(Queden 291 dies)En aquestes eleccions, Barack Obama ha estat el primer a posar la paraula “canvi” sobre la taula. El lema principal de la seva campanya és “Change we can believe in” (= canvi en què podem creure), i la idea del canvi enfocada des del punt de vista de l’idealisme pragmàtic d’Obama té molta força. Tanta, que la majoria dels altres candidats l’han adoptada. A John Edwards li ha faltat temps per pujar al tren del canvi d’Obama i assenyalar els Clinton com l’status quo, i Hillary Clinton està dient que ella també vol canviar las maneres de Washington, però que per fer-ho s’han de conèixer bé les entranyes de la bèstia.
Al bàndol republicà, Mitt Romney porta un parell de setmanes teoritzant sobre el concepte: tothom vol un canvi —diu—, a ningú li agrada Washington tal com funciona ara, però l’important és si el canvi serà cap a millor o cap a pitjor, si serà cap a la responsabilitat fiscal o cap al creixement de la despesa governamental, si serà a favor o en contra de la gent. John McCain ha estat molt irònic apuntant que “Romney sí que és el candidat del canvi!”, fent referència als seus nombrosos canvis d'opinió al llarg dels anys, especialment en avortament, matrimoni homosexual i control d’armes. Finalment, Mike Huckabee, ministre evangèlic i “populista social”, ha estat dels més durs a l’hora de jutjar l’administració Bush i ha adoptat també completament la idea del canvi (Romney i Huckabee són més creïbles en aquest sentit perquè han estat governadors, és dir, no són el que sol anomenar-se “Washington insiders”).
Efectivament: canvi per fer què
No descobrirem ara que “canvi” és una paraula molt poderosa en política, i quan té més força és quan hi ha un alt consens sobre el fet que l'status quo no agrada. Significativament, el nom de George W. Bush apareix molt poc en la campanya republicana, i quan ho fa és per rebre les crítiques de McCain (que es fica amb la “desastrosa direcció de la guerra” a l’Iraq) o de Huckabee (que acusa l’administració Bush de tenir "a bunker mentality" pel que fa a l’Iraq); la figura presidencial més invocada pels republicans és sens dubte Ronald Reagan.
La invocació del canvi ha portat ja uns quants líders al poder. “Change” va ser la gran paraula del laborista Tony Blair al Regne Unit per superar l’era dels conservadors Margaret Thatcher i John Major (de fet, el líder de l’oposició, el conservador David Cameron, ha estat jugant recentment la mateixa carta del canvi). Felipe González va presentar-se com l’agent del canvi el 1982 a Espanya per superar la transició democràtica (Por el cambio, recordeu?), i aquí sí que Manuel Fraga ho hagués tingut bastant difícil per pujar al carro del canvi.
“Change” és la paraula d'aquest comicis. Algun comentarista fins i tot ha suggerit crear un “canvímetre”, un instrument que mesuraria quantes vegades els candidats diuen la paraula “canvi” per unitat de temps. No dubteu que quan arribem a l’u contra u, un cop proclamats els presidenciables de cada partit (i fins i tot si s’acabés afegint a la festa un candidat independent com Michael Bloomberg), la paraula continuarà marcant el ritme del debat polític al país.
Hola Uri,
M'estava llegint el teu article del canvi on esmentes es la gran paraula de la campanya electoral, entenc per la banda democrata pero veig que tamb'e per la republicana.
De sobte he recordat una campanya important "pseudo politica " primer ( en forma de concerts de musica) i despres forca politica ( algun artista va participar en meetings) de un determinat sector cultural-artistic Nord America envers la idea del Canvi precisament sota el lema " Vote for a change". Va ser una gira musical amb estrelles tals com Bruce Springsteen, REM, Dave Matthews Band, Jackson Brown, John Fogerty, Eddie Wedder i John Mellencamp entre altres. Del mon cinefil recordo Sean Penn i el duet Tim Robbins / Susan Sarandon.
La idea del "vote for a Change" era sobretot animarel ciutada a votar per derrocar George Bush fill arran de la desastrosa sensacio que teenia el poble america respecte la campanya a Irak de l' Administracio Bush, i en consecuencia doncs, demanar el vot per John Kerry ( el mateix Springsteen va cantar alguna canco en els seus darrers meetings ).
Ara al 2008, algun candidat es vol apropiar dels artistes de lalvors ( sobretot de la banda democrata). Tindrem duet Springsteen & Wonder?
Una abracada des de Irlanda
Arnau
http://www.vnavarro.org/wp/?p=315&langswitch_lang=es
no és fixa gaire en el màrketing i en aquestes cosetes superficials d'ambient ni els dóna la importància que els hi doneu aqui, però és ben interessant
I si suggereixes que se li dóna massa importància a aquestes coses en aquest bloc (i com a català als Estats Units crec que l'Oriol els dóna la importància que tenen, ni més ni menys, i almenys ajuda els lectors d'altres parts del món a copsar l'ambient), o fins i tot si suggereixes que t'és profundament displaent que un escriptor de blog com l'Oriol s'ocupi d'aquestes menudeses (tot i que s'ocupa de bastantes altres coses), llavors sempre et queda l'opció i el consol de llegir aquest tal Navarro, que m'han dit que és d'una brillantor que encega.
No entenc el perquè de la teva supèrbia; no pots respondre correctament i educada? L'altre missatge només suggereix una altra lectura que, per cert, te la recomano. Veuràs que és complementària de la de l'Oriol; res més. Tranquil.