Un dels handicaps del moviment catalanista, en general, i del sobiranisme en particular, és el seu substracte "religiós". Ara bé, sembla que alguns dels seus representants, estan optant per una crítica nietzschiana, almenys pel que fa a les formes....
La política i la religió són fenòmens sociològics diferents, tal i com argumentava en el meu post "Política independentista versus religíó independentista", del passat 3 de juliol. I en el cas de l'independentisme, els tenim tan barrejats que, -més que un moviment polític-, acabem semblant un moviment espiritual. Fins i tot el llenguatge ens acaba traint i ens preguntem, sense dubtar de la correcció de l'expressió, si el nostre electorat "tindrà fe" en nosaltres (o no?) o entrem en aquella dinàmica, -un clàssic de la història de les religions-, de la depuració de la fe a través del fonamentalisme, en aquest cas, del fonamentalisme independentista, expressat amb frases del tipus "els d'ERC no són independentistes". Una mostra entendridora d'aquest ús del llenguatge religiós la podeu trobar en el títol d'aquest post d'en Salvador Molins.
Permeteu-me, abans d'entrar en matèria, un petit ex-cursus. Des de la Il·lustració, la crítica al fenòmen religiós s'ha fet des de diversos posicionaments filosòfics i científics, tot i que, -en algun cas-, aquesta crítica ha acabat portant a nous corrents amb un marcat component "religiós", que han substituït Déu pel Materialisme Dialèctic, Crist per Marx i l'Església pel Partit, per esmentar-ne un de prou conegut. El progrés de les societats humanes ens mostra clarament que la realitat social és massa complexa com per a poder-la explicar plenament amb aquesta mena d'anàlisis simplistes, anàlisis que només són útils per a redactar catecismes (religiosos o polítics) però que serveixen de ben poca cosa si pretenem afrontar el repte de la transformació social. Però no totes les crítiques van caure en aquest parany. Una de les crítiques més genuïnes i més contundents al fet religiós, -la que va formular Friederich Nietzsche-, en cap cas va acabar justificant un pensament "neoreligiós". Certament, el corpus filosòfic nietszcheà és complex i es caracteritza per una crítica radical que demana, abans que res, coneixement i reflexió. Els conceptes de superhome, de moral aristocràtica o de mort de Déu ataquen frontalment el cristianisme, -considerat una religió d'esclaus-, i proposen una nova moral i un nou estat de l'home, basats en l'afirmació de la voluntat de poder, que transcendeix la realitat humana des d'una perspectiva completament diferent a la de la tradició cristiana.
Tanco l'ex-cursus filosòfic i torno a la matèria política d'aquest post. En els darrers mesos, ha aparegut en escena una nova crítica a l'independentisme que s'insereix plenament en la seva tradició religiosa ("nosaltres som els purs", "si exposem clarament la nostra doctrina al poble català s'aixecarà de la seva postració i ens seguirà cap a la independència", "cal un nou lideratge que condueixi el poble català a la terra promesa") però que, curiosament, utilitza una retòrica plenament nietszcheana. Em refereixo, a certs posicionaments que consideren, -tal com apareix en un post del bloc Reset-, que hi ha un "...nou sobiranisme, en contraposició a la crítica que efectuem de les manifestacions del vell catalanisme, del catalanisme obsolet. Les eleccions al Parlament espanyol del proper mes de març pensem que poden ser un punt d’inflexió clau en aquest debat. Ho direm sense embuts: la derrota del vell catalanisme passa per un vot de càstig a CiU i a ERC. I pensem que l’abstenció, una campanya per una abstenció activa pot ser la clau per poder capitalitzar i canalitzar aquest sentiment tan estès de cansament, frustració, cabreig… i alhora d’esperança."
