(Queden 284 dies)Abans de continuar amb els comentaris sobre l’article del professor Vicenç Navarro “Cómo leer lo que está ocurriendo en las elecciones en EEUU: guía para el lector español”, que vaig començar a l'article anterior, ahir es va confirmar la retirada de Fred Thompson de la cursa presidencial republicana, tal com apuntaven els rumors després de dissabte. Tot i que no ha donat suport obert a ningú, es diu que el més beneficiat serà John McCain pel fet que atreien el mateix tipus d’electorat. A les pròximes primàries republicanes, sobretot el dimarts a Florida, ho veurem. Però ara, els comentaris sobre l’article.
Dicrepàncies
Escriu Navarro:
“La gran mayoría de representantes políticos y del aparato del Partido Demócrata son de centro y centroderecha. Ninguno de los dos candidatos más conocidos del Partido Demócrata, Hillary Clinton y Barak Obama, proponen por ejemplo, un sistema sanitario universal financiado públicamente, tal como ocurre en la mayoría de países europeos. (...) Presentar tales dirigentes como dirigentes de centro-izquierda exige una cierta elasticidad en el lenguaje político nuestro.”
Si bé coincideixo amb ell que tot l’espectre polític nord-americà està desplaçat cap a la dreta (si entenem que l’esquerra advoca per incrementar la despesa pública com a solució per equilibrar les desigualtats socials), discutiria el fet que dir-se de dretes o d’esquerres s’hagi de definir per aquests paràmetres, o que aquesta sigui una mesura rellevant a l’hora de jutjar les polítiques públiques i la intenció que aquestes afavoreixin el major nombre de gent possible. Per exemple, si es pot aconseguir que un pla governamental d'assegurança sanitària cobreixi tots els ciutadans oferint determinats incentius a les companyies privades en comptes de finançar-lo públicament, la solució no em sembla necessàriament pitjor.
No comparteixo el debat dreta-esquerra plantejat com un debat de bons i dolents, sinó que crec que s’ha d’analitzar quines polítiques públiques solucionen problemes i quines no, i després ja els posarem etiqueta si ens fa il·lusió. No estic dient que Vicenç Navarro plantegi necessàriament el debat en aquests termes, però em sembla entendre que prefereix el finançament públic de la sanitat. Ell em podrà dir si l’he entès malament.
Penso que un govern, abans de treure diners de la butxaca del contribuent (tant per respecte a aquest com per honestedat), ha de poder demostrar suficientment que farà un millor ús d’aquests diners que el que el ciutadà en faria privadament, o que el govern en farà un ús justificat en favor del “bé comú” (whatever that means, com diuen aquí). Crec que aquesta és una de les principals salvaguardes que té la ciutadania per defensar-se del mal govern, de la despesa irresponsable de dirigents que creuen saber “què és bo per la gent” o que gasten amb mentalitat populista i en termes de reelecció. Vull suposar que en això últim estem d’acord.
A més, cal tenir en compte que els Estats Units van nèixer amb un fort biaix antigovernamental. Per adonar-se’n només cal llegir la seva Declaració d’Independència (que llista “una llarga sèrie d’abusos” del govern britànic) i les discussions que es van produir tant a la premsa com a la convenció constitucional de Filadèlfia de 1787. En aquest sentit, als Estats Units els partidaris de Thomas Hill Green, un dels més lúcids articuladors del pensament socialdemòcrata (incloent-hi una ben argumentada defensa de l’Estat del Benestar i de la llibertat positiva), sempre han hagut de lluitar contra la cultura política fundacional del país, que s’adiu més amb el darwinisme social de Herbert Spencer o de William Graham Sumner.
Amb tot això vull dir que la cultura política d'un país influeix (i no poc) en allò que és possible assolir i, en aquest cas, en la manera d'assolir-ho. Perquè m'entengueu, als Estats Units "socialized medicine" sovint s'utilitza per insultar el rival: els republicans ho posen sobre la taula com a càrrec desacreditant contra els demòcrates i aquests senten la necessitat de defensar-se'n. Remeis que a Europa podrien semblar perfectament raonables poden topar als Estats Units amb un enemic invisible: l'ethos polític del país.
Demà acabo d’analitzar les meves discrepàncies (més concretes en aquest cas) amb el professor Navarro.
