(Queden 290 dies)Hi ha gent que sosté que els diners ho són tot en política nord-americana, especialment en la cursa electoral cap a la Casa Blanca. Diuen que un candidat no pot arribar a president si no té el suport dels grans grups de pressió i de les grans corporacions. Arriben finalment a la conclusió que la democràcia dels Estats Units és una democràcia de fireta, d’aparador, de focs d’artifici. Segurament aquesta gent, que m’atreviria a dir que a Europa és molta, ha pogut tenir part de raó fins avui. Doncs bé, hi ha dos candidats a aquestes presidencials, Barack Obama (D) i Ron Paul (R), que semblen decidits a demostrar que això, gràcies a Internet, ja no és ben bé així.
El que han fet aquests dos candidats és el següent: sabem que partim amb moltes menys possibilitats de competir, però tenim un missatge que pot engrescar les generacions més joves. Què podem fer? Doncs aprofitar una eina com Internet, un mitjà de què fan ús majoritàriament els sectors demogràfics més receptius al nostre missatge, i aconseguirem finançar la nostra campanya de baix cap a dalt. D’aquesta manera, no només minimitzarem els compromisos que s’adquireixen quan es reben sumes milionàries de grans corporacions i grups de pressió (compromisos que amenaçarien la nostra voluntat d’implementar un canvi en el funcionament de Washington), sinó que a més estarem donant exemple del que estem predicant: el canvi comença des de baix. Intel·ligent, oi?
Els primers veritables candidats del segle XXI?
El que Obama i Paul estan demostrant és que sí, d’acord, no hi ha manera de competir en unes primàries a més de trenta Estats i després a un duel a mort a les generals si no es compta amb un pressupost astronòmic. Però això no vol dir que només els rics o els candidats de l’establishment puguin presentar-se, sinó que en el món d’avui —el món de Google, YouTube, MySpace, FaceBook i la revolució dels blocs— amb Internet i un missatge potent es poden fer meravelles.
Ron Paul és un outsider al Partit Republicà: si pot competir en aquesta cursa és perquè ha tingut recaptacions impressionants per Internet (té el rècord absolut d’entre tots els candidats, amb 4 milions de dòlars recaptats via Internet en un dia, el passat 5 de novembre). Barack Obama és un nouvingut a Washington: porta menys de tres anys el Senat i ha estat repetidament titllat d’ingenu i idealista buit de contingut. Si Obama pot competir en aquesta cursa és perquè ha sabut apel·lar als votants joves i, amb donacions “insignificants” (de 10, 25, 50 dòlars), però aconseguint-ne moltes, ha muntat una revolució des de baix i ha pogut competir amb Hillary Clinton.
Tot i que a les primàries del 2004 Howard Dean jo va fer un intent seriós d’usar Internet per finançar la seva campanya i per aconseguir votants, la veritat és que abans de començar la cursa ell ja era vist com el candidat que rebria el suport de l’establishment del Partit Demòcrata per derrotar George W. Bush, i en aquest sentit no li calia fer un esforç tan gran per aconseguir competir: l’home a batre era ell. Obama i Paul no partien com a favorits a les apostes, i aquest component anti-establishment que aporten potser els ha fet encara més atractius al perfil “jove internauta, universitari, interessat en política i de classe mitjana, mitjana-alta o alta”.
En definitiva, quan polítics com Barack Obama i Ron Paul, des de plataformes de partit diferents, diuen que volen canviar l’establishment de Washington, no només ho diuen, sinó que demostren tenir noves maneres d’enfocar la cosa pública i noves estratègies per involucrar la ciutadania. Com deia el Capità Enciam, els petits canvis són poderosos.
A mi em sembla òbvia la resposta: una cosa és rebre diners de lobbies o de grans corporacions com a font principal de la campanya (cas Hillary Clinton), i l’altra donar feina a un peix gros que portava una multinacional amb interessos a Washington, però mantenint encara com a font principal de campanya els donants privats (que poden ser des d’un estudiant que dóna 10 dòlars a una estrella de Hollywood que dóna milers de dòlars) (cas Barack Obama); la primera cosa compromet la llibertat de Hillary a l’hora de fer polítiques, la segona no compromet la de Barack. La distinció és fonamental i la pot entendre perfectament qualsevol elector mínimament espavilat.
Per part d'ERC, hagués sigut molt fàcil argumentar que una cosa són acords programàtics (com els de CiU amb el PP, bons o dolents, no hi entro pq aquest no és el bloc per discutir-ho) i l’altra acords institucionals que no afecten la capacitat de fer polítiques. No recordo que els representants d’ERC haguessin esgrimit aquest argument, un argument que l’electorat hagués entès perfectament. Però, ai las, la solidesa argumentativa no abunda entre els nostres polítics, ni tan sols a l’hora de defensar-se d’atacs tan febles de convergents acomplexats pel seu propi pacte amb el PP (aquest sí, substantiu), que treien aquest pacte institucional "tots contra CiU" com a gran contraargument quan se'ls retreia que haguessin fet president José Maria Aznar i haguessin pactat un programa de govern amb el PP després dels acords del Majèstic. (Una cosa sí que va tenir de bona el pacte: la fi de la mili obligatòria.)
En canvi, l'opció d'Artur Mas va ser la que va obtenir més vots d'electors catalans per ser president del Principat i ERC no ho va respectar. Per dues vegades.
Açò s'entén arreu del món (fins i tot a Kenya) i fa enrojolar els qui no són forofos d'ERC.
De totes maneres, deixa'm que et corregeixi doblement. Dius que "l'opció d'Artur Mas va ser la que va obtenir més vots d'electors catalans per ser president del Principat".
1. En el duel Mas-Maragall va ser el PSC qui "va obtenir més vots d'electors catalans". CiU va obtenir més escons, això sí.
2. Els vots en unes eleccions al Parlament de Catalunya no són "per ser president del Principat", sinó per determinar la composició del Parlament. El president no s'escull per democràcia directa al nostre país, sinó que l'escull el Parlament.
I el que jo deia abans és que els mateixos membres de CiU (molt especialment els pujolistes, que veien com un home torturat pels feixistes durant el franquisme pactava amb els seus hereus polítics) estaven incòmodes amb el pacte i sabien els riscos que estaven prenent.