(Queden 286 dies)Uns quants apunts sobre l’escalfat debat entre Hillary Clinton, Barack Obama i John Edwards aquesta nit a Carolina del Sud, moderat per Wolf Blitzer (CNN). L’estira i arronsa en forma de retrets entre Clinton i Obama sobre la poca consistència entre els seus discursos i les seves votacions al Senat ha estat bastant pujat de to. Obama ha acusat l’expresident Clinton i la senadora de fer “presentacions poc acurades” de les seves posicions durant les últimes setmanes: “La gent no pot dir qualsevol cosa per sortir elegida”, ha dit. Edwards ha aprofitat l’intens intercanvi per preguntar-se “de quina manera aquestes baralles aconseguiran més cobertura sanitària i millor educació per als nostres fills”.
Precisament el desacord sobre cobertura sanitària, entre Edwards i Clinton d’una banda i Obama de l’altra, ha estat un dels punts més substancials del debat. Els primers farien obligatòria la cobertura, i Obama no hi està d’acord perquè parteix de la posició que és evident que tots els nord-americans volen estar coberts, però que serà fent les assegurances mèdiques més assequibles, no fent-les obligatòries, que s’acostarà més la gent a tenir-ne. Edwards ha acusat Clinton de no explicar com pagarà el seu pla, cosa que ell i Obama sí que han detallat.
La qüestió racial
És evident que el fet que per primer cop hi hagi una dona i un afroamericà amb possibilitats reals de convertir-se en el pròxim president dóna a aquesta campanya un caràcter especial (Edwards ha arribat a dir aquesta nit que era "diferent" això de ser l'únic home blanc amb possibilitats a les primàries demòcrates). Aquesta nit, dia de Martin Luther King, i en un Estat en què previsiblement més de la meitat de l’electorat serà afroamericà, el tema estrella ha estat el de la raça.
L’escriptora afroamericana Toni Morrison, Premi Nobel de Literatura (1993), va dir un dia que Bill Clinton era el primer president negre dels Estats Units. L’economista Dean Baker, codirector del Center for Economic and Policy Research, no hi està gens d’acord. La Revolució Reagan —diu Baker al seu llibre The United States since 1980 (Cambridge University Press, 2007)— va consistir en una “massiva redistribució cap a dalt dels ingressos”: en el període 1980-2005, els ingressos del 5% més ric de les familíes del país van augmentar més d’un terç, i els del 20% més pobre van caure més d’un 25%. Baker diu que Clinton va formar part de la institucionalització de la Revolució Reagan igual que Bush pare i Bush fill, i que tots sense distinció van acceptar els principis de laissez faire econòmic de Reagan. I la correlació entre raça negra i pobresa és encara molt alta en aquest país.
Preguntat sobre la frase de Toni Morrison, Barack Obama ha aprofitat per dir que Bill Clinton va tenir una gran sintonia amb la comunitat afroamericana, però ha recalcat que creu que el país ha de mirar més enllà del debat sobre la divisió en grups racials. Això no vol dir, ha aclarit, que haguem de ser insensibles a la discriminació racial o de gènere. Al contrari que candidats afroamericans com Jesse Jackson i Al Sharpton en el passat, Obama no ha basat la seva campanya en “la qüestió negra”, en la defensa dels “interessos de la comunitat afroamericana”. (Fa temps que em pregunto en què es distingeixen l’exclusió social d’un blanc, la d’un negre o la d’un hispànic, però potser sóc massa ingenu i massa nouvingut a aquest país per veure que, com diu la professora i advocada Toni McClory, ajudant del fiscal general de l’Estat durant 18 anys i exjutgessa al Tribunal d’Apel·lacions d’Arizona, les diferències existeixen i són importants.) Quan Obama s’adreça a la “comunitat negra” ho fa en termes de responsabilització del propi futur: “Hem de demanar millors escoles, sí, però també hem d’apagar la televisió perquè els nostres fills puguin fer els deures”, va dir ahir al matí en un discurs.
Tornaré a escriure sobre aquesta qüestió, perquè crec que l’impacte simbòlic de poder tenir un primer president afroamericà, més que el de poder tenir una primera presidenta, afegeix un al·licient molt important a la campanya, pels seus efectes potencialment molt positius de cara al que els acadèmics anomenen incorporació política de les minories. Per què veig com a potencialment més important la primera fita que la segona (i no sóc negre ni dona, per tant suposo que no se'm pot acusar de favoritisme)? Tot i que aquesta no sigui la història familiar d'Obama, el fet que els afroamericans fossin forçats a venir als Estats Units com a esclaus des d’un altre continent constitueix, per començar, una diferència substancial amb qualsevol altre grup demogràfic. Ho argumentaré més extensament en articles futurs.
