He acabat les memòries d'en Pujol. Diria que no aporta gairebé res que no es sabés. És discret i prefereix quedar bé a desfogar-se passant comptes amb uns quants que s'ho mereixerien.
Sí que em crida l'atenció la seva, malgrat tot, declaració anti-independentista. S'esforça a cada pàgina per declarar el seu amor i la seva passió per la seva pàtria, i per justificar tota la seva vida i la seva obra en defensa de Catalunya. Ni un mot, ni una insinuació a favor d'Espanya, com a màxim algun escadusser elogi del tarannà de Castella, no gaire diferent als elogis que pugui fer als francesos o als alemanys. Pujol és catalanista i nacionalista català.
En canvi, arribada l'hora de parlar d'independència s'ho ventila en quatre ratlles dient que no és ni ha estat mai separatista, ni partidari de la independència. Jo hagués dit que Pujol era un independentista que per realisme i per tàctica política, i perquè no volia ser un nou Companys, no va trobar mai el moment de fer un pas cap a la desvinculació d'Espanya. I probablement no va trobar-lo perquè no existia, perquè un pas en aquest sentit els anys que ell governava hagués fet més mal que bé a la causa.
És una llàstima, la veritat, perquè amb les seves virtuds i els seus defectes, Pujol va ser el representant institucional dels catalans durant gairebé un quart de segle, cosa que no pot dir-se de pràcticament ningú més deprés de la desaparició dels reis d'Aragó. I aniria bé que quedés clar que el seu model d'integració a Espanya només s'entén per la terrible conjuntura de la que sortíem, per l'amenaça de les armes i en nom de la pau social amb els inmigrants. I en canvi, tal com ho ha deixat escrit, mai no es podrà dir que Pujol volia Catalunya fora d'Espanya.
Si em permet un consell, president, relaxi's, i no pensi tant en el seu apartat de l'Enciclopèdia Catalana. Relaxi's i digui que vostè ha estat sempre un independentista però que, per falta d'encert o de possibilitats (això ho jutjarà la història), mai no l'ha impulsada, i que tan de bo les generacions futures puguin fer-ho. No sé si això anirà bé a uns o als altres però, tanmateix, vostè quedarà més descansat.
un petit apunt: tu dones per fet que l'expresident Pujol és independentista. Aquesta mostra de fe em sorprèn, ja que ell ha dit, per activa i per passiva, que no ho és. I si no actua com a independentista i diu pública i reiteradament que no ho és... saps alguna cosa que la resta (fins hi tot ell mateix!) no sabem?
Potser és que sóc un escèptic, i em sorpendrà d'aquí a uns anys, quan, tot fent campanya pel SÍ al futur referèndum d'independència, ens reveli que ho ha estat sempre. Però potser no.
La ideologia de Pujol és el nacionalisme. El nacionalisme entès com a defensa dels trets propis de la nació que són la cultura i, sobretot, la llengua. Aquest és el fi. Respecte els mitjans per a assolir aquest fi n'hi ha més d'un, si més no a nivell teòric. L'un és la defensa de la nació dins d'Espanya i l'altra és la separació d'Espanya. Tu i jo, em sembla, estem d'acord en que la defensa de Catalunya es faria molt millor des d'un estat propi, separat d'Espanya. Però aquesta posició, d'una banda, és minoritària a Catalunya. I d'altra banda, fa uns anys era molt clar que apostar per la independència portava Catalunya a l'octubre del 34. Per tal de sumar adeptes i esperar temps millors, el pujolisme aposta per el nacionalisme no independentista. Però és una qüestió d'utilitzar els mitjans més útils per a la veritable fi que, repeteixo, no és la independència, sinó la defensa de la nació. I no et sorprenguis, estic 100% segur que el vot de Pujol en el referèndum seria afirmatiu.
De moment sembla que ha tingut massa lligams, complicitats i compromisos amb personatges i els consens de la transició on podia defensar qualsevol qüestió dins de la realitat d'aleshores com per declar-se ara de forma incoherent indepedentista de forma oberta.