Els conductors i les conductores del bus de Barcelona han protagonitzat i protagonitzen una vaga exemplar per millorar les seves condicions de vida.
Ara, descansen un dia per setmana i només tenen un cap de setmana al mes; poden treballar prop de vuit hores al dia més de 40 hores setmanals; passen, en moltes ocasions, del màxim d’hores extra permès; i de les 14 festes oficials en fan la meitat. Aquest munt de despropòsits fa que els sigui impossible compaginar vida familiar i laboral. Solucionar aquests problemes és el que volen i per a això han anat a la vaga. Demanen alguna cosa estranya? No. Exigeixen quelcom impossible? No. Ara bé, la direcció de l’empresa, de TMB, formada per alts càrrecs que cobren milers i milers d’euros i que descansen quan volen, ho té clar: no hi ha res per negociar.És per això que la vaga ha estat estimatitzada pels mitjans i la campanya en contra ha estat d’antologia, d’aquelles d’ensenyar a la universitat per als professionals de la manipulació. Se’ls ha acusat de tot l’acusable, se’ls ha maltractat, se’ls ha insultat... i no se’ls ha donat el dret a rèplica. Notícies que han estat reproduccions literals de comunicats de l’empresa en què, evidentment, només es parlava de la dolenteria dels xofers, dels sabotatges i d’un treballador que va donar un cop de paraigües a un mosso. Aquesta ha estat la gran notícia! El paraigua assassí! El paraigua ha rebut més atenció que cap de les reivindicacions dels vaguistes, que no sigui cas que algú els donés la raó.
Poca broma amb el poder quan qui lluita no és de ccoo-ugt i no ho pot arreglar tot donant alliberats a les estructures verticals d’aquestes organitzacions. En aquest cas, CGT i Actub han defensat el dret de l’assemblea, de totes i tots els implicats, a decidir-ho tot i així s’ha anat a la vaga sense intermediaris que visquin d’això. És un model sindical que té noms diversos però referents inexcusables i que fa tanta por al poder com el paraigües d’aquest conductor del bus.
