Acabo de llegir un escrit de la Carme-Laura Gil al seu bloc "Coc Ràpid" que m'ha recordat, i així li he dit en un comentari que li he afegit, la meva infantesa. És increïble com, a vegades, un comentari et porta a uns quants anys enrera, quan la llet era només llet i res més que llet.
Quan jo era petit, repeteixo, tot això no hi era. Només hi havia la llet que venien a les lleteries, la que havien acabat de munyir de la vaca. Llet 100% natural o, com a molt, una mica "batejada", però "batejada" per la mateixa vaca. No és que la vaca afegís aigua a la llet, sinó que li donaven sal a la vaca perquè begués més aigua i així deien que feia més llet, però més aigualida. Almenys això deien, jo no ho sé.
Aquella llet l'anava a comprar a la "Lecheria Suiza" que era una lleteria que hi havia al carrer Nobel de La Sagrera, el meu barri barceloní des que vaig néixer fins que em vaig casar els trenta-tres anys. Estic parlant dels anys seixanta del segle passat, com se sol dir. Jo vivia al carrer Párroco Juliana (avui Mossèn Juliana) i el carrer Nobel és perpendicular al meu carrer. La meva mare o la meva àvia em donaven els diners per la llet i la lletera d'alumini i jo me'n anava a la lleteria, que estava a uns dos-cents metres de casa. Era una lleteria petita, entraves i et trobaves amb el mostrador de marbre on hi havia una galleda o un recipient semblant metàl·lic amb una col·lecció de pots que servien per mesurar la llet. Al darrera hi havia la porta que comunicava amb la vaqueria. Jo hi havia entrat a la vaqueria, als infants ens feia gràcia veure les vaques. Bé, com deia, entraves i demanaves la llet que t'havien encomanat la mare o l'àvia, un litre o un petricó (un quart de litre), o el que fos. I la senyora de la lleteria, perquè normalment era la senyora que despatxava la llet, agafava el pot corresponent, el ficava al recipient de la llet, el treia ple de llet i l'abocava a la lletera, pagaves i cap a casa.
Aleshores es produïa el ritual de la llet. La llet s'havia de bullir, no te la podies prendre tal com era, perquè podia tenir microbis. Bullir la llet tenia el seu truc. Si et despistaves, quan arrencava el bull, la llet vessava i ho embrutava tot. A més, hi havia el perill que s'apagués la flama del gas i aleshores es podia acumular el gas a la cuina la qual cosa és perillosa. Aleshores hi havia una cosa que de tant senzilla era admirable, una peça de vidre. Era un vidre gruixut, rodó, més gruixut del perímetre que del centre. Aquest vidre, la meva mare encara el deu tenir, esposava dins del pot de la llet i quan aquesta començava a bullir el vidre es movia i feia soroll amb el pot metàl·lic. Aleshores el senties i et donava temps d'apagar el foc i la llet havia bullit, però no havia vessat. Quants de vosaltres ha vist o recorda aquesta meravella de la ciència?
Aquí no acabava la cosa. Ara venia el millor de tot, anar a buscar la llet i bullir-la era la fase prèvia. Quan la llet començava a refredar-se es feia un tel al damunt de color groguenc, un tel que quan més greix tenia la llet, més gruixut era. Aquest tel era la nata que feia la llet. Aleshores la meva mare o la meva àvia, la treien amb una cullera i la posaven al damunt d'una galeta o una llesca de pa, li posaven sucre per sobre i, endevineu qui se la menjava? A petites mossegades, poc a poc, perquè durés més. Les coses bones s'han de menjar lentament, assaborint-les.
Avui, no crec que amb cap tipus de llet puguem fer alguna cosa semblant, ni amb la llet enriquida ni amb la sencera, ni molt menys amb la desnatada. Avui no sabem el que ens perdem.
No sé si em llegiràs, però, gràcies Carme-Laura per fer-me recordar aquests moments.
Havia contestat el comentari al cóc, però el teu apunt mereix un comentari.La "vaqueria" és ben semblant a la que tinc al record però parles d'un estri desconegut per a mi, el vidre sorollós... m'ha semblat una idea extraordinària , un estri senzill i útil.Hi pensaré, potser l'adoptaré. Gràcies pel comentari. visitaré el teu bloc, és molt interessant.Cordialment. Carme-Laura.