amadeu_casucreu |
dimecres, 23 de gener de 2008 | 12:40h
La història real d'un petit estafador que acabarà malament....
Una vegada va venir al despatx un advocat que, a banda de la seva activitat professional, tenia una Administració de finques.
Les administracions de finques, a més del servei que presten, sovint maneguen els fons de les comunitats de propietaris. Quan una comunitat decideix fer obres al seu edifici i fixa una derrama, és freqüent que els rebuts es girin des del compte de l'administrador. Més endavant, l'administrador contractarà i pagarà directament als industrials. Mentrestant, els diners resten en poder de l'Administrador.
Aquest senyor que ens va venir a veure ens va començar explicant que tenia la sospita que un empleat de l'empresa li robava. Es basava en què darrerament no hi havia fons al compte per pagar als industrials, quan sempre n'hi havia hagut. La gestió de l'empresa i la supervisió de l'empleat estaven fora de control perquè el nostre client havia passat dos anys malalt i amb prou feines s'havia acostat a l'Administració. Feia poques setmanes que l'empleat havia plegat i des de llavors hi havia greus problemes de liquiditat.
Vem acceptar l'encàrrec jurídic i el primer que vem fer va ser revisar els comptes de l'Administració i els circuïts administratius com a pas previ per encarregar una auditoria.
Ben aviat vem adonar-nos que, sense descartar que l'empleat fos un lladre, el problema no venia d'aquí. L'Administració portava una gestió informàtica i administrativa prehistòrica però semblava difícil que l'empleat hagués pogut distreure més que petites quantitats.
El problema era, ben altrament, que l'amo de l'Administració, és a dir, el nostre client, s'havia anat embutxacant al llarg dels anys sumes que ja voltaven el mig milio d'euros. Quan li vem fer veure la situació, ell repetia que havia estat uns anys malalt i que tot i que és cert que retirava diners del negoci, ell creia que no superaven el benefici que s'obtenia, tot i reconèixer que degut als problemes que havia patit, hi havia un descontrol administratiu que li impedia dir-ho amb seguratat. Ara bé, afegia, mai de la vida en una proporció tan enorme que posés en perill la solvència de l'empresa.
Amb independència de si el responsable era l'amo o l'empleat hi havia dues evidències.
La primera és que calia fer front a determinats pagaments inajornables. Vem calcular que amb 50 o 60.000 euros seria suficient per parar el primer cop.
L'altra era que el negoci no podia tancar. Si ho feia, hauria de retornar totes les provisions de fons rebudes de les comunitats, i llavors la xifra s'enfilava als 500.000 euros.
Al nostre client, la recomenació va semblar-li encertada, però posar-la en pràctica era més problemàtic, per una raó fàcilment comprensible: no disposava de 50.000 euros, ni de bon troç
Segons va explicar-nos, uns anys enrera s'havia divorciat. En aquell moment era relativament ric. Havia pactat amb la seva dona que ell s'adjudicaria els immobles hipotecats, que tenien més valor. i ella es quedava la resta, donat que no tenia fonts d'ingressos. Però a l'home les coses van anar-li malament i entre la malaltia i una cosa i una altra s'havia quedat sense res.
No puc saber si mentia, tenint en compte que de la seva descripció dels fets al que vem trobar a la comptabilitat hi havia un abisme, però crec que no disposava dels diners. I ho crec perquè era conscient que si els clients el demandaven, l'imputarien un delicte d'apropiació indeguda i aniria a la presó. Crec que el penalista que ho va estudiar va dir-nos que menys de sis mesos entre reixes no s'hi estaria, fins i tot encara que aconseguís pagar. És a dir, havia de treure d'on fos 60.000 euros i fer mans i mànigues perquè l'Administració de finques no tanqués.
Potser aquest home no hauria de fer pena. Haurien de fer pena les comunitats de propietaris que van ser estafades. Però tot i que en conjunt es tractava de 500.000 euros, no hi havia cap persona individual que tingués més de 3 o 4.000 euros a perdre. Juraria que ningú no va deixar de menjar calent per culpa d'aquest home.
Què es fa en una situació així? La seva perspectiva més optimista era demanar prestats a algú com ara un fill o un germà els 60.000 euros, sense cap esperança de devolució. Treballar com un negre durant una colla d'anys (vaig calcular-ne 15) per anar tornant poc a poc el deute, sense sou ni benefici, amb l'únic objectiu de no espetegar a la presó. L'home tenia 58 anys.
