Dos trens es creuen a l’estació. Els vagons paral·lels deixen que, quan acaben d’entrar i sortir, els viatgers puguin contemplar els veïns de l’altre tren. Per un segon voldria esser a l’altre vago. Avui la he vist de nou. Un altre cop en sentit contrari. Ja n’estic fart de provar recorreguts, combinacions, horaris... ella sempre esta a l’altre tren.
Ella. Ella pot ser una i pot ser totes, pot ser una ombra o una llum, un somni o un miracle. Pot ser el passat, el present o el futur. Pot ser qualsevol cosa o totes les coses en una perquè neix i mora desprès de la foscor del túnel.
Si jo fos pintor la dibuixaria de cara a la platja, bruna, amb la mitja melena que la imagino. A les cames unes gotes de mar lluitant per quedar-se en una pell bronzejada i fresca. Els cabells vestits de nit, humits i foscos, descansant en una esquena viva, ample, lliure. La seva brusa blanca, lliscant a l’espatlla, esdevindria més blanca encara recollida a la seves mans ensorrades a la sorra humida. Si fos pintor la dibuixaria com mai l’he vist, d’esquena mig endinsada a les onades, acaronada pel retorn del mar i els reflexos del sol en cadascuna de les gotes a la pell.
Marxem. Marxem i jo em repeteixo. Em repeixo:ja he tingut aquest somni. El tren accelera i a la foscor del túnel les estacions son oasis de llum. Marxo i mica a mica les gotes d’aigua retornen al mar. Aleshores la musculatura de la seva esquena comença a articular-se per tal de permetre’n el moviment. Els cabells s’alcen a favor del vent i per primer cop ensenyen un coll llarg que ens avança un nas petit, uns llavis carnosos i uns ulls foscos i xinets, encara mig closos, qui sap si cegats pel sol. Un pit queda al descobert, bru amb un mugró ample i rosat. Marxem, el tre xiula mentre ella avança l’espatlla, aixeca un braç i obre la ma. Tanco les ulls, ara el somni és només meu. A la foscor del túnel les estacions son oasis de llum.
Una abraçada
Albert