comentat algun altre cop:
Pel disseny institucional del Congrés i la Presidència, és molt important que tant els congressistes (senadors i representants) com el President sàpiguen treballar conjuntament per evitar tenir parades la maquinària legislativa i l'aprovació de pressupostos ("the power of the purse", l'apropiació de diners, està en mans del Congrés, per això el President ha de demanar permís als congressistes per iniciar una guerra). És per això que un President dels Estats Units ha de tenir poder de persuasió per convèncer el Congrés, tant si és del seu color com de l'altre (ara Bush ha de heure-se-les amb un Senat i una Cambra de Representants amb majoria demòcrata, i a Clinton li va passar el mateix a la inversa a partir del 1994). Si el President no s'entén amb el Congrés la maquinària governamental no es mou: ell pot vetar les lleis del Congrés (excepte quan arriben amb una "supermajoria") i el Congrés pot no donar-li ni un duro de pressupost.
Aquest, repeteixo, no és un sistema parlamentari com el català o com l'espanyol, i hi ha uns complicats equilibris entre poders ("checks and balances", en diuen) cortesia de James Madison, que va fer alguns forats entre les parets que separen els tres poders. Per tant, això que et sembla tan de bojos no ho és. Hi ha hagut presidents que, com Lyndon Johnson, han tingut una gran habilitat en aconseguir que passessin lleis que els interessaven tot convencent senadors i representants (Johnson ho feia d'una manera poc ortodoxa, amb un estil molt personal, tot s'ha de dir) i ajudant a assolir una gran efectivitat legislativa. Quan Obama parla d'unitat es refereix a això, no a relativitzar els seus principis (que estan molt clars si et llegeixes els seu llibre The Audacity of Hope) o deixar de creure en el que creu.
Sobre el "socialista reivindicant Aznar", si et refereixes a Obama parlant de Reagan, qui ho vulgui entendre que ho entengui, i qui no doncs què hi farem: Obama no va elogiar els principis polítics de Reagan, sinó la capacitat d'engrescar i unir el Partit Republicà i fer treballar el Congrés per implementar la seva pròpia agenda política, i va dir que els demòcrates haurien de fer el mateix.
Finalment, la pregunta no és "per què alguns estan tan obnubilats amb Obama", la pregunta és com és que tu no ho estàs. És broma, és clar. (Per cert, aviat parlaré del tema Tony Rezko, que has comentat aquí.)
sobre el que escriu en Guiu vull dir-vos que trobo ben fàcil saber la postura de cada candidat en els continguts que ells mateixos generen, cadascú pel seu compte, i que el que m'interessa d'aquest bloc és l'anàlisi que pot fer una persona que ho viu allà sapiguent com els d'aquí interpretem les coses.
salut!
o.