La vaga dels conductors d'autobús de TMB està tenint un seguiment espectacular que frega ja el 100% de la plantilla. Pràcticament només circulen els serveis mínims. El que és una reivindicació justa i que a més a més interessa no només als treballadors, sinó també als usuaris, s'ha convertit en un dels temes estrella de les notícies. L'actitud exemplar dels treballadors ens està demostrant que la lluita de classes no ha acabat l'any 2007, que no han acabat les ideologies i que la solidaritat és ara tant necessària com els segles XIX i XX. (segueix)
Un dels objectius principals, per no dir el primer, de l'Estat del Benestar és des-mobilitzar la classe treballadora per frustrar-ne la seva idiosincràsia revolucionària. La socialdemocràcia europa ha tingut per missió el maquillatge democràtic d'aquest Estat del Benestar controlat pel gran capital i assegurar-se la conversió dels i les revolucionàries en subjectes adormits, productius i resignats, del més val això que res. Cal dir que han fet la feina bé, molt bé, i que els que encara ara es diuen socialistes o laboristes (Blair, Zapatero, Royal, etc.) junt amb els liberal-conservadors desacomplexats (Aznar, Sarkozy, Merkel, etc.) estan duent a terme la contrareforma capitalista més dura de la història del continent després del feixisme i el nazisme.
En tot plegat, hi juga un paper fonamental la divisió de les classes populars tot seguint el vell dictat de Juli Cèsar: Divide et vinces (divideix i venceràs). Els darrers mesos n'hem tingut diversos exemples. No descobreixo la sopa d'all, certament, però quan la realitat fa de la teoria quelcom tant palpable és necessari que aprofitem l'ocasió per explicar a tot el nostre entorn que quan en Lenin parlava d'imperialisme o en Marx de la plusvàlua i la lluita de classes, es referíen a això que veiem cada dia per la televisió, la finestra o el pas de zebra.
Que la vaga dels busos afecta a milers de treballadors és quelcom evident. Els mitjans de comunicació, però, s'han encarregat de posar la carxofa a les opinions més interessades, que no interessants. Podíem veure una senyora afirmant que ella també treballa els dissabtes i que no es queixa, que no molesta a ningú. Aquest és el gran mal dels i les treballadores. L'Estat i els seus poders fàctics han aconseguit una vegada més dividir-nos. Sota la retòrica de que els vaguistes volen privilegis que la resta no tenen, pretenen que la solidaritat que hi hauria d'haver desapareixi, es trenqui, i que fins i tot els mateixos treballadors siguin una de les forces de xoc contra els vaguistes. La reacció lògica seria que la senyora digués: jo també treballo sis o set dies a la setmana, és insuportable, els entenc perfectament. Acte seguit, vaga al sector del comerç i que n'aprenguin a la patronal que amb els treballadors units no s'hi juga i amb el dret a vaga tampoc.
Un altre exemple clar l'hem vist en les grans vagues al sector dels transport a l'estat francès. La intoxicació mediàtica ha penetrat de tal manera entre les classes populars que algunes enquestes donaven una àmplia majoria als qui creien que els treballadors dels transports gaudien de privilegis laborals. Que un treballador assalariat que condueix trens i busos té privilegis? Això és el món al revés! La resta de treballadors, lluny de dir que si tenen unes condicions de treball lleugerament millors que altres sectors és per la lluita que han dut a terme durant dècades i assumir que el què cal és iniciar el combat en els sectors que estan en pitjor situació, prefereixen atacar. Enlloc de caminar plegats cap a una millora de les condicions de treball, el capital ha aconseguit que s'imposi la idea de que si jo no ho tinc, que no ho tingui ningú.
Tot plegat ens demostra una vegada més que la divisió en seccions, categories, centres de treball, títols, etc., sovint més virtual que real, ha portat a una confrontació de la pròpia classe treballadora. El què veiem aquests dies no és nou, no és sorprenent, és una prova més de que la lluita de classes, de que el marxisme és avui tant vigent com el 1917. No cal anar a Sud Amèrica per pensar en revolucions necessàries de caire socialista, només cal anar a la parada de l'autobús, quelcom més quotidià i proper a nosaltres. Només cal posar els peus a la feina, a l'institut, a la universitat o a la OTG del barri.
