antoni.vives |
dijous, 17 de gener de 2008 | 23:28h
El mes de setembre de l'any passat l'Editorial Lleonard Muntaner de Mallorca, d'on ens vénen tantes coses bones, va publicar un llibre especial: "Dietari 1997-1998" de Vicenç Villatoro. Hi pensava fa una estona mentre llegia les primeres notícies sobre l'estada de Juan José Ibarretxe entre nosaltres. Què en deu estar dient el dietari d'avui d'en Vicenç? Perquè en el llibre que sento la necessitat de donar-vos a conèixer, qui ens acaba parlant és el dietari mateix. En Vicenç s'hi fon i el personatge és el pas del temps mateix farcit de l'experiència vital d'un narrador que no es nota però que indiscutiblement hi és.
En el llibre hi trobareu el "clic" dels petits esdeveniments quotidians barrejat amb l'estrèpit dels esdeveniments polítics i socials més importants viscuts, experimentats, metabolitzats directament per ell (no us perdeu els dies de la crisi Pujals - Flotats i la delicadesa i la profunditat de l'anàlisi que se'n fa!); hi ha també el viatge i la contemplació; els espanyols, els bascos, els catalans; els artistes, els escriptors i els polítics. I la bona gent. Què més podem demanar a un llibre que parla de nosaltres?
Ara doncs vull saber què diu el dietari d'en Vicenç de l'estada de l'Ibarretxe, com he volgut saber què s'amagava darrera de les decisions que va prendre en Villatoro ara fa deu anys... per acabar-me descobrint a mi mateix! La gràcia de la literatura d'en Vicenç és que a partir de la vivència personal, de la reflexió íntima, ens descobreix les cares ocultes del poliedre de la realitat; i allò que se'ns ofereix clar, diàfan, unidimensional, apareix amb tots els clarobscurs, amb tots els matisos quan passa per les seves mans, pel seu dietari.
Francament m'agradaria que se'n parlés més, que arribés a tanta gent com fos possible. Demaneu que us regalin el llibre o correu a buscar-lo vosaltres mateixos. Ja m'ho sabreu dir. I aleshores serem una bona colla els que podrem exigir-li que ens expliqui què li passava pel cap avui mateix, entre aquest migdia i aquest vespre, mentre veia el que veia.
Després de treballar més de tres anys costat per costat amb ell a la Fundació Trias Fargas, que volia dir poder-hi conversar sense patir gaire per res més que no fos una trucada telefònica o el darrer article que havia de lliurar, el dietari és un bon consol que m'allibera de l'enyor d'unes estones úniques d'intel·ligència i de bonhomia.
En el llibre hi trobareu el "clic" dels petits esdeveniments quotidians barrejat amb l'estrèpit dels esdeveniments polítics i socials més importants viscuts, experimentats, metabolitzats directament per ell (no us perdeu els dies de la crisi Pujals - Flotats i la delicadesa i la profunditat de l'anàlisi que se'n fa!); hi ha també el viatge i la contemplació; els espanyols, els bascos, els catalans; els artistes, els escriptors i els polítics. I la bona gent. Què més podem demanar a un llibre que parla de nosaltres?
Ara doncs vull saber què diu el dietari d'en Vicenç de l'estada de l'Ibarretxe, com he volgut saber què s'amagava darrera de les decisions que va prendre en Villatoro ara fa deu anys... per acabar-me descobrint a mi mateix! La gràcia de la literatura d'en Vicenç és que a partir de la vivència personal, de la reflexió íntima, ens descobreix les cares ocultes del poliedre de la realitat; i allò que se'ns ofereix clar, diàfan, unidimensional, apareix amb tots els clarobscurs, amb tots els matisos quan passa per les seves mans, pel seu dietari.
Francament m'agradaria que se'n parlés més, que arribés a tanta gent com fos possible. Demaneu que us regalin el llibre o correu a buscar-lo vosaltres mateixos. Ja m'ho sabreu dir. I aleshores serem una bona colla els que podrem exigir-li que ens expliqui què li passava pel cap avui mateix, entre aquest migdia i aquest vespre, mentre veia el que veia.
Després de treballar més de tres anys costat per costat amb ell a la Fundació Trias Fargas, que volia dir poder-hi conversar sense patir gaire per res més que no fos una trucada telefònica o el darrer article que havia de lliurar, el dietari és un bon consol que m'allibera de l'enyor d'unes estones úniques d'intel·ligència i de bonhomia.
El personatge, posseït per una mena de prepotència inexplicable, ara ens ha deixat força tranquils. Durant els anys en què la seva actitud genuflexa davant CiU li va reportar càrrec i diners, es mostrà com un home tou. Ara que ha perdut els privilegis treu una mala llet que li desconeixíem, però que era presivisible. Fa en el fons com tots la burgesia, com el PP, com els convergents: només entén el món en clau del domini de la classe dirigent per naturalesa. Qualsevol variant li sembla nefasta, indici d'un apocalipsi.
Celebro que l'oposició us torni tan desquiciats. Imagino que els convergents pactareu amb el PP si això us aporta cap petit benefici, com ja heu fet. Espanya -i Catalunya- són el territori d'una lluita inacabable entre el caciquisme-catalocisme i la jiustícia. Vosaltres esteu al costat dels vells cacics, de Cambó a Pujol. Us desitjo molts anys de rencor com els que viviu ara.
Entranyable, el president basc. Insufrible la parròquia.