Em dol de dir-ho però sóc incapaç de llegir poemaris. Mai no he llegit un poema amb la tranquil·litat que es mereixen els versos. Fa poc, em vaig "obligar" a llegir Mort i pam, una antologia recent de Vicent Andrés Estellés, elaborada per la seua filla Carmina. Llegir a Estellés és un gest indefugible per a qualsevol que s'estime aquesta llengua. I l'any passat, vaig trobar abandonat a un prestatge de la sala de mestres de l'escola, una antologia d'Ausiàs March elaborada -ni més ni menys- que per Joan Fuster. Era un senyal inequívoc: no podia continuar ignorant el cavaller lletraferit de Beniarjó, el "vers" de la nostra llengua, aquell qui enamorà mitja Europa amb la llengua catalana. Era una falta de respecte. Però malgrat que vaig acabar ambdós llibres sense cap suplici, el sentiment persisteix: se'm fa feixuga la lectura, no m'acaba d'emocionar.Amb aquesta lamentable predisposició, és evident que mai abans no m'havia endinsat en l'escriptura versada. Per això, quan Marian -una mestra d'infantil de l'escola- em va demanar que escrivís una poesia de la castanyera vaig dir que sí -com li anava a dir que no!-, sense cap convicció. El mateix dia de proposar-m'ho, m'hi vaig posar i he de dir que vaig gaudir de valent cercant paraules i consonàncies. La vaig acabar ben entrada la nit. Els seus complits superen sempre amb escreix l'esforç realitzat. Però aquesta vegada anaren més enllà: un parell de dies més tard, les meues paraules decoraven una paret de l'escola. No vaig saber què dir. I quan Pau em digué que entrés a la seua classe per escoltar una cosa, vaig haver d'aguantar-me l'emoció: Això era i no era, una vella castanyera, que tenia un gran cor... Eren les meues paraules recitades pels menuts. Em va corprendre d'allò més. Al llarg de la meua vida, m'he emocionat moltes vegades. No mai però, com aquell dia de tardor.
LA CASTANYERA
Això era i no era,
una vella castanyera
que portava mocador
i tenia un gran cor.
Tots els anys per la tardor
ens visita amb molta fruita
i els xiquets que tenen por
s’amaguen a corre-cuita.
“No fugiu, no fugiu!”,
ella diu mentre somriu,
“que no us han de fer cap por
les fruites de la tardor”.
Un moniato per ací,
un bon caqui per allà.
Tres magranes perquè sí,
carabasses portarà.
Els xiquets i les xiquetes
ja no tenen gens de por
però alguns amb l’ai al cor
s’aproximen de puntetes.
Quin raïm més saborós!
Com estan les avellanes!
Per favor, més mandarines!
I un bon dàtil, ben melós!
Quan les fulles són a terra
i comença la frescor,
els carrers color a serra
omplen els menuts d’enyor.
I la vella castanyera
cull els fruits amb molt d’amor
i els prepara una panera
perquè tasten la tardor.
M'ha agradat molt la teva poesia i, perquè la trobo tard, que sinó ja la faria servir aquest any a classe!! És estupenda!
I per cert, deixa'm dir-te només una coseta (sense cap pretensió) sobre la desmotivació vers la poesia que comentes. Sincerament crec que has començat (o t'han fet començar) la casa per la teulada, intentant introduir-te al gènere amb óssos durs de rossegar, per dir-ho planament.
Prova de començar amb la prosa en vers o formes més modernes (amb versos més lliures). Et recomano començar pel geni de les paraules planeres: Miquel Martí i Pol. Bon profit!
Enhorabona pel bloc!
Tinc un parell d'antologies i totes les he començades. Potser l'error és tractar de llegir un poemari com si es tractés d'una novel·la, cercant un inici, un nus i un desenllaç de tot plegat.
Besos grans!
Didac
Jo en conec molts a qui els agraden molt les dones, i s'hi endisen ben de gust, tot i que no amb totes ;)
Petonarros.
Mort i Pam, Editorial Carena: Tot queda en casa, eh?
Besos, amic! (La poesia molt bonica, per cert)
Fins aviat!
Vaig llegir també l'antologia d'Ausiàs March que nomenes i és una delícia, però a mi em va atrapar el mateix Estellés i molt especialment Miquel Martí i Pol. No te'l pergues i "oju" que et tocarà, i molt, eixa fibreta sensible que transmeten els teus escrits.
Au, que m'espera una horeta de cursa a voreta mar.