Surto del bar. Camino per un rierol. La gent creua
al carrer a tota pressa, es hora punta. L’aigua
em traspassa els texans i em mulla els mitjons, els turmells i es cola en les
sabates.. Em sembla intuir que els cotxes fan sonar el claxon. Al fons la lluna,
rodona, gran, blanca ocupa bona part de l’horitzó que es fa negre al seu
costat. Ni un so. Remeno els peus, sacsejo algunes pedres, en prenc una i la llenço. Aixeca una
llarga agulla d’aigua que es desfà en gotetes quan retorna al riu. Un veí amb
saluda. Ni un so.He penetrat e el
silenci.
Agafo aire, el retinc una estona, estic nerviós, se
m’escapa pel nas. Repeteixo l’operació , vull provar de parlar i escotar-me. Tinc
veu? Fa fred i se’m gelen les galtes i les orelles. Rumio un segons, mentre
torno a omplir els pulmons, quin mot, quin mot?
Buido el pulmó mentre crido amb totes les meves
forcés les sis lletres del meu nom. Ressona com un tro i la muntanya me’l
retorna multiplicat. S’agita el rierol, tot es belluga, tinc veu, tu m’escoltes
oi?, però segueixo en el silenci. Tinc la veu vestida de silenci.
"Filosofia en Xarxa de complexitat canviant" Jo vaig llicenciar-me en Filosofia segurament amb les pitjors companyies posibles (amb alguna excepció important) Com m'hauria agradat tenir una companyia com aquesta...
“Idees, imatges i sensacions que amb prou feines insinuen un estat d'ànim” Sempre aprenc alguna coseta i el que és més important acava conduint-te cap a lectures interesants...