Sembla que, més enllà d'aquest bloc i d'altres similars, alguns personatges públics s'estan presentant a si mateixos com a els representants d'un "nou catalanisme", d'un catalanisme que superarà la "moral de l'esclau" del catalanisme obsolet. Aquests "supercatalanistes" no tenen cap problema en "matar Déu", és a dir, en induir la derrota electoral de les caduques forces catalanistes actuals, inclosos els fariseus de CiU i els falsos profetes d'ERC. Alguns d'aquests catalanistes no tenen tampoc cap problema a proclamar la seva imparable superioritat amb tanta vehemència que, de vegades, també sembla que proclamin altres superioritats polítiques, nacionals o socials; que en cap cas comparteixo ni podré compartir. Efectivament, un d'ells és el professor López Bofill. Però no n'és, ni de bon tros, l'únic.
Certament, aquesta combinació de fonamentalisme polític i de verborrea nitzscheana ni és formalment coherent, ni és políticament consistent ni, encara menys, estratègicament convenient. La incoherència de les formes és òbvia, com he argumentat fins ara. La inconsistència d'aquesta formulació política és evident: l'atac públic i obert, -des de posicions independentistes-, a les formacions polítiques independentistes només serveix per a restar vot i força a aquestes i, directament i indirecta, reforçar les posicions del catalanisme unionista d'en Duran i Lleida, del suposat federalisme del PSOE i del neoespanyolisme desacomplexat del PP. Cada vot independentista que s'absté, va al blanc o va a opcions extraparlamentàries, és un vot que permet treure més diputats al PP, al PSOE, a IU i a CiU. Finalment, l'estratègia és totalment inconvenient i només cal fer una ullada a la història. Els postulats nietzscheans en cap cas porten a l'articulació d'un moviment social de masses, al contrari, porten a una visió aristocràtica de la política diametralment oposada al republicanisme d'ERC i als reptes que planteja l'objectiu del 2014.
Com deia mossèn Ballarin, -gens sospitós de voler matar Déu-, "Nietszche és un filòsof imponent, però cal anar amb compte amb la seva lectura: de vegades, t'acaba fent mal". I, -pel que sembla-, alguns joves imparables no l'han sabut digerir convenientment.
P.S. No tots els imparables són iguals. N'hi ha poetes d'una sensibilitat exquisida (Manel Forcano) i escriptors amb un bisturí irònic demolidor (Sebastià Alzamora)
Permeteu-me, abans d'entrar en matèria, un petit ex-cursus. Des de la Il·lustració, la crítica al fenòmen religiós s'ha fet des de diversos posicionaments filosòfics i científics, tot i que, -en algun cas-, aquesta crítica ha acabat portant a nous corrents amb un marcat component "religiós", que han substituït Déu pel Materialisme Dialèctic, Crist per Marx i l'Església pel Partit, per esmentar-ne un de prou conegut. El progrés de les societats humanes ens mostra clarament que la realitat social és massa complexa com per a poder-la explicar plenament amb aquesta mena d'anàlisis simplistes, anàlisis que només són útils per a redactar catecismes (religiosos o polítics) però que serveixen de ben poca cosa si pretenem afrontar el repte de la transformació social. Però no totes les crítiques van caure en aquest parany. Una de les crítiques més genuïnes i més contundents al fet religiós, -la que va formular Friederich Nietzsche-, en cap cas va acabar justificant un pensament "neoreligiós". Certament, el corpus filosòfic nietszcheà és complex i es caracteritza per una crítica radical que demana, abans que res, coneixement i reflexió. Els conceptes de superhome, de moral aristocràtica o de mort de Déu ataquen frontalment el cristianisme, -considerat una religió d'esclaus-, i proposen una nova moral i un nou estat de l'home, basats en l'afirmació de la voluntat de poder, que transcendeix la realitat humana des d'una perspectiva completament diferent a la de la tradició cristiana.
