Fa cinc anys, per aquestes dates, l'amic Conrad Setó i jo varem tancar-nos amb en David Casamitjana –tècnic de so– en un dels darrers estudis analògics de BCN per enregistrar: "La Merceria, deu peces per a piano sol i un bloc de notes". Un directiu de l'editora –Discmedi– hem va trucar fa unes setmanes per dir-me que els CD's li feien nosa i que els llençaria si no els hi anava a comprar tot seguit. Així ho vaig fer.
Avui he recordat l'enregistrament i he decidit penjar un mp3 amb "Els llacs de Carançà". Al mateix temps, he inclòs la primera pàgina del bloc de notes.
L'aquarel·la de la portada i les il·lustracions del text són del polifacètic Quim Oller.
BON NADAL!
LA MERCERIA
No ho entenc; la taula, les cadires, la llibreria, els prestatges... fins i tot el piano, d’allò que hauria de ser el menjador de casa meva, són plens a vessar de piles de papers, un caos on fins i tot el maldestre “creador” que l’ha provocat s’hi perd. No hi ha ordre ni concert. No ho puc entendre, jo que vaig passar l’adolescència a cavall entre la Merceria de la mare i el taller de mecànica general del pare. Centenars de calaixos contenint milers de capses amb mostres de botons, cintes, fils, llanes, agulles ... Una dotzena de plafons de fusta amb claus ben disposats per penjar-hi broques, freses, martells, tornavisos, mascles, femelles, mandrins...
Tot i la frenètica activitat que aquests negocis comporten, la merceria i el taller que recordo eren modèlics pel que fa a l’ordre .
Sembla que sols n’he heretat l’activitat frenètica, d’aquests dos petits móns.
És ben curiós això que em passa amb els moments musicals. Ja puc tenir feina, ja: un arranjament, un encàrrec de creació, facturar, convocar, estudiar, preparar el “bolo”, l’assàig , la classe o l’ enregistrament imminent... i no parlem dels compromisos familiars o socials. De sobte una mena de força indescriptible em comença a festejar el cos i ho he de deixar tot de banda fins que aflori, i de vegades li costa sortir; s’hi pot fer de dia.
Gairebé sempre que componc --normalment obres lleugeres, populars, de petita forma -- ho faig amb una clara intencionalitat contextual, és a dir, que mentre la música neix o es transforma , el procés està regit per una mena de sentit de la ubicació que aquesta música tindrà quan estigui enllestida. Malgrat que tendeixo a deixar-me portar per la intuició, --inspiració, en diuen alguns-- aquesta està direccionada cap a un resultat final previst abans de començar el procés creatiu. En el cas dels moments musicals, en canvi, el procés és a la inversa. El meu “jo” conscient no mana, durant el procés.
Esclau com sóc de la música de context , després em costa imaginar una sortida raonable per aquests petits temes.
Pràctics com la vida ens empeny a ser, de vegades alguns d’aquests moments acaben adaptats i ressituats en una obra d’encàrrec o, si més no, en una obra a la qual se li preveu una sortida al públic més imminent. Alguns moments però, s’hi resisteixen. Llavors els diposito amb molta cura damunt la pila del menjador on, al cap d’unes setmanes s’hi perden per sempre més.
Marcel Casellas, Esplugues, 2002
I el que en certa manera em sap greu és que, després d'haver regirat i remenat prestatgeries de botigues, hagi hagut de trobar el CD per una més que feliç casualitat. I dic en certa manera perquè potser així és com ha de ser: els rocs a la superfície, i les pedres precioses ben amagades al fons de la cova.
Salut i endavant
Si mai ens trobem, fes-te conèixer; així podré fer realitat aquell acudit de: —Ah, tu ets aquell que va comprar el disc!
Una abraçada
1. Uns músics li proposen a un editor que editi la seva feina
2. A l'editor, li sembla be i ho fa
3. Una vegada surt el CD, l'editor no torna a pensar-hi mai més
4. Al cap d'x anys, tot fent inventaris, o el que facin els editors
cada x anys, l'editor, descobreix el producte allà al magatzem i
decidèix trucar al "l'artista" amb la proposta que es detalla al "post".
5. L"'artista" compra, i quan arriba nadal deidèix parlar del producte
en el seu bloc. Lògicament no s'oblida d'esmentar l'anècdòtica conversa
amb l'editor, ja que la troba prou sucosa.
6. Set mesos després, aquesta entrada –que, per cert, és la segona més
visitada del bloc (després de Francesc Marimon, president!)– resta en
l'oblit, ja que després d'aquesta hi ha hagut 27 entrades més.
7. "L'artista", que a més de la Merceria te altres negocis amb l'editor
–La Principal de la Nit– decidèix canviar de discogràfica –a la
recerca, simplement, d'una relació més humàna… menys esquizofrènica,
diriem–
8. Un altre grup en el qual hi participa "l'artista" –Mesclat– que
sense ser cap negoci milionari, si que te un cert nivell d'incidència,
també decidèix canviar de discogràfica.
9. L'editor Pitita, es desfoga amb un comentari punyent. Doncs ho trobo
molt recomanable, desfogar-se és un costum molt humà i sa.
10. Una abraçada. Demà passat serem tant amics –l'esquizofrènia, ja ho te això–.
Gràcies, Marcel, per la teva música, i pel pessic de tu que vaig poder compartir: per a mi va ser un immens plaer seguir de prop tot el procés creatiu, el poder de les paraules, el matís de cada sentiment, de cada coma, de cada punt.
Gràcies per cada nota que fas, per la teva creativitat, per cada fum de pipa que ho embolcalla tot...un gran núvol de records, a punt per ser guardats en algun altre calaix de la Merceria...
http://www.louseriol.it/cms/news.php
http://www.loudalfin.it/
I aquest video en defensa d'Occitània "Sem encara ací"
http://www.youtube. com/watch? v=OjjkAQE1A3Y& feature=related
En qualsevol cas, gràcies per l'interès –i… en plena nit de nadal!–. A més, ara ja hem enregistrat el CD, i quan el tinguem mesclat penjarem un fragment de cada peça. Molt millor per fer-se una idea, més fàcil de càrregar i millor sonoritat.
Un petó!
Marcel
p.d: una servidora tmp ha pogut escoltar les peces d'Estramp Jaç.
gràcies.