Un altre exemple de “El Salt de la Xarxa al Paper”. Aquest cop és el filòsof Josep-Maria Terricabras (bloc).
En una entrevista al setmanari Presència d’aquesta setmana, anunciava la publicació en format llibre dels apunts del seu bloc. Aquest és un fragment de l’entrevista: [Segueix a “vull llegir la resta de l’article]
“(…)
— Un altre dels primers títols de l’editorial és l’antologia dels textos que ha penjat en el seu bloc durant els últims tres anys. Hi ha posat un títol contundent, Dietari de combat, que remata amb el subtítol: Dietari inconvenient.
— «D’entrada voldria comentar que, des d’un bloc, escrius amb la confiança de no saber qui et llegeix, però amb la sensació que aquells que et llegeixen ho fan tenint una certa complicitat amb tu. Aquests textos no els vaig escriure pensant que els reuniria en un llibre. Tenen la frescor, la llibertat pròpia del dia a dia. Hi parlo de les coses que m’han impressionat. S’hi noten les meves fílies i les meves fòbies. Es veu el
que m’indigna i puc dir que el que cada dia m’indigna més és l’estupidesa. Bé, sobre el títol, diré que són idees per al meu propi combat. Potser, però, són idees que poden ajudar altres en el seu propi combat. Sobre el fet que és «inconvenient », ho dic en el sentit que no busquen la conveniència, quedar bé, el políticament correcte, l’institucionalment acceptat.»
— És un dietari amb molt poques coses personals.
— «En això sóc pudorós. Certament, no explico sentiments personals. Les meves emocions me les quedo per a mi. A més, dubto que puguin interessar ningú. Crec que, en tot cas, poden interessar les meves reflexions.»
— El fet de publicar les reflexions del seu bloc en un llibre respon a una voluntat de donar-los més durada, de ferles menys fugisseres i evanescents que ho poden ser dins el món internàutic?
— «Bé, algú ja em va fer notar que els meus articles periodístics (publicats a El Periódico, l’Avui i El Temps) acostumen a aprofitar alguna cosa que ha passat, que pot ser una anècdota, per fer-hi una reflexió. Amb aquesta apareix alguna cosa que ja no és tan volàtil o evanescent. La reflexió ja ho fa més durador. Així doncs, no és simplement que el canvi de mitjà pugui donar més durada al que he escrit, sinó que ja tenia més durada que la del mitjà per al qual s’havia escrit, em sembla.»
— Ara ha deixat d’escriure cada dia al bloc, però ho ha fet durant temps. En tot cas, mantenir un portal a internet deu exigir molt de temps...
— «I costa diners... a més de donar molta feina. Em vols preguntar per què el tinc? Em resulta una experiència molt interessant. Hi ha un retorn de desconeguts molt estimulant. És un món molt obert. Tothom hi pot entrar per expressar una opinió sobre qualsevol cosa. És així que accedeixo a opinions, reflexions, que potser d’una altra manera no m’arribarien. A vegades també hi ha entrat una persona hostil i fins tot molt mal educada que m’ha arribat a insultar. Però jo no utilitzo cap filtre. Penso que tothom hi ha de poder dir la seva. Aquests mal educats que m’han respost ja han tingut resposta d’altres. Jo no contesto. No ho faig en cap cas perquè, a part del post, que ara escric un cop per setmana, no escric res més, no faig cap comentari al que escriuen els altres. Llavors sí que no acabaria mai. Ara, sempre hi entro perquè m’hi trobo coses interessants.»”
— Un altre dels primers títols de l’editorial és l’antologia dels textos que ha penjat en el seu bloc durant els últims tres anys. Hi ha posat un títol contundent, Dietari de combat, que remata amb el subtítol: Dietari inconvenient.
— «D’entrada voldria comentar que, des d’un bloc, escrius amb la confiança de no saber qui et llegeix, però amb la sensació que aquells que et llegeixen ho fan tenint una certa complicitat amb tu. Aquests textos no els vaig escriure pensant que els reuniria en un llibre. Tenen la frescor, la llibertat pròpia del dia a dia. Hi parlo de les coses que m’han impressionat. S’hi noten les meves fílies i les meves fòbies. Es veu el
que m’indigna i puc dir que el que cada dia m’indigna més és l’estupidesa. Bé, sobre el títol, diré que són idees per al meu propi combat. Potser, però, són idees que poden ajudar altres en el seu propi combat. Sobre el fet que és «inconvenient », ho dic en el sentit que no busquen la conveniència, quedar bé, el políticament correcte, l’institucionalment acceptat.»
— És un dietari amb molt poques coses personals.
— «En això sóc pudorós. Certament, no explico sentiments personals. Les meves emocions me les quedo per a mi. A més, dubto que puguin interessar ningú. Crec que, en tot cas, poden interessar les meves reflexions.»
— El fet de publicar les reflexions del seu bloc en un llibre respon a una voluntat de donar-los més durada, de ferles menys fugisseres i evanescents que ho poden ser dins el món internàutic?
— «Bé, algú ja em va fer notar que els meus articles periodístics (publicats a El Periódico, l’Avui i El Temps) acostumen a aprofitar alguna cosa que ha passat, que pot ser una anècdota, per fer-hi una reflexió. Amb aquesta apareix alguna cosa que ja no és tan volàtil o evanescent. La reflexió ja ho fa més durador. Així doncs, no és simplement que el canvi de mitjà pugui donar més durada al que he escrit, sinó que ja tenia més durada que la del mitjà per al qual s’havia escrit, em sembla.»
— Ara ha deixat d’escriure cada dia al bloc, però ho ha fet durant temps. En tot cas, mantenir un portal a internet deu exigir molt de temps...
— «I costa diners... a més de donar molta feina. Em vols preguntar per què el tinc? Em resulta una experiència molt interessant. Hi ha un retorn de desconeguts molt estimulant. És un món molt obert. Tothom hi pot entrar per expressar una opinió sobre qualsevol cosa. És així que accedeixo a opinions, reflexions, que potser d’una altra manera no m’arribarien. A vegades també hi ha entrat una persona hostil i fins tot molt mal educada que m’ha arribat a insultar. Però jo no utilitzo cap filtre. Penso que tothom hi ha de poder dir la seva. Aquests mal educats que m’han respost ja han tingut resposta d’altres. Jo no contesto. No ho faig en cap cas perquè, a part del post, que ara escric un cop per setmana, no escric res més, no faig cap comentari al que escriuen els altres. Llavors sí que no acabaria mai. Ara, sempre hi entro perquè m’hi trobo coses interessants.»”
