Del debat polític recent a Catalunya -infraestructures, aeroport, finançament...- hi ha un fet que em provoca desgrat i preocupació: les qüestions socials en clau nacional han quedat fora del debat i el discurs polític dominant. M'explico: no tinc clar que, per exemple, sigui més important per la societat catalana el traspàs de l'Aeroport del Prat que les pensions i els subsidi d'atur. I del primer i els dèficits d'infraestructures en fem la pedra angular de la reivindicació nacional, en canvi la "caixa única" de la Seguretat Social ha quedat fora de tot debat, polític i públic.
Em sembla molt clar que les pensions dels catalans i catalanes són una de les peces claus de la nostra societat del benestar, no? Penso que fins i tot tant important, coma mínim, com el ditxós aeroport. Ja m'explicareu quin estrany concepte de solidaritat aquest que consisteix que els nostres pensionistes i aturats perdin poder adquisitiu, s'empobreixin, any rere any. Aquí el greuge és fins i tot més clar i explícit per a tothom, sobretot les classes treballadores i populars.
Podríem afirmar que la reivindicació nacional catalana ha basculat d'una centralitat entorn de la cultura cap a les infraestructures. Hem passat de la Llengua al Ciment.
Part de la responsabilitat, sinó tota, és de nosaltres mateixos: hem deixat que el discurs el marquin il·lustres patriotes com el Rossell del Fomento o el Lara del Círculo de Economia.
Deixeu-m'ho dir clar: cal recuperar el discurs del contigut social del sobiranisme com a eix central de genrar adhesió al páis i construir una majoria social per la independència. I per això fa falta continguts socials i nacionals. Volem les pensions, el subsidi d'atur, els convenis laborals propis, la inspecció de treball, les beques... Amb un aeroport i un tren d'alta velocitat per anar a Madrid o a París no se si ens faran trempar massa.
tens molta raó, ens deixem
enlluernar per grans obres i infraestructures espectacle, que
beneficiaran a un percentatge reduït de catalans si tenim en
compte els perjudicats per la pèrdua de poder adquisitiu que
en som tots, però en especial les classes més
desafavorides. Símptoma per mi evident que no aconseguirem la
majoria social sí primer no madurem en els àmbits de
solidaritat, polítics i econòmics del país.
Potser som un poble immadur o potser encara hem d'evolucionar molt,
per tal de que deixem de donar més importància al
ciment que a les persones, la llengua, el benestar...
Francament,... paraules, paraules, paraules.
Que tinguis sort