Al tren, entre Montcada i Sant Andreu. Puja un paio amb una guitarra. Ulls blaus, envoltats de bosses que delaten moltes angunies. Nas de ganxo, perdedor errant. [+]
Abraça la guitarra, que duia desada en una bossa de roba vella, lletja, plena de ronya. Se situa a la meva alçada, i ja és estrany, perquè en aquest tros de vagó hi ha molt poqueta gent. Deu ser tímid.
Comença a tocar i a cantar, però jo no sento res, perquè estic adherit a l'iPod. Intento mantenir-me amb Iron & Wine, que m'agrada, però la curiositat em pot. De manera que em trec un auricular per saber de què va la cosa. Ell canta Silvio, o alguna cosa que s'assembla molt a Silvio –últimament n'hi ha molts, massa, de Silvios.
El de la guitarra canta movent-se, la mirada baixa. Definitivament, és tímid. Més definitivament encara, passo de Silvio. Així que em torno a posar l'auricular, amb tanta mala sort que, mentre me l'encaixo a l'orella, les nostres mirades es troben. Ho he notat: el rebuig li fa mal. Ohhh..!
Perdona, tio, però és que jo, ja et dic, passo de Silvio.
Comença a tocar i a cantar, però jo no sento res, perquè estic adherit a l'iPod. Intento mantenir-me amb Iron & Wine, que m'agrada, però la curiositat em pot. De manera que em trec un auricular per saber de què va la cosa. Ell canta Silvio, o alguna cosa que s'assembla molt a Silvio –últimament n'hi ha molts, massa, de Silvios.
El de la guitarra canta movent-se, la mirada baixa. Definitivament, és tímid. Més definitivament encara, passo de Silvio. Així que em torno a posar l'auricular, amb tanta mala sort que, mentre me l'encaixo a l'orella, les nostres mirades es troben. Ho he notat: el rebuig li fa mal. Ohhh..!
Perdona, tio, però és que jo, ja et dic, passo de Silvio.
No passa res, home; contra gustos no hi res a dir. És qüestió de sensibilitat, senzillament. El que no té remei és la prepotència.