"Yo pisaré las calles nuevamente, de lo que fue Santiago ensangrentada y en una nueva plaza liberada me pararé a llorar por los ausentes".
Sentir Pablo Milanés cantant això a l'Estadio Nacional de la capital de Xile, que un dia va ser el més gran centre de tortura de Pinochet, no només humiteja els ulls sinó que ha estat per a mi el millor regal de comiat de la meva aventura americana. El recital i la conversa plagada de records i de vivències sobre el cop i la dictadura, i després sobre el franquisme, llatinoamèrica, Perú... que va seguir a casa de l'Anamaria, amb la Moira -que ha vingut a acomiadar-me- i l'Ani, una altra ex-companya del Ministerio de Cultura.
Pablo Milanés està vellet i canta assegut, va tenir un càncer greu fa un parell d'anys, però la seva veu és clara i potent i les seves cançons mantenen una gran bellesa poètica i una musicalitat d'alta qualitat. Sobretot les que va anunciar com a més noves, de l'últim disc. També les més conegudes, que el públic corejava entusiasmat com la Paloma Ausente de Violeta Parra; un públic no massa nombrós (4 ó 5.000 persones) per omplir la pista de tennis anexe a la canxa principal del Estadio Nacional. Però entre ells, la Carmen amb les seves amigues i amb qui les coincidències continuen.
Dissabte hem anat a dinar al Cajon del Maipo, una vall de la cordillera a una horeta de Santiago, regada pel riu Maipo, just quan la capital abandona municipalidades pobladíssimes i autopistes circunvalants. La Obra, el Melocotón, el Canelo, Pirque o San José del Maipo són els noms dels poblets de la zona; per dinar, unes humitas, pastel de choclo, empanada de pino, ensalada chilena, mote con huesillos..., i tot amenitzat per un guaso (pagès) cantor de lo humano y lo divino, un gènere musical popular que explica històries dramàtiques cantades, que a més ens ha explicat la seva vida. A la carretera prop de La Obra, un monument discret i lleig recorda els quatre escortes que van morir en l'atemptat contra Pinochet que un grup armat va fer al 1984 i després d'aquella acció la repressió del règim es va encrespar.
A Santiago he passat a saludar els pares de l'Anamaria, més vellets que el 2002 però encara plens de vitalitat i sabiduria. Avui diumenge vindrà el Juanfe a fer un brunch amb nosaltres per acomiadar-se i a les 19.30 (S'HA RETARDAT 2 HORES) surt l'avió que fa escala a Buenos Aires i arriba a Barcelona a les 16.00 h de dilluns.
Christian Ramírez| Adreça electrònica |
dimecres, 6 de febrer de 2008 | 03:25h
Me he dado cuenta que también visitaste el Norte Grande, una de nuestras zonas más turísticas (aunque los europeos prefieren visitarla en nuestro invierno, porque es más soportable) y hasta te diste el gusto de ver a Pablo Milanes. Te comento que yo tuve la oportunidad de estar en el primer concierto de Silvio Rodríguez, también en el Estadio Nacional y cuando recién se producía una apertura política en nuestro país, debe haber sido por el año '89 y estuvo cargado de emociones y alusiones a los acontecimientos en el Estadio. En esos años no solo fue emotivo también fue tenso porque no sabíamos que consecuencias podría traer.
Que bueno que aun te asomes por mi bloc. Aunque con menos intensidad (aquí ya no hay vacaciones y vuelve el stress) pienso continuarlo y contar como va el reportage, como arrancará la temporada castellera, etc.
A pesar de que llegué en pleno Carnaval de mi pueblo (en Vilanova -que no Vilafranca- se celebra uno de los mejores Carnavales de Cataluña, en el que incluso participó Marcel Esteva, el alcalde del Vilafranca) ya empecé a trabajar con mucha añoranza de lo bien que me lo pasé en Chile.
De lo bien que me lo pasé y de lo bien tratado que me sentí; realmente sois una gente amable y amorosa. Y es por ello que es bueno que lleguen a buen puerto los proyectos que se hacen en común, porque nos unen muchas cosas aunque nos separen miles de kilómetres de tierra y de mar.
Ei, Capde: miro el rellotge -de l'ordinador, que els 'esquimals' informàtics no en portem de rellotges normals- i veig que ja deus ser a bcn. Benvingut i ens parlem aviat!
xcapdevila |
dimarts, 29 de gener de 2008 | 14:31h
Com es nota que tens enxufe amb el de Dalt.
Saps? a aquesta hora justament, les 6 menys 12-13 minuts estava aterrant a Barcelona, això sí... amb 4 hores de retard. El teu rellotge no és d'esquimal, és de querubí !
Em passaré un dia d'aquests per Lavínia. Ja t'avisaré.
Com que no cal que et desitgi bon viatge, perquè és públic i notori que ha estat prou bo, bona tornada! Sort que els records i les vivències no pesen, que si no la factura de sobrepes de l'aeroport seria digna de comentar. T'he estat mirant la disponibilitat del Palau de Congressos per convocar-hi familiars, amics i seguidors del teu bloc i fer-nos una crònica del viatge amb imatges. T'interessa? Que la rentrée sigui suau, ubícate i reparteix buena onda quan arribis. Ptns. Martí-*
Aquí parlo dels meus amics i les meves amigues. Amb ells compartim un club de fans reversible, és a dir ens admirem mutuament i ens estimem de gratis. Són el més valuós que tinc... alló que m'emportaria a una illa deserta... si hi capiguèssim !
