(Queden 297 dies)John Kerry, el candidat demòcrata que va enfrontar-se a George W. Bush a les presidencials del 2004, ha decidit avui donar suport públicament a Barack Obama. En primer lloc cal recordar que Kerry, Obama i Hillary Clinton són companys al Senat i es coneixen de prop: saben quina és la posició de cada un d’ells sobre els grans temes del debat polític al país i saben com vota cada un d’ells al Senat.
Aquest és un aval important per a Obama si tenim en compte que:
Primer: La gent sap que una figura política important no se la juga cegament a l’hora de donar suport a un candidat o a un altre. Kerry aporta a Obama una pàtina d’establishment i d’inevitabilitat. Kerry és ni més ni menys que l’anterior candidat a la presidència, i senador per Massachusetts des del 1985. I aquest pes pesat està dient: Obama és el cavall per qui aposto.
Segon: La inferència immediata és que John Kerry no veu Hillary Clinton com el cavall guanyador. És a dir, fa que ens preguntem si l’establishment del Partit Demòcrata s’està plantejant seriosament si no és Obama, i no Hillary, el candidat més viable.
Tercer: Una altra inferència immediata és que John Kerry ha decidit donar l’esquena a qui va ser el seu company de tàndem a les eleccions presidencials del 2004 (com a candidat a la vicepresidència), John Edwards. No deixa de ser una bufetada per a l’exsenador per Carolina del Nord.
A Nevada, on se celebren les pròximes primàries demòcrates (19 de febrer), Obama ha rebut l’aval del sindicat dels treballadors culinaris (Culinary Workers Union), que inclou els treballadors de casinos. Amb Las Vegas com a capital de l'oci, aquest és un sindicat molt poderós, amb uns 60.000 membres (el 45% hispànics). Rebre a la vegada avals d’un excandidat a la presidència —un senador de pes a l’establishment del Partit Demòcrata— i d'un poderós sindicat de treballadors és un contrast molt positiu per al senador d'Illinois.
Obama està aconseguint presentar-se com el centre aristotèlic del país, la mitjana virtuosa entre els extrems, i aquesta presentació davant l’electorat és plenament intencional per part seva i dels seus estrategs de campanya. Un exemple significatiu: quan Obama acaba els seus actes electorals, la primera cançó que sona és de Stevie Wonder i la segona és una cançó country; és a dir, negre i blanc, la música dels negres urbans i la dels blancs rurals. Obama, doncs, es presenta com el candidat de l’Amèrica dels contrastos, de les Amèriques que ell vol que siguin una de sola, de les Amèriques que són, de fet, per la seva peculiar biografia, una de sola en la seva mateixa persona. Aquest és un capital que pot jugar un paper molt important en aquesta cursa electoral, i la biografia dels candidats, el bagatge personal, sempre té un gran pes en unes eleccions tan personificables com les presidencials.
Tens raó amb el fet que l'Obama m'està agradant molt. Tinc la sensació que té el que el país necessita en aquests moments, però evidentment caldrà estar atents (com cal estar-ho sempre amb els polítics) sobre si està venent fum, o simplement si sabrà o podrà fer tot el que diu que vol fer. N'aniré parlant, i més a partir d'ara que la cursa demòcrata ha quedat eminentment reduïda a tres.
Un altre aspecte a tenir en compte és que amb l'aval de Kerry ve un llistat immens d'adreces d'e-mail de potencials votants involucrats, amb qui l'oficina del senador de Massachusetts s'ha mantingut en contacte (via e-butlletins, etc.), i que ara estaran a la disposició del candidat Obama. I el factor "cavall guanyador" al qual em refereixo té un pes mediàtic/simbòlic important. Mira-t'ho així: si haguessis estat Obama, tu que hauries fet?
D'altra banda, això que Kerry és un polític fracassat admetria molts, moltíssims matisos. Va fracassar en la cursa a la Casa Blanca, sí, i va decebre moltes expectatives (sovint creades a Europa a partir de premisses europees, per tant no nord-americanes, i per tant sovint falses quan s'aplicaven als Estats Units, on els presidents sempre són reelegits en temps de guerra). Però Kerry és molt respectat i un membre molt actiu al Senat, on hi porta més de 20 anys i hi ha estat reelegit 3 cops. A part de la seva llarga història de lideratge cívic, lluita al camp de batalla a la guerra del Vietnam i reflexió posterior (com a activista contrari a la guerra), i experiència política, és també un home molt ben format acadèmicament. Al nostre país em fa l'efecte que massa sovint els joves involucrats en política pensen que el més important és formar-se com a home/dona de partit i anar-hi escalant posicions, i que la formació cívico-acadèmica és secundària, i en gran part d'aquí plora la criatura. Suposo, no ho sé, que deu ser important aprendre com funcionen els partits per dintre de ben jovenet, però passar per la universitat tampoc no fa cap mal a ningú, jo diria. Si tots els "polítics fracassats" del nostre país tinguessin el background que té John Kerry, alguna cosa em diu que aniríem millor.
Enhorabona pel bloc. No comparteixo bastantes opinions, però he de dir que s'agraeix poder llegir cròniques especialitzades de primera mà.
D'això es tracta, Andreu, de discrepar i debatre amb un somriure a la boca. Que els arguments contraris tinguin l'oportunitat d'expressar-se amb tots els matisos que calgui, i que la gent es pugui formar la seva opinió.
De totes maneres, no em referia al fet que Obama canviï de postures (això sí que em semblaria malament), sinó a fer anar la campanya molt més al seu aire un cop hagi estat coronat candidat, ja amb tot el suport del partit darrere (i això val també per la Hillary i per l'Edwards).
Sobre FDR, tens raó, i hi afegiria que va expandir la mida del govern d'una manera més intel·ligent que amb purs subsidis: creant llocs de treball des de la mateixa administració per reactivar l'economia. És el concepte de "workfare" en comptes de "welfare". Clinton s'hi va referir també al seu discurs inaugural com a president el 1993.
És el típic reportatge que difícilment es pot llegir en la premsa catalana o espanyola, que només sap parlar sobre si el públic nord-americà està preparat per a un president negre, hispà o dona, com si els electors ianquis no tinguessin debats polítics de veritat.
És el típic reportatge que difícilment es pot llegir en la premsa catalana o espanyola, que només sap parlar sobre si el públic nord-americà està preparat per a un president negre, hispà o dona, com si els electors ianquis no tinguessin debats polítics de veritat.
Kerry, a més a més ha estat pensant molt de temps a presentar-se i si no ho ha fet és per l'escàndol que va protagonitzar fa uns mesos quan passava per una escola i els va amollar als estudiants: "Estudieu perquè si no us quedareu atrapats a l'Iraq", cosa que va fer que eixiren en la seua contra republicans i demòcrates, entre les quals Hillary.
Ara, el suport a Obama no és res que no s'esperés, i a més a més així li plega les palles a Hillary. No és però per cap coneixença sobre els valors d'un i d'altra, sinó una qüestió de política pedestre.