Tanco l'ex-cursus filosòfic i torno a la matèria política d'aquest post. En els darrers mesos, ha aparegut en escena una nova crítica a l'independentisme que s'insereix plenament en la seva tradició religiosa ("nosaltres som els purs", "si exposem clarament la nostra doctrina al poble català s'aixecarà de la seva postració i ens seguirà cap a la independència", "cal un nou lideratge que condueixi el poble català a la terra promesa") però que, curiosament, utilitza una retòrica plenament nietszcheana. Em refereixo, a certs posicionaments que consideren, -tal com apareix en un post del bloc Reset-, que hi ha un "...nou sobiranisme, en contraposició a la crítica que efectuem de les manifestacions del vell catalanisme, del catalanisme obsolet. Les eleccions al Parlament espanyol del proper mes de març pensem que poden ser un punt d’inflexió clau en aquest debat. Ho direm sense embuts: la derrota del vell catalanisme passa per un vot de càstig a CiU i a ERC. I pensem que l’abstenció, una campanya per una abstenció activa pot ser la clau per poder capitalitzar i canalitzar aquest sentiment tan estès de cansament, frustració, cabreig… i alhora d’esperança."
Sembla que, més enllà d'aquest bloc i d'altres similars, alguns personatges públics s'estan presentant a si mateixos com a els representants d'un "nou catalanisme", d'un catalanisme que superarà la "moral de l'esclau" del catalanisme obsolet. Aquests "supercatalanistes" no tenen cap problema en "matar Déu", és a dir, en induir la derrota electoral de les caduques forces catalanistes actuals, inclosos els fariseus de CiU i els falsos profetes d'ERC. Alguns d'aquests catalanistes no tenen tampoc cap problema a proclamar la seva imparable superioritat amb tanta vehemència que, de vegades, també sembla que proclamin altres superioritats polítiques, nacionals o socials; que en cap cas comparteixo ni podré compartir. Efectivament, un d'ells és el professor López Bofill. Però no n'és, ni de bon tros, l'únic.
Certament, aquesta combinació de fonamentalisme polític i de verborrea nitzscheana ni és formalment coherent, ni és políticament consistent ni, encara menys, estratègicament convenient. La incoherència de les formes és òbvia, com he argumentat fins ara. La inconsistència d'aquesta formulació política és evident: l'atac públic i obert, -des de posicions independentistes-, a les formacions polítiques independentistes només serveix per a restar vot i força a aquestes i, directament i indirecta, reforçar les posicions del catalanisme unionista d'en Duran i Lleida, del suposat federalisme del PSOE i del neoespanyolisme desacomplexat del PP. Cada vot independentista que s'absté, va al blanc o va a opcions extraparlamentàries, és un vot que permet treure més diputats al PP, al PSOE, a IU i a CiU. Finalment, l'estratègia és totalment inconvenient i només cal fer una ullada a la història. Els postulats nietzscheans en cap cas porten a l'articulació d'un moviment social de masses, al contrari, porten a una visió aristocràtica de la política diametralment oposada al republicanisme d'ERC i als reptes que planteja l'objectiu del 2014.
Com deia mossèn Ballarin, -gens sospitós de voler matar Déu-, "Nietszche és un filòsof imponent, però cal anar amb compte amb la seva lectura: de vegades, t'acaba fent mal". I, -pel que sembla-, alguns joves imparables no l'han sabut digerir convenientment.
P.S. No tots els imparables són iguals. N'hi ha poetes d'una sensibilitat exquisida (Manel Forcano) i escriptors amb un bisturí irònic demolidor (Sebastià Alzamora)
No estic pas d'acord, no pots titllar a l'Hèctor Lopez
Bofill de fanàtic religiós per defensar la independència. Afortunadament ERC
està canviant, únicament cal veure com des de les bases s’estan canviant els
dirigents apoltronats per militància de base amb il·lusió. Un exemple? la teva
comarcal!
Dues observacions respecte el teu comentari.
Pel que fa a la primera frase, crec que, quan es llegeix un text s'ha de ser capaç de fer lectures que vagin més enllà de la literalitat i encara més quan aquesta no és senzilla. En cap cas acuso ningú de ser un fanàtic religiós per defensar la independència... D'entrada, jo la defenso sense cap matís i no sóc un fanàtic religiós. El text es refereix a una altra aspecte més profund, el de les actituds des de les que s'analitza la realitat i es fan les propostes polítiques. I és en aquest sentit que comparo actituds i trobo semblances. Res més.