Relat de dos mesos i un dia per Argentina, Perú i Xile en un viatge extraordinari que premiava simplement 50 anys de vida.
Va ser un viatge en solitari però ple no només d'aventura sinó sobretot de coneixences.
La meva amiga Núria Valls és una gran artista... i no nomès fent comèdia, també en moltes altres facetes. Per exemple a la cuina. Ara, ens convida a aplaudir-la i compartir-la amb un bloc per llepar-se els dits.
El Bienve Moya és una autoritat i un mite en la descoberta i la dignificació de la cultura popular, les tradicions i la festa a casa nostra. Ara tot això i més ho explica en un bloc modern i vistòs que no només "val la pena", sinó que demostra que el Bienve està fet un xaval i que la modernor no està renyida amb el que és tradicional.
El meu amic Joan Vila, un periodista endreçat, rigorós, compromés i tossudot ha encetat un nou bloc on no només vol parlar de viatges familiars. Guaiteu-lo que val la pena.
En Lluís Ribes és un company de Lavínia Interactiva que tot i ser un "pingüino informàtic" és simpàtic i proper. L'he descobert com a fotògraf a la Mercè i ens hem ensenyat els blocs; el seu -els seus que en té diversos- és molt bo, de disseny, de propostes, d'il·lustracions...
El meu amic Carles Feiner de Terrassa té un bloc molt actiu on hi aboca reflexions dels temes més diversos i també de minyonisme i castellística en general. No sempre estic d'acord amb com ho diu, però la majoria de vegades sí en el que hi diu.
És el web més complet del Món Casteller. I inclou uns blocs dels periodistes castellers on, molt de tant en tant, hi escric jo. Els altres -sobretot un tal G. Soler- també valen la pena.
Un dia ja vaig escriure un post recomanant-vos el Gran Angular, un dels pocs programes de bons reportatges que encara es pot veure a la tele (concretament a la semi-clandestina TVE-Catalunya). L'enllaç és aquest:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/93390.
Ara la Magda em demana que en faci un enllaç permanent perquè pogueu veure el programa quan vulgueu. I aquí el teniu. Val la pena.
En Joan Brunet em recomana al seu bloc i jo també ho faig. Ell és un gran periodista de Sabadell de trajectòria llarga, variada i rica. Els seus articles sessuts i seballuts valen la pena.
El Didac Boza és director de La Malla, a on també hi ha molts blocs, i penja sovint articles interessants amb els que, de tant en tant, s'hi pot coincidir.
En Leandre Busquet és una joia que sap molt de música i d'humanitat, i suposo que també de medicina, que vaig conèixer a Mali. És de Terrassa i el seu web convida ja des del nom.
És el web del programa de castells del C-33. Ara podeu veure allà tots els programes de totes les temporades inclosos els especials i a més penjar les vostres fotos. Visiteu-lo que... val la pena
Me he dado cuenta que también visitaste el Norte Grande, una de nuestras zonas más turísticas (aunque los europeos prefieren visitarla en nuestro invierno, porque es más soportable) y hasta te diste el gusto de ver a Pablo Milanes. Te comento que yo tuve la oportunidad de estar en el primer concierto de Silvio Rodríguez, también en el Estadio Nacional y cuando recién se producía una apertura política en nuestro país, debe haber sido por el año '89 y estuvo cargado de emociones y alusiones a los acontecimientos en el Estadio. En esos años no solo fue emotivo también fue tenso porque no sabíamos que consecuencias podría traer.
Que bueno que aun te asomes por mi bloc. Aunque con menos intensidad (aquí ya no hay vacaciones y vuelve el stress) pienso continuarlo y contar como va el reportage, como arrancará la temporada castellera, etc.
A pesar de que llegué en pleno Carnaval de mi pueblo (en Vilanova -que no Vilafranca- se celebra uno de los mejores Carnavales de Cataluña, en el que incluso participó Marcel Esteva, el alcalde del Vilafranca) ya empecé a trabajar con mucha añoranza de lo bien que me lo pasé en Chile.
De lo bien que me lo pasé y de lo bien tratado que me sentí; realmente sois una gente amable y amorosa. Y es por ello que es bueno que lleguen a buen puerto los proyectos que se hacen en común, porque nos unen muchas cosas aunque nos separen miles de kilómetres de tierra y de mar.
Un abrazo grande.
Miquel
Saps? a aquesta hora justament, les 6 menys 12-13 minuts estava aterrant a Barcelona, això sí... amb 4 hores de retard. El teu rellotge no és d'esquimal, és de querubí !
Em passaré un dia d'aquests per Lavínia. Ja t'avisaré.
Per tant, intentaré fer-la discreta i procurant dadlo po vito y explicao'. Repartir harta bona onda, al tiro, i anar veient-vos mica en mica más rato.
No sé si eren els records, però la maleta pesava 39 kilos i això que em vaig proposar no comprar res, no portar records, anar lleuger...
Per cert, hi ha pinyes pinyoneres al vostre jardí de Sant Vicenç ??? Pot ser un bon lloc per planificar l'estratègia del retorn a la normalitat !