denia |
Contes |
dilluns, 24 de desembre de 2007 | 22:40h
Recorde molt bé aquell estiu perquè va ser quan vaig conéixer Pasqual. Va vindre amb mon pare i es va quedar una temporada a casa. Recorde també les seues cames curtes i un cert vaivé que feia al caminar i que li donaven un aspecte extremadament simpàtic.
La seua arribadava ser per a mi, fill únic i delicat, una revifada d’aire pur. Jo havia viscut sempre a ciutat i ara, en estar-nos al mig de l’horta, tot amanit amb el meu caràcter apocat i pusil·lànim no ajudava gaire perquè m’acostumés a tota aquella vegetació. Pascual pel contrari s’hi trobava més content que un gínjol i em va ensenyar com fer-m’ho entre aquelles cèquies i canyars, com amagar-me i com jugar amb l’aigua.
Pasqual no era un ser massa educat en el sentit burgés de la paraula, és a dir que menjava quan li venia de gana i es banyava i jugava a les hores més inaudites. Jo, que també tenia atrevessades les hores dels menjars, li vaig fer ràpidament costat i durant la seua estada entre nosaltres ens vam educar en la més absoluta llibertat anàrquica per la qual cosa, les relacions de Pasqual amb ma mare, no van passar mai de ser allò que podien anomenar de distants. Ignorava els retrets de la mare sobre els bons costums amb un posat molt digne tot dominant el silenci amb un mestratge august. Sabia com callar i posar el gest adient que cada situació demanava.
Un dia, prop ja de Nadal, em va semblar escoltar els pares confabulant–sense que ho sàpiga el xiquet, deia mon pare- per matar Pasqual. Esmortit i atabollat, sense esma, vaig escoltar encara com ma mare parlava de fer ànec a la taronja que li agradava tant a l’avi. Després vaig caure en deliqui. No em vaig alçar del llit fins a la nit de Nadal. Pasqual ja no hi era. O millor dit ja no hi era viu, perquè esquarterat, sense plomes i guisat es trobava al bell mig de la taula. No cal dir que no vaig tastar ni un bocí i des d’aquell dia vaig marcar distàncies amb el món dels adults. Van deixar d’interessar-me les seues coses i el seu món carnisser i estúpid. Des d’aquell dia també no he pogut aguantar el Nadal ni les festes familiars.
L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS