La manifestació del 1-D ha estat tot un èxit, de la qual cosa me n'alegre d'allò més. Barcelona, enrarida "nacionalment" des de fa molt de temps per la seua condició de gran "urbs" necessitava una injecció com aquesta per reafirmar-se com a capital catalana, i canviar, ni que fos per un dia, la seua condició de capital del disseny, capital de la moda, capital de l'especulació... Així doncs, enhorabona a totes les associacions que l'han feta possible, especialment a Pd, que ha demostrat una capacitat extraordinària de treball i convocatòria.
Però, i ara? Quin és el següent pas? Al País Valencià hem fet innombrables convocatòries a València -algunes de ben nombroses- amb l'afany de recuperar la ciutat i reafirmar-nos "nacionalment" i, sovint, aquestes mobilitzacions no han tingut gairebé cap repercussió, més enllà del guirigall del dia en qüestió. Sense anar més lluny, les manifestacions contra la guerra d'Iraq que, de lluny, han estat les més nombroses de la història, no aconseguiren el seu propòsit d'evitar la guerra.
Així doncs: i ara, què? Què cal fer per no quedar enrocats de nou? Què cal fer per anar més enllà de l'èxit de la convocatòria? Em tem que la resposta passa per la classe política i això és témer molt... Quins moviments polítics es poden esperar? I no dic declaracions o bones intencions: parle de fets, d'accions, de passes endavant, de decisions compromeses i fermes. Jo crec, malauradament, que no em podem esperar cap de substancial. I m'agradaria equivocar-me. La societat civil ha fet els deures amb escreix. Quina serà la traducció política d'aquesta enorme feinada? El sistema juridicopolític en el qual estem immersos té les seues limitacions. Ho sabem de fa molt de temps. És per això que el següent pas és demanar un poc de creativitat als polítics, un poc d'imaginació i d'enginy per vehicular aquesta clara reivindicació i convertir-la en quelcom tangible. Hem de demanar-los que cerquen nous camins, per inhòspits que semblen. I persistència, hem d'exigir-los molta persistència i congruència amb allò que diuen i pensen. Sobretot però, els hem de convèncer, hem de fer-los entendre, als polítics, a tots i cadascun dels nostres representants, que "tot està per fer i tot és possible". Si no comencen per creure d'una vegada per totes Miquel Martí i Pol, no anirem enlloc.
L'opció independentista de veritat no hi serà. No te lloc ni esquerda viable en aquest sistema politico-jurídic, com molt bé dius. El trencament ha de venir quan aquesta classe política es vegi sola i sense coartada (ah, el poble!, on és?).
Salutacions!
Al qui sembla que vullguen creure tots els politics és al representant de comportament d'Unió Democràtica Duràn i Lleida de comportament regionalista espanyol en les seves diferents variants, que és s'ha convertit en una mena de sucursal del PP i la justificació de les seves raons com ho pot ser l'UPN navarresa però de forma explícita i amb concert economic i recaptació pròpia d'imposts.