Les administracions de finques, a més del servei que presten, sovint maneguen els fons de les comunitats de propietaris. Quan una comunitat decideix fer obres al seu edifici i fixa una derrama, és freqüent que els rebuts es girin des del compte de l'administrador. Més endavant, l'administrador contractarà i pagarà directament als industrials. Mentrestant, els diners resten en poder de l'Administrador.
Aquest senyor que ens va venir a veure ens va començar explicant que tenia la sospita que un empleat de l'empresa li robava. Es basava en què darrerament no hi havia fons al compte per pagar als industrials, quan sempre n'hi havia hagut. La gestió de l'empresa i la supervisió de l'empleat estaven fora de control perquè el nostre client havia passat dos anys malalt i amb prou feines s'havia acostat a l'Administració. Feia poques setmanes que l'empleat havia plegat i des de llavors hi havia greus problemes de liquiditat.
Vem acceptar l'encàrrec jurídic i el primer que vem fer va ser revisar els comptes de l'Administració i els circuïts administratius com a pas previ per encarregar una auditoria.
Ben aviat vem adonar-nos que, sense descartar que l'empleat fos un lladre, el problema no venia d'aquí. L'Administració portava una gestió informàtica i administrativa prehistòrica però semblava difícil que l'empleat hagués pogut distreure més que petites quantitats.
El problema era, ben altrament, que l'amo de l'Administració, és a dir, el nostre client, s'havia anat embutxacant al llarg dels anys sumes que ja voltaven el mig milio d'euros. Quan li vem fer veure la situació, ell repetia que havia estat uns anys malalt i que tot i que és cert que retirava diners del negoci, ell creia que no superaven el benefici que s'obtenia, tot i reconèixer que degut als problemes que havia patit, hi havia un descontrol administratiu que li impedia dir-ho amb seguratat. Ara bé, afegia, mai de la vida en una proporció tan enorme que posés en perill la solvència de l'empresa.
Amb independència de si el responsable era l'amo o l'empleat hi havia dues evidències.
La primera és que calia fer front a determinats pagaments inajornables. Vem calcular que amb 50 o 60.000 euros seria suficient per parar el primer cop.
L'altra era que el negoci no podia tancar. Si ho feia, hauria de retornar totes les provisions de fons rebudes de les comunitats, i llavors la xifra s'enfilava als 500.000 euros.
Al nostre client, la recomenació va semblar-li encertada, però posar-la en pràctica era més problemàtic, per una raó fàcilment comprensible: no disposava de 50.000 euros, ni de bon troç
Segons va explicar-nos, uns anys enrera s'havia divorciat. En aquell moment era relativament ric. Havia pactat amb la seva dona que ell s'adjudicaria els immobles hipotecats, que tenien més valor. i ella es quedava la resta, donat que no tenia fonts d'ingressos. Però a l'home les coses van anar-li malament i entre la malaltia i una cosa i una altra s'havia quedat sense res.
No puc saber si mentia, tenint en compte que de la seva descripció dels fets al que vem trobar a la comptabilitat hi havia un abisme, però crec que no disposava dels diners. I ho crec perquè era conscient que si els clients el demandaven, l'imputarien un delicte d'apropiació indeguda i aniria a la presó. Crec que el penalista que ho va estudiar va dir-nos que menys de sis mesos entre reixes no s'hi estaria, fins i tot encara que aconseguís pagar. És a dir, havia de treure d'on fos 60.000 euros i fer mans i mànigues perquè l'Administració de finques no tanqués.
Potser aquest home no hauria de fer pena. Haurien de fer pena les comunitats de propietaris que van ser estafades. Però tot i que en conjunt es tractava de 500.000 euros, no hi havia cap persona individual que tingués més de 3 o 4.000 euros a perdre. Juraria que ningú no va deixar de menjar calent per culpa d'aquest home.
Què es fa en una situació així? La seva perspectiva més optimista era demanar prestats a algú com ara un fill o un germà els 60.000 euros, sense cap esperança de devolució. Treballar com un negre durant una colla d'anys (vaig calcular-ne 15) per anar tornant poc a poc el deute, sense sou ni benefici, amb l'únic objectiu de no espetegar a la presó. L'home tenia 58 anys.
