albert.torrents |
dijous, 3 de gener de 2008 | 16:45h
Em truca l’Alfons, el Sito. Fa anys que no parlem i començo a xerrar però em talla en sec. M’ha trucat per fotre’m un bronca de nassos i jo encaixo, encaixo.. A mida que va asserenant-se els arguments comencen a ser més convincents. Finalment em demana que rectifiqui i rectifico. És cert que aquests presumptes mossens vestits de clown no representen a ningu o cada cop a menys i també és cert que companys com el Sito quan jo no aixecava quatre pams del terra ja estaven lluitant en la clandestinitat dura (no la del tardofranquisme on aparenement tothom hi era) I també es cert que l’església per definició és un conjunt de persones que es reuneixen i comparteixen de manera comunitaria un objectiu i una fe comuna. Per Deu, Sito! Clar que si. (he posat Deu amb majúscules perquè no t’emprenyis, més, que consti) Però no puc evitar que m’emprenyin aquest personatges de claveguera que de cop i volta volen decidir per tu i per mi i condemnen als meus amics a ser poc més que malalts i al les meves amigues a ser assassines o filles de la luxúria (que tampoc esta malament a la vista dels temps que corren..) Uf, perdo és que ...
Tens raó Sito, en aquell local del carrer Lauria on ara venen safates per posar-hi hòsties ens havien refugiat més d’un cop per fugir de les altres, hòsties. I enllà ja hi portaveu any i panys currant. I també tens raó quan dius que sense cristians pel socialisme molt xiruquero ara no tindria despatx oficial, però son ells, aquests personatges de fireta, els que marginen, ells els que viuen al marge, ells els que aixequen la bandera de la por. Son aquestes totiles velles i algunes joves les que fan que m’oblidi de que hi ha gent bona pel mon, com tu, que s’ha deixat la pell, per els altres. Ja veus amb els poc problemes que em dona la ficció i per un dia que em foto a parlar del mon real, la cago. Un peto Sito, t’estimo, gràcies a Deu, vaja.
Tens raó Sito, en aquell local del carrer Lauria on ara venen safates per posar-hi hòsties ens havien refugiat més d’un cop per fugir de les altres, hòsties. I enllà ja hi portaveu any i panys currant. I també tens raó quan dius que sense cristians pel socialisme molt xiruquero ara no tindria despatx oficial, però son ells, aquests personatges de fireta, els que marginen, ells els que viuen al marge, ells els que aixequen la bandera de la por. Son aquestes totiles velles i algunes joves les que fan que m’oblidi de que hi ha gent bona pel mon, com tu, que s’ha deixat la pell, per els altres. Ja veus amb els poc problemes que em dona la ficció i per un dia que em foto a parlar del mon real, la cago. Un peto Sito, t’estimo, gràcies a Deu, vaja.
En fí, en això de les opinions...