El recordo aquell dia. O potser n'he escrit i per això el recordo millor. L'àvia ens va venir a despertar. No ho havia fet mai ni ho tornaria a fer mai més. La mare és a l'hospital. La nena. I aquí ja en faig de literatura, per què, ho sabien que eres una nena? Llavors també hi ha això del nom. "Àvia, la nena es dirà Natàlia". No em desagrada, però pesa massa, com de Tolstoi o de Txèkhov; Natàlia... Tornem a l'àvia perquè ella et defensà el nom -un nom que no tenies, és clar- enfront el meu entossudiment en anomenar-te. Ja em diràs quina capacitat té un nen de sis anys d'imposar res, molt menys, un nom per a la seva germana.
La llum. És curiós però la recordo la llum d'aquell matí. També recordo el J. dret damunt el seu llit, davant l'armari de pi que no s'obria si no en sabies. No hi ha fotografies d'aquell gener, per tant ha de ser veritat. Sí, el J. dret i l'àvia intentant obrir l'armari en va. Però no en recordo ni l'esmorzar, ni ella portant-nos a escola. Res de res. Només l'àvia, el J. dret damunt el seu llit, que es plegava davall el meu, i la llum, una llum de gener que donava a un celobert. La llum, el J. dret i el meu entossudiment en donar-te un nom.
Potser no hi vam anar aquell dia a escola. Jo feia primer de bàsica. Amb prou feines devia saber llegir i escriure. Després això serà un vici malaltís. Sí, potser sí que és l'endemà que la mestra, davant de tothom, em pregunta perquè no vaig venir ahir a l'escola, sí ara veig clar que som a l'endemà i tu ja tens un dia, i jo contesto, davant de tota la classe, que he tingut una germana, i jo per dins sé que és una mica mentida, perquè les germanes no es tenen, t'arriben, com em va arribar el J. i després em vas arribar tu. Però no dic res i la mestra m'abraça, sense saber jo gaire bé perquè.
Després ja ets a casa. I ets una nina sense dents que plora. La nena. I no sé si hi ha cap nom pel mig. A la mare, la veig curant-te el melic amb mercromina. Era un gran espectacle aquell, el del teu melic i la mercromina i les gases i tot plegat. Paràvem de jugar el J. i jo. Fins i tot entrar a l'habitació del pare, on hi tenia el parament per revelar fotos i un Einstein traient la llengua i on el J. es va cremar el nas amb un soldador d'estany -massa poc!-, no tenia cap atractiu. El teu melic, allò sí que era un espectacle grandiós.
De tot plegat avui en fa 27 anys justos. I celebro que no et diguis com jo volia. Felicitats!
Potser no hi vam anar aquell dia a escola. Jo feia primer de bàsica. Amb prou feines devia saber llegir i escriure. Després això serà un vici malaltís. Sí, potser sí que és l'endemà que la mestra, davant de tothom, em pregunta perquè no vaig venir ahir a l'escola, sí ara veig clar que som a l'endemà i tu ja tens un dia, i jo contesto, davant de tota la classe, que he tingut una germana, i jo per dins sé que és una mica mentida, perquè les germanes no es tenen, t'arriben, com em va arribar el J. i després em vas arribar tu. Però no dic res i la mestra m'abraça, sense saber jo gaire bé perquè.
Després ja ets a casa. I ets una nina sense dents que plora. La nena. I no sé si hi ha cap nom pel mig. A la mare, la veig curant-te el melic amb mercromina. Era un gran espectacle aquell, el del teu melic i la mercromina i les gases i tot plegat. Paràvem de jugar el J. i jo. Fins i tot entrar a l'habitació del pare, on hi tenia el parament per revelar fotos i un Einstein traient la llengua i on el J. es va cremar el nas amb un soldador d'estany -massa poc!-, no tenia cap atractiu. El teu melic, allò sí que era un espectacle grandiós.
De tot plegat avui en fa 27 anys justos. I celebro que no et diguis com jo volia. Felicitats!
gràcies xavalito!!