El desert d'Atacama és el més gran del món i les meravelles paisatgístiques que hi han al voltant de San Pedro costen de resumir en un text i és impossible encabir-les dins d'una càmera per molts milers de megapitzels que tingui la seva tarja digital. El sol de diumenge -el dia que vàrem arribar- es va pondre darrera un cerro, en mig d'una gran vall encerclada pels Andes on hi conviuen dunes gegantines i roques emblanquinades per la sal mil·lenària, fonent-se amb duresa en una bellesa extrema.
El gran salar d'Atacama es una immensa planura de roques punxagudes formades per milions de cristalls de sal. En mig, llacunes d'aigues quietes que combienen el verd intens i el blau turquesa i per les que s'hi passegen ocells diversos i hi fiquen el bec flamencs de tres especies (andino, chileno i de james) mentre fan equilibris sobre una pota sola. Un desert peró gens aborrit, el paissatge amaga sorpreses, des de dunes immenses per les que pots saltar-hi a peu o amb planxes d'snow-sorra fins a congostos rocosos amb formes capritxoses on la imaginacio a permet que s'hi amaguin lleons, mussols i dracs. Al fons volcans de mes de 5.000 metres alguns dels quals son ben vius encara, que amaguen els cims nevats sota les bromes.
Toconao es un poblet atacameño amb una placeta deliciosa si no estes tan plena de turistes; peró el mes interessant del poble es la quebrada del Jere als afores, un oasi frondos creuat per un riuet d'aigues transparents farcit d{arbres fruiters que ben be podria ser el paradis terrenal; entre la fruita de temporada les peras de Pasqua , la versio atacameña de les peres de Sant Joan... esta clar , amb les estacions canviades.
FINS AVIAT! Ara si que és cert, ja deus estar quasi preparant les maletes de tornada i és l'ùltima conexió que fem, encara que em vas dir que t'agrada que t'escrivim...però aquí anem tenin la feina habitual i tot segueix.
El desert, per acabar la teva aventura Americana et deu haver deixar extasiat, a mí m'hi ha deixat la teva explicació...imaginat.
Bé Xavier, petons i abraçades i fins la teva arribada.
Xavier. No paris, no. Que amb les teves cròniques és com si viatgessim també (una mica) nosaltres. Ara que ja has obert el camí ho haurem de repetir, potser en bici? o volant per aquestes alçades? No tinguis pressa en tornar, que per aquí ens ho anem arreglant solets i no hi ha massa novetats. Pots votar per correu el 9 de març. Pots continuar fent "tele-amistat" "tele-comunicació" "tele-envejasana", "tele-pamipipa",...
xcapdevila |
divendres, 25 de gener de 2008 | 04:04h
Ho repetirem. M'han quedat moltes coses pel camí: pujar a un crater d'aquests volcans de 5.000 m, anar al Valle del Arco Iris, saltar a Bolívia, fer els fiords del sud, passar el Cabo de Hornos, anar de Buenos Aires a Montevideo... Es bo deixar coses pendents per seguir tenint projectes i compartir-los amb els amics.
Unes fotografies precioses! Quina immensitat de món! Tothom que s'ha passejat pel desert diu que hi vol tornar, que et deixa unes empremtes inesborrables. És tan diferent als nostres paisatges habituals que deu ser un contrast molt fort. Aquest oasi de què parles, ideal per perdre's uns dies i desconnectar de toooooot...!
Bé, suposo que aquest serà el meu darrer comentari al teu bloc, ja m'havia acostumat a viatjar amb tu i a escriure't, perquè deus tornar aviat. Aprofita fins l'últim moment, ja sé que ho faràs, i que tinguis molt bon viatge de tornada!!!
xcapdevila |
divendres, 25 de gener de 2008 | 04:12h
Si, aquesta part de l'aventura s'acaba diumenge. Avui he penjat mes fotos i encara queden coses per explicar: la mina de Chuquicalama o un concert del Pablo Milanes que em regalen de comiat, demá a Santiago.
I el bloc no s'acaba aqui. Aixi que res de tancar el diáleg.
xcapdevila |
divendres, 25 de gener de 2008 | 04:17h
De gent com tu he apres que no n'hi ha prou amb viure i coneixer el lloc on neixes i la gent propera que sempre has estimat. Obrir nous horitzons i coneixer noves persones i nous paissatges ens fa mes rics i mes savis.
Grácies per la teva presencia i pels teus sms (el d'avui m'ha despertat). I un peto gran que espero materialitzar-lo aviat a Mataro o a Barcelona.
Aquí parlo dels meus amics i les meves amigues. Amb ells compartim un club de fans reversible, és a dir ens admirem mutuament i ens estimem de gratis. Són el més valuós que tinc... alló que m'emportaria a una illa deserta... si hi capiguèssim !