Pel que fa a la resta del comentari, comparteixo amb tu que ERC està canviant; però no ho està fent en la línia que tu comentes. Per desgràcia, en el nostre partit i, també, en organitzacions juvenils que li són properes, comencem a trobar unes formes organitzatives i uns procediments interns que, des d'un punt de vista de la qualitat democràtica, són francament millorables. I em sorpen la teva afirmació quan interpreto que, pel teu coneixement dels detalls, tens proximitat amb l'organització del nostre partit. Per desgràcia, bona part de la gent a la tu descrius com "militància de base amb il·lusió que fa fora dirigents apoltronats", no correspon a aquest concepte, ni a nivell comarcal ni a nivell nacional. Més aviat corresponen a un concepte polític clàssic, -impropi de la tradició republicana del nostre partit-, com el leninisme. Tampoc comparteixo amb l'ús demagògic que fas del llenguatge. Conec alguns dels dirigents apoltronats a què tu et refereixes i tinc proves més que suficients per a afirmar que són persones que han dedicat a treballar gratuitament pel partit i pel projecte independentista molts més anys, molts més dies i moltes més hores que bona part dels "militants il·lusionats" que només veiem aparèixer el dia que hi ha una votació congressual. I ho han fet quan no tenien cap "poltrona" i ho segueixen fent, també, quan, segons tu, "s'han apoltronat". Com també em fa molta gràcia que et refereixis a certes persones com "militància de base amb il·lusió" quan, de fet, porten vivint professionalment de la política des de fa molts anys, -alguns des de que van deixar l'institut o la facultat- o, el que és més trist, ho estan intentant i no ho aconsegueixen.
Com que un bloc és un espai públic, evitaré argumentar-te les meves afirmacions personalitzant amb noms i cognoms, dates, afirmacions i fets, relatius a persones que, de ben segur, tu i jo coneixem. De totes maneres, sempre en podrem parlar personalment i estaré encantant de polemitzar amb tu sobre aquest tema. Suposo que ens trobarem els propers dies treballant per la precampanya i la campanya d'ERC a les eleccions espanyoles.
Salut i República
Els ciutadans no es fan tantes cabòries i veuen i senten els resultats dels 4 anys de tenir 8 diputats independentistes a Madrid pactant amb el PSOE per imitar la política del "peix al cove" de CiU. No sempre les imitacions son millors que l'original i molts dels votants del 2004 si no varen votar CiU fou perquè ja s'havien cansat d'aquest tipus de política.
Jo crec Carles per experiències passades en l'època de Colom potser havia massa misticisme independentisme, de tal manera que aquesta paraula era el sant grial per tot els mals de Catalunya. Amb aquesta paraula d'excusa, Colom no tenia que ensenyar quina era la seva estratègia política per Catalunya, (perquè no en tenia n'idea).
Ara en Carod i Puigcercos, fan servir la paraula independentista com a coartada i excusa per continuar la seva estratègia malgrat que els resultats d'aquesta estratègia doni molt pocs o cap resultats sobirans o que ens acostin cada dia més a la independentista. Al menys que considerem la possibilitat de que ho estan fent expressament malament per crear tanta frustració i descontentament en els catalans amb la Generalitat i la política, que finalment esclati una revolució independentista!. ;--)
Pel que fa a les votacions, ara ja és massa tard i no pots demanar que la gent vagi a votar a ERC amb la mateixa il.lusió que ho varen fer fa 4 anys. Tot per no voler escoltar als crítics i intentar cercar un consent aquest passat estiu amb Reagrupament.Cat o EI , a on en un acte de responsabilitat vers al partit i al país, alguns dels seus dirigents haurien de posar el seu càrrec a votació dels militants.
Amb aquestes properes eleccions es donarà la paradoxa que quan el suport al independentisme es més gran que mai, serà quan ERC treurà un dels pitjors resultats dels darrers 10 anys.
Quina merda!, tants anys lluitant perquè ERC sigui un partit majoritari i ara tornarem a ser dels darrers, estic segur que el PP ens superarà i fins i tot treuren pocs vots més que Iniciativa!.
Que deu ens ajudi!
(ull beneitament m´he descobert en utilitzar una expressió de fonamentalisme religiós)