Joan Graell i Piqué
Poema inèdit, escrit al pas de la flama del Correllengua per les terres de l'Alt Urgell.
Correllengua
A l'Arnau Obiols
Una llengua menystinguda
és una llengua que pateix.
El seu turment és semblant
al del cabirol ferit pel tret
furtiu d'un caçador vora l'aigua,
sota el murmuri escarit dels salzes.
Si no ha perdut gaire sang, cerca
forces per defugir els topants
abruptes de la mort i amb un bri
d'esperança al front s'endinsa
en el bosc fecund de les paraules.
La llengua que parlem vora la mar
i al peu dels cims va néixer al cor
de les muntanyes. Des de fa temps,
la volta el llop, els corbs, els voltors
i les àligues. Però aquesta llengua
encara és serenya i ja no té cap
por de manifestar-se obertament:
una veu pregona, que escampa
la llavor dels somnis i consola
el neguit, ha enterrat les fosques
raons del silenci sota les pedres.
Aquesta llengua que estimem
s'ha guarit de les antigues ferides
i ara corre cap al futur amb els peus
lleugers i l'ànima transparent.
La nostra llengua és granada:
té els ulls encesos per les guspires
d'un temps llunyà, i la fa créixer,
com als nostres fills, el cultiu
del pensament i la saó de la terra.
Preguem, doncs, perquè la pluja
sigui abundosa.
Correllengua
A l'Arnau Obiols
Una llengua menystinguda
és una llengua que pateix.
El seu turment és semblant
al del cabirol ferit pel tret
furtiu d'un caçador vora l'aigua,
sota el murmuri escarit dels salzes.
Si no ha perdut gaire sang, cerca
forces per defugir els topants
abruptes de la mort i amb un bri
d'esperança al front s'endinsa
en el bosc fecund de les paraules.
La llengua que parlem vora la mar
i al peu dels cims va néixer al cor
de les muntanyes. Des de fa temps,
la volta el llop, els corbs, els voltors
i les àligues. Però aquesta llengua
encara és serenya i ja no té cap
por de manifestar-se obertament:
una veu pregona, que escampa
la llavor dels somnis i consola
el neguit, ha enterrat les fosques
raons del silenci sota les pedres.
Aquesta llengua que estimem
s'ha guarit de les antigues ferides
i ara corre cap al futur amb els peus
lleugers i l'ànima transparent.
La nostra llengua és granada:
té els ulls encesos per les guspires
d'un temps llunyà, i la fa créixer,
com als nostres fills, el cultiu
del pensament i la saó de la terra.
Preguem, doncs, perquè la pluja
sigui abundosa.