Relat de dos mesos i un dia per Argentina, Perú i Xile en un viatge extraordinari que premiava simplement 50 anys de vida.
Va ser un viatge en solitari però ple no només d'aventura sinó sobretot de coneixences.
La meva amiga Núria Valls és una gran artista... i no nomès fent comèdia, també en moltes altres facetes. Per exemple a la cuina. Ara, ens convida a aplaudir-la i compartir-la amb un bloc per llepar-se els dits.
El Bienve Moya és una autoritat i un mite en la descoberta i la dignificació de la cultura popular, les tradicions i la festa a casa nostra. Ara tot això i més ho explica en un bloc modern i vistòs que no només "val la pena", sinó que demostra que el Bienve està fet un xaval i que la modernor no està renyida amb el que és tradicional.
El meu amic Joan Vila, un periodista endreçat, rigorós, compromés i tossudot ha encetat un nou bloc on no només vol parlar de viatges familiars. Guaiteu-lo que val la pena.
En Lluís Ribes és un company de Lavínia Interactiva que tot i ser un "pingüino informàtic" és simpàtic i proper. L'he descobert com a fotògraf a la Mercè i ens hem ensenyat els blocs; el seu -els seus que en té diversos- és molt bo, de disseny, de propostes, d'il·lustracions...
El meu amic Carles Feiner de Terrassa té un bloc molt actiu on hi aboca reflexions dels temes més diversos i també de minyonisme i castellística en general. No sempre estic d'acord amb com ho diu, però la majoria de vegades sí en el que hi diu.
És el web més complet del Món Casteller. I inclou uns blocs dels periodistes castellers on, molt de tant en tant, hi escric jo. Els altres -sobretot un tal G. Soler- també valen la pena.
Un dia ja vaig escriure un post recomanant-vos el Gran Angular, un dels pocs programes de bons reportatges que encara es pot veure a la tele (concretament a la semi-clandestina TVE-Catalunya). L'enllaç és aquest:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/93390.
Ara la Magda em demana que en faci un enllaç permanent perquè pogueu veure el programa quan vulgueu. I aquí el teniu. Val la pena.
En Joan Brunet em recomana al seu bloc i jo també ho faig. Ell és un gran periodista de Sabadell de trajectòria llarga, variada i rica. Els seus articles sessuts i seballuts valen la pena.
El Didac Boza és director de La Malla, a on també hi ha molts blocs, i penja sovint articles interessants amb els que, de tant en tant, s'hi pot coincidir.
En Leandre Busquet és una joia que sap molt de música i d'humanitat, i suposo que també de medicina, que vaig conèixer a Mali. És de Terrassa i el seu web convida ja des del nom.
És el web del programa de castells del C-33. Ara podeu veure allà tots els programes de totes les temporades inclosos els especials i a més penjar les vostres fotos. Visiteu-lo que... val la pena
FINS AVIAT! Ara si que és cert, ja deus estar quasi preparant les maletes de tornada i és l'ùltima conexió que fem, encara que em vas dir que t'agrada que t'escrivim...però aquí anem tenin la feina habitual i tot segueix.
El desert, per acabar la teva aventura Americana et deu haver deixar extasiat, a mí m'hi ha deixat la teva explicació...imaginat.
Bé Xavier, petons i abraçades i fins la teva arribada.
Doncs no, el desert encara m'ha donat mes energia per seguir l'aventura de la vida, americana o europea.
Espero que segueixis connectant-te.
I diga'm qui ets, que t'ho has deixat!
Salut!
La propera aventura, la fem junts?
Unes fotografies precioses! Quina immensitat de món! Tothom que s'ha passejat pel desert diu que hi vol tornar, que et deixa unes empremtes inesborrables. És tan diferent als nostres paisatges habituals que deu ser un contrast molt fort. Aquest oasi de què parles, ideal per perdre's uns dies i desconnectar de toooooot...!
Bé, suposo que aquest serà el meu darrer comentari al teu bloc, ja m'havia acostumat a viatjar amb tu i a escriure't, perquè deus tornar aviat. Aprofita fins l'últim moment, ja sé que ho faràs, i que tinguis molt bon viatge de tornada!!!
Fins aviat. Una abraçada molt forta,
Olga
I el bloc no s'acaba aqui. Aixi que res de tancar el diáleg.
Gràcies per fer-me viatjar que ja saps que m'agrada MOLT !!!
La posta de sol, les catarates, els castellers, l'asado, el Sr. Pujol que petit és el món.
El vaig enviar un sms perquè el que més m'agradava al mig de tanta bellesa és la teva cara de felicitat.
Espero que disfrutis i que ens facis disfrutar als que ens hem quedat al "terrunyo".
Un petó molt fort. teresa
Grácies per la teva presencia i pels teus sms (el d'avui m'ha despertat). I un peto gran que espero materialitzar-lo aviat a Mataro o a Barcelona.