El moviment altermundialista va tenir un auge important a finals dels 90 i principis dels 2000. Que això es tradueixi en una reconstrucció d'estructures sòlides de lluita i combat, de solidaritat obrera i internacional, és cosa de tots i totes les que creiem que encara es pot fer alguna cosa amb aquest món. Allò que en diuen canviar el món no és altra cosa que la revolució, que no és altre cosa que entendre que ells són pocs i nosaltres milions; que nosaltres podem guanyar només posant-nos d'acord. A tots i totes, ens veiem a la barricada.
En tot plegat, hi juga un paper fonamental la divisió de les classes populars tot seguint el vell dictat de Juli Cèsar: Divide et vinces (divideix i venceràs). Els darrers mesos n'hem tingut diversos exemples. No descobreixo la sopa d'all, certament, però quan la realitat fa de la teoria quelcom tant palpable és necessari que aprofitem l'ocasió per explicar a tot el nostre entorn que quan en Lenin parlava d'imperialisme o en Marx de la plusvàlua i la lluita de classes, es referíen a això que veiem cada dia per la televisió, la finestra o el pas de zebra.
Que la vaga dels busos afecta a milers de treballadors és quelcom evident. Els mitjans de comunicació, però, s'han encarregat de posar la carxofa a les opinions més interessades, que no interessants. Podíem veure una senyora afirmant que ella també treballa els dissabtes i que no es queixa, que no molesta a ningú. Aquest és el gran mal dels i les treballadores. L'Estat i els seus poders fàctics han aconseguit una vegada més dividir-nos. Sota la retòrica de que els vaguistes volen privilegis que la resta no tenen, pretenen que la solidaritat que hi hauria d'haver desapareixi, es trenqui, i que fins i tot els mateixos treballadors siguin una de les forces de xoc contra els vaguistes. La reacció lògica seria que la senyora digués: jo també treballo sis o set dies a la setmana, és insuportable, els entenc perfectament. Acte seguit, vaga al sector del comerç i que n'aprenguin a la patronal que amb els treballadors units no s'hi juga i amb el dret a vaga tampoc.
Un altre exemple clar l'hem vist en les grans vagues al sector dels transport a l'estat francès. La intoxicació mediàtica ha penetrat de tal manera entre les classes populars que algunes enquestes donaven una àmplia majoria als qui creien que els treballadors dels transports gaudien de privilegis laborals. Que un treballador assalariat que condueix trens i busos té privilegis? Això és el món al revés! La resta de treballadors, lluny de dir que si tenen unes condicions de treball lleugerament millors que altres sectors és per la lluita que han dut a terme durant dècades i assumir que el què cal és iniciar el combat en els sectors que estan en pitjor situació, prefereixen atacar. Enlloc de caminar plegats cap a una millora de les condicions de treball, el capital ha aconseguit que s'imposi la idea de que si jo no ho tinc, que no ho tingui ningú.
Tot plegat ens demostra una vegada més que la divisió en seccions, categories, centres de treball, títols, etc., sovint més virtual que real, ha portat a una confrontació de la pròpia classe treballadora. El què veiem aquests dies no és nou, no és sorprenent, és una prova més de que la lluita de classes, de que el marxisme és avui tant vigent com el 1917. No cal anar a Sud Amèrica per pensar en revolucions necessàries de caire socialista, només cal anar a la parada de l'autobús, quelcom més quotidià i proper a nosaltres. Només cal posar els peus a la feina, a l'institut, a la universitat o a la OTG del barri.
El moviment altermundialista va tenir un auge important a finals dels 90 i principis dels 2000. Que això es tradueixi en una reconstrucció d'estructures sòlides de lluita i combat, de solidaritat obrera i internacional, és cosa de tots i totes les que creiem que encara es pot fer alguna cosa amb aquest món. Allò que en diuen canviar el món no és altra cosa que la revolució, que no és altre cosa que entendre que ells són pocs i nosaltres milions; que nosaltres podem guanyar només posant-nos d'acord. A tots i totes, ens veiem a la barricada.
