Malauradament, els i les militants dels partits polítics tenim un gran desconeixement de les altres formacions, cosa que ens porta massa sovint a atribuir-los estereotips que s'aparten de la realitat. Quan tenia uns 10 anys, a finals dels anys 1970, feia saber amb veu alta la meua simpatia pel PSUC, ja que vinc d'una família obrera que havia sofert la repressió franquista i aquest partit representava l'antifranquisme. Curiosament, ICV va ser les primeres sigles que vaig votar (quan vaig tenir opció per raons d'edat) a les eleccions municipals de 1987. He d'admetre, però, que ja no els he tornat a votar més, donat que vaig endegar la meua trajectòria dintre de l'independentisme. Durant aquests anys he tingut una escassa relació personal amb la gent d'ICV, tot i que sempre els he vist com a militants compromesos i defensors d'un model de societat amb el qual congrego. La caiguda del mur de Berlin el 1989 va alterar l'espai ideològic totalment, amb la consegüent desaparició del sistema comunista que s'havia instaurat durant dècades a l'Europa de l'Est. En molts països europeus occidentals, va haver-hi un colpidor moviment que va portar al canvi d'orientació total dels partits comunistes tradicionals. El PSUC va abandonar la seua activitat pública, integrant-se totalment en l'organigrama d'ICV, la qual va abraçar l'àmbit de l'ecologisme. La formació agrupava la gent del PSUC i d'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra, amb els quals havia simpatitzat durant els meus anys d'estudiant de batxillerat, que havia estat impulsada per polítiques com Magda Oranich amb el suport de personatges públics com el cantant Lluís Llach.Allò que menys m'agrada d'ICV és el fet que no s'acaba d'alliberar de les faldilles del PSOE d'aquí. Hi ha moments polítics transcendentals en què esperes la rebel·lió d'ICV i no es produeix, la qual cosa em provoca decepció. ICV acaba apostant per l'enquadrament dintre d'un organigrama esquerrà (lògic quant a ideologia), tot i que no suposa un important avenç considerable quant a estructuració nacional catalana. Quant a la part més positiva, destacaré l'aposta sense embuts per un model de societat sostenible i ecològic, que l'allunya dels partits tradicionals i li dóna una gran personalitat pròpia. Les dures crítiques de la dreta a la gestió d'ICV en alguns àmbits polítics, o el simple fet que incomodi la seua presència a les institucions, em fa agafar més simpaties encara per ICV.
Més coses positives, que és el que hem d'intentar trobar en les altres formacions polítiques de l'àmbit de la catalanitat: ICV presenta líders molt joves amb un excel·lent nivell i bagatge polític. L'eurodiputat Raül Romeva és probablement el polític actual que més m'agrada de tot el ventall polític català. Es mostra com a un treballador incansable, que sap tractar temes molt diversos, sempre amb un missatge humà i de compromís amb Catalunya. També em mereix un gran respecte Joan Herrera, diputat a casa estranya, el qual sempre dóna goig de sentir amb missatges molt entenedors i necessaris. Altres dirigents ecosocialistes del meu gust són: Joan Armet (nacionalista sense embuts), Dolors Comas o Salvador Milà. D'altres com Joan Boada o Francesc Baltasar, els veig més allunyats del meu ideari personal, però els considero igualment molt bons polítics. No veig amb els mateixos bons ulls altres dirigents que formen part d'una generació més gran, clarament molt més allunyada del meu ideari. També em va causar enuig l'aposta (excessivament ràpida) d'ICV favorable a l'aprovació de l'estatut, que el PSOE i Mas havien deixat en no-res des de la Moncloa estant. Crec que novament ICV no va saber allunyar-se quan calia de les passes que imposa el PSOE, tal com forçaren valentament les bases d'ERC.
La unitat d'acció entre les forces de l'esquerra nacionalista i transformadora és autènticament necessària, si volem alterar l'orde polític actual. Molts i moltes dirigents d'ICV es manifesten desacomplexadament nacionalistes i autodeterminacionistes. Em felicito pel fet que un exemple claríssim és Lluís Sunyer, candidat ecosocialista a les eleccions estatals per la nostra demarcació.
Sempre intento mirar els partits nostrats des del costat positiu. Al municipi de Tortosa, ICV també està realitzant un treball molt notori des de l'oposició, que supera amb escreix d'altres formacions amb molta més representació, que demostren una mediocritat tremenda. No és un parlar per parlar, només cal fixar-nos en el seguit de mocions en clau "positiva" que han presentat recentment: proposta de canvi de model de les festes majors (absolutament necessari), monument per la pau a l'actual monument feixista dedicat a la Batalla de l'Ebre, etc. La unitat d'acció d'ERC-ICV a nivell nacional els situaria colze a colze a l'alçada dels socialistes, quant a representació al mateix Parlament català. També a Tortosa seria un bon cop d'efecte, que podria fer un forat considerable dintre del malaurat bipartidisme actual, amb dos forces hegemòniques que, al meu entendre, compten amb una representació francament exagerada, si tenim en compte la pluralitat ideològica de la societat tortosina i, també, la qualitat dels representants polítics. Temps al temps!
La unitat d'acció d'ERC i ICV els situaria colze a colze amb el PSOE al parlament de Catalunya. Actualment en tenen 33, que junts podrien ser uns quants més. El PSOE només en té 36. No ens podem passar la vida qüestionant el model de país dels altres (CiU, PSOE) i no posar-li solució. Sóc militant d'ERC per ideologia, i m'agraden molts dirigents d'ICV i bona part del seu programari ideològic, i no em cauen els anells per dir-ho. Si els dos partits volen ser realment influents en la política catalana, cal la unitat d'acció com més prompte millor. També a nivell dels nostres municipis es podries fer un bon forat.