Al matí del diumenge 23 de desembre de 2007 vaig veure per televisió com el Joventut perdia a la pista del Gran Canària. La cosa no va millorar a la tarda, més aviat al contrari: zero a un a favor del Real Madrid al Camp Nou. Sort que, a la nit, la poesia va venir a rescatar-me. Va ser a la ràdio, a la COM, molt a prop d’on poques hores abans havia tingut lloc la tragèdia futbolística. Hi vaig haver d’anar a fer de tertulià, com passa alguns diumenges, i vaig coincidir amb el gran Joan Margarit.Confesso que llegeixo molta menys poesia de la que hauria de llegir. Tot i així, des que vaig saber de la seva existència, la figura de Joan Margarit m’ha atret molt. Trobar-lo a la ràdio, com a entrevistat de l’iCult.com -el programa que condueix Lluís Montserrat en el que hi col·laboro com a tertulià- va ser, doncs, una agradable sorpresa. Margarit, que presentava nou llibre -‘Barcelona. Amor final’, un recull dels poemes que ha dedicat a Barcelona-, ens va regalar, a mi i als oients de la COM, una estona de saviesa, de claredat poética. A punt de fer 70 anys, el poeta nascut a Sanaüja -molt a prop de Castellfollit de Riubregós- em va donar pistes, em va obrir els ulls sobre l’art, sobre la poesia. Us en faig cinc cèntims:
“El secret de l’art és que a tots ens passa, més o menys, el mateix. L’artista assenyala, el mal artista enmascara. Moltes vegades es creu que la solució per fer art és tapar la realitat, maquillar-la. I això no porta enlloc. Si l’art no reflecteix la vida, si es confon, si no et fa rebre una sotregada a la teva pròpia carn, passa de llarg”.
Més: “Quan d’un art en diuen que és disbauxat, intuitiu, sonàmbul… malament. S’ha de malpensar. L’art és ordre, la naturalesa és desordre, i ha d’ordenar allò que la vida desordena”.
Vaig preguntar a Margarit sobre el que li succeeix a un poeta quan veu convertida la seva obra en cançó (Serrat, Gerard Quintana, Xavier Ribalta i Miguel Poveda han cantat els seus versos), i així em va respondre: “És una zona d’encontre, de vegades freda, gélida, però que quan encaixa és espectacular el resultat. És positiu sempre, fins i tot si és una mala cançó. Perquè això vol dir que el poema s’escapa per uns llocs on tu no pensaves que podries arribar. Una cançó no és un poema, és una altra cosa. De fet, grans cançons s’han fet amb poemes mediocres”.
“El secret de l’art és que a tots ens passa, més o menys, el mateix. L’artista assenyala, el mal artista enmascara. Moltes vegades es creu que la solució per fer art és tapar la realitat, maquillar-la. I això no porta enlloc. Si l’art no reflecteix la vida, si es confon, si no et fa rebre una sotregada a la teva pròpia carn, passa de llarg”.
Més: “Quan d’un art en diuen que és disbauxat, intuitiu, sonàmbul… malament. S’ha de malpensar. L’art és ordre, la naturalesa és desordre, i ha d’ordenar allò que la vida desordena”.
Vaig preguntar a Margarit sobre el que li succeeix a un poeta quan veu convertida la seva obra en cançó (Serrat, Gerard Quintana, Xavier Ribalta i Miguel Poveda han cantat els seus versos), i així em va respondre: “És una zona d’encontre, de vegades freda, gélida, però que quan encaixa és espectacular el resultat. És positiu sempre, fins i tot si és una mala cançó. Perquè això vol dir que el poema s’escapa per uns llocs on tu no pensaves que podries arribar. Una cançó no és un poema, és una altra cosa. De fet, grans cançons s’han fet amb poemes mediocres”.
