Prenem, lliurament, un glop d’aire i el dipositem en una ampolla de vidre, de plàstic, o del material que ens vagi be. La forma de l’ampolla tampoc es massa important tot i que segur que algun expert en disseny ampollaire sempre voldrà proposar el seu model. No em preocupa, passo. Tampoc es massa important tancar l’ampolla amb un tap de suro, de rosca, o deixar que ventili. La única condició, si és que ni ha alguna, és barrejar aquests glops d’aire. Que es barregin, que es barregin fins a confondre’s sense perdre el seu color propi (si en tenen, que ni ha que no en tenen: paraula)
El problema arriba quan aquesta barreja es desfà i com fum que és, s’esfuma. Aleshores comença un mal ball de paraules estranyes i mots que intenten descriure o emmascarar el dolor, el buit, l’angoixa, la soledat, la pèrdua o ,senzillament la por. Tots ens passat, passem i passarem per aquest moment i només la loteria d l’atzar en sap el nombre exacte de cops. Perque el cert, l’única certesa en tota aquesta historia, és que repetim per gust, repetim perquè la experiència val la pena.
Tot aquest rotllo te a veure amb una conversa, barra de bar, fum, alcohol, musica i males companyies, que amb un estimat amic teníem aquest cap de setmana. Tots dos amb la motxilla plena d’experiències i tots dos en l’instant de posar mot al moment en que els fum s’esfuma. Varem batejar-ne molts i només un mot ens va fer discrepar, només un mot que jo crec que no s’escau en aquestes experiències tràgicament màgiques: el fracàs. Vam passar d'un bar a un altre sense posar-nos d'acord... (bars plens de fum, per cert)
El fracàs, l’únic fracàs possible, per a mi, és deixar que l’ampolla es trenqui i perdre aleshores l’espai on barrejar-se. Ho tinc calr. I si, m’apureu, potser ni així, perque segur que jugant a viure la vida o vivint a jugar-se-la trobem mil llocs on barrejar-nos. Segur. o no?
(foto Pascal Renoux)
