ignasifranch |
DVD. Films internacionals amb opció VC i/o VOSC |
dimecres, 23 de gener de 2008 | 19:12h
Des de fa prop d'un mes està disponible al mercat de lloguer Wolf Creek, una força aconseguida pel·lícula de terror australiana. Un noi i dues noies viatgen en cotxe per les inacabables carreteres del país. La cosa, evidentment, no pot anar bé...La pel·lícula s'enmiralla en aquest nou cinema d'horror que recupera l'esperit de La matanza de Texas i altres films de l'anomenat gòtic americà, ara amb una narrativa visual que busca la versemblança i l'aparença documental mitjançant l'ús de càmeres en mà i altres tècniques. El cas és que, en aquest cas i en d'altres, la cosa funciona: és un film de terror que angoixa. Més que buscar donar ensurts, Greg McLean retrata amb molta austeritat el patiment dels protagonistes, i els seus (infructuosos?) intents de sobreviure a l'assetjament d'un maníac homicida d'il·limitada crueltat. La localització (un runós campament envoltat de desert) ajuda a entendre perfectament la sensació d'indefensió i el desesper dels personatges. El visionat, per tant, arriba a resultar bastant desagradable, per la cruesa dels esdeveniments i la poca treva que el cineasta dóna a l'espectador.
Mentre preparava la corresponent ressenya del film (pel setmanari El Triangle, concretament) pensava en aquest revival de cinema d'horror. Sovint s'ha comentat que els cinemes d'acció i terror nord-americans, en les seves vessants més comercials i de gran consum, són especialment perniciosos. Ja se sap: representen la mort de manera asèptica, sense patiment ni reflexió, acostumant a l'espectador a contemplar violència sense concienciar sobre la dimensió moral d'aquesta. Els policies maten, i no acostuma a trobar-se en el retrat d'aquests homicidis cap rastre de pinzellada dramàtica com la que ha de tenir, inevitablement, el final d'una vida. Els maníacs (els Michael Myers, Jason o Freddy de torn) maten, i els seus crims es converteixen en espectacles on el "què" (la mort d'algú) no importa, sino un "com" que sigui vistós i original: cranis travessats amb patins de gel, parelles empalades com dues olives (però en plena còpula)... La finalitat és presentar una violència còmoda i tolerable, un espectacle que causi incertesa sense resultar gaire trasbalsador. Perquè un film de terror és menys rendible comercialment si dóna la sensació que es massa dur, i les noies es neguen a veure'l amb els seus nòvios.
Després de molts anys de cinema de ganivetades tou que seguia la petja d'Scream (Leyenda urbana, Sé lo que hicisteis el último verano, i un llarguíssim etcètera), hem de suposar que tocava el gir cap a l'actritud i la duresa. Ara, amb pel·lícules com la brutal Los renegados del diablo o Las colinas tienen ojos, el patiment de les víctimes sí està representat en el cinema de por. Un pas endevant? Potser sí... a curt termini. A la llarga ja veurem on ha anat a parar la nostra sensibilitat després d'una exposició prolongada a aquesta mena de ficcions.
Mentre preparava la corresponent ressenya del film (pel setmanari El Triangle, concretament) pensava en aquest revival de cinema d'horror. Sovint s'ha comentat que els cinemes d'acció i terror nord-americans, en les seves vessants més comercials i de gran consum, són especialment perniciosos. Ja se sap: representen la mort de manera asèptica, sense patiment ni reflexió, acostumant a l'espectador a contemplar violència sense concienciar sobre la dimensió moral d'aquesta. Els policies maten, i no acostuma a trobar-se en el retrat d'aquests homicidis cap rastre de pinzellada dramàtica com la que ha de tenir, inevitablement, el final d'una vida. Els maníacs (els Michael Myers, Jason o Freddy de torn) maten, i els seus crims es converteixen en espectacles on el "què" (la mort d'algú) no importa, sino un "com" que sigui vistós i original: cranis travessats amb patins de gel, parelles empalades com dues olives (però en plena còpula)... La finalitat és presentar una violència còmoda i tolerable, un espectacle que causi incertesa sense resultar gaire trasbalsador. Perquè un film de terror és menys rendible comercialment si dóna la sensació que es massa dur, i les noies es neguen a veure'l amb els seus nòvios.
Després de molts anys de cinema de ganivetades tou que seguia la petja d'Scream (Leyenda urbana, Sé lo que hicisteis el último verano, i un llarguíssim etcètera), hem de suposar que tocava el gir cap a l'actritud i la duresa. Ara, amb pel·lícules com la brutal Los renegados del diablo o Las colinas tienen ojos, el patiment de les víctimes sí està representat en el cinema de por. Un pas endevant? Potser sí... a curt termini. A la llarga ja veurem on ha anat a parar la nostra sensibilitat després d'una exposició prolongada a aquesta mena de ficcions.
Un 'tot-terreny' com tu no podia faltar a la finestra digital.
Almenys aquí podras explaiar-te a gust amb les ressenyes sense el corset constrenyidor de les revistes.
Disculpa que no ara sigui gaire lúbric perquè ho poden llegir terceres persones que no n'han de fer res.
Pedra picada
(Compte: «Obsès» va amb accent obert a la «e». Si ho veu l'Humbert s'enfadarà.)
Ocuparàs un lloc d'honor a la llista de blocs amics d'Al darrera la nevera. Endavant!
Salut,