(Queden 298 dies)Als Estats Units, “maverick” és un terme que es fa servir per designar una persona independent, tant en el seu pensament com en les seves accions. McCain fa anys que és conegut com el maverick del Senat. Escollit per l’Estat d’Arizona el 1987 i reelegit tres vegades (el mandat d’un senador dura sis anys), va servir abans a la Cambra de Representants (1983-1987). Des del gener del 1997 fins al gener del 2005 va presidir el comitè de comerç del Senat. Des que és al Congrés, McCain ha vist passar per la Casa Blanca quatre presidents: Reagan, Bush pare, Clinton i Bush fill. En aquest sentit, McCain té un petit problema (sobre el qual no hi pot fer res) a l’hora de vendre el seu missatge de renovació a Washington: tindrà 72 anys el dia que se celebrin les eleccions de novembre, amb la qual cosa si fos escollit es convertiria en el president més gran de la història dels Estats Units en el seu primer mandat. [Aclariment: El Congrés dels Estats Units inclou el Senat, amb 100 senadors (2 per Estat), i la Cambra de Representants, amb 435 representants de districtes uninominals repartits per tot el país segons població, de manera que com més poblat està un Estat, més representants té.]
El fet que un maverick com McCain hagi guanyat les primàries de Nou Hampshire complica les coses per a Rudy Guiliani, una altra veu independent al Partit Republicà que ha optat per una campanya a llarg termini i que li disputa a McCain el vot més centrista del partit. Giuliani podria beneficiar-se molt de la retirada de McCain, però si aquest es manté fort l’exalcalde de Nova York tindrà molts més problemes per reposicionar-se a la cursa i començar a guanyar primàries.
Estendre la mà a demòcrates i independents
La gran batalla de McCain, la que li va fer merèixer el nom de maverick, ha estat la de reclamar que els senadors i representants del Congrés treballin sense fixar-se en l’etiqueta de partit que porten penjada. En aquest sentit, ell i Obama entren en directa competència per captar el vot independent. Com a mostra de bona voluntat i de coherència, McCain diu que si fos president no tindria cap problema a posar un demòcrata al seu govern, començant pel senador Joe Lieberman, a qui McCain anomena “el meu amic” i que s’ha estat allunyant del seu partit des que ell i Al Gore van perdre les eleccions presidencials del 2000 com a tàndem demòcrata. En aquelles primàries, McCain es va fer famós per fer campanya amb un autobús batejat com el Straight Talk Express (= l’autobus exprés del "parlar sense embuts"), que ha recuperat per a la campanya del 2008.
Política fiscal
Fiscalment conservador, McCain s’oposa frontalment al politiqueig que fa que moltes lleis s’acabin aprovant adjuntant-hi una contrapartida en forma de diners per projectes locals (pork barrel spending, en argot polític nord-americà), de forma que els senadors o representants es puguin anotar un punt davant de l’electorat del seu Estat. Sobre això McCain explica un dels millors acudits de la campanya. Després de recordar que Reagan deia que el Congrés dels Estats Units gastava com un mariner borratxo, hi afegeix (aclarint que no s’ho inventa) que fa uns mesos va rebre un correu electrònic d’un home que li deia: "Com a exmariner borratxo que sóc, em molesta profundament que em comparin amb membres del Congrés."
Després d'haver-ne presentat una primera versió el 1995, el 2002 McCain va aconseguir que el Congrés aprovés la Llei de Reforma de Campanyes Electorals que ell va empènyer, juntament amb el senador Feingold, que imposava certes restriccions a les campanyes electorals, entre elles la contribució de les empreses privades als anuncis de televisió.
Sobre les forces armades
Fill i net d’almiralls de la Marina dels Estats Units, McCain és veterà de guerra condecorat. A la guerra del Vietnam va ser ferit de gravetat i mantingut en captivitat durant més de cinc anys. Va ser sotmès a tortures repetidament, fins al punt d’intentar-se suicidar. És per això que McCain pot parlar amb gran autoritat del que ell anomena “la desastrosa direcció” de la guerra a l’Iraq per part de l’administració Bush. Amb més autoritat encara, diu sovint que la primera cosa que faria en arribar a la Casa Blanca seria tancar la presó de Guantánamo, i que qualsevol involucració dels Estats Units en la tortura de presoners de guerra no és només una violació dels drets humans i un gran error ètic, sinó que farà que els Estats Units ho tinguin molt difícil per recuperar el lideratge moral que van tenir a la primera meitat del segle XX. A més, McCain argumenta que la tortura de presoners de guerra posa en perill la vida dels soldats nord-americans desplegats per tot el planeta, perquè provoca esperit de revenja entre els enemics: vosaltres tortureu els nostres presoners, nosaltres torturem els vostres.
La candidatura de McCain ha agafat força, però em sembla que el factor edat pesa molt. D’altra banda, el camp republicà fa molts anys que no estava tan obert (segons un comentarista de la CNN, exactament des del 1952, en les eleccions que van acabar portant Eisenhower a la Casa Blanca). Huckabee i Romney es mantenen forts, i Giuliani espera la seva oportunitat. En el camp demòcrata, hi ha hagut rumors de retirada de Bill Richardson, però no quadren amb el seu missatge d’esperar com li van les coses als Estats de l’Oest.
