Èxit sense pal·liatius. La manifestació ha reeixit exemplarment. Catalunya no s'ho podia permetre, i finalment la convocatòria de la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) ha deixat el llistó molt alt. No torno tan emocionat com el 18-F. L'esgotament del "català emprenyat" pesa massa. No hi ha hagut ni la frescor ni l'emoció del 2006. Ha estat una manifestació transversal, austera, seriosa i respectuosa (seguiment cronològic). Dignitat per damunt d'una excitació col·lectiva que alguns dels que avui sí que hi eren no van experimentar el 18-F perquè no hi eren. La segona tongada d'expressió lliure del sobiranisme al carrer ha estat un triomf, però cal prendre nota. No es pot recórrer al recurs de la manifestació si això no es tradueix en resultats. La gent està cansada, però l'esperança és que, tot i aquest desànim i esgotament col·lectius, hi ha molt de país i molt de futur per endavant.
Ha estat un dissabte negre per a Zapatero pel tema basc —excusa perfecta per als mitjans no-autocentrats, que s'hi aferren per evitar obrir informatius i portades amb la manifestació d'aquest dissabte a Barcelona— i per la reivindicació independentista catalana. Cada cop més desacomplexada. Va de trens i d'infraestructures, la cosa. Però el fons de la qüestió ja sabem quin és. Dret de decidir vol dir descentralitzar i trencar l'espoli i l'ofec pressupostari i inversor en obra pública. El dissabte negre de Zapatero, amb una Catalunya que surt al carrer en clara demostració que el "català emprenyat" té un horitzó possible i definit amb nom reconeixible —independència, n'hi diuen— i amb una enorme elegància. No he sentit cap insult ni he vist cap pancarta contra la ministra Álvarez, àlies Maleni.
Aquest dissabte no era qüestió d'entrar en misèries ni provocacions. La solució no és treure una ministra ni canviar Zapatero per Rajoy, oi? La solució va molt més enllà, i els catalans "exigents" que conformaven la riuada humana de Via Laietana en avall comparteixen una complicitat sobiranista que és capaç d'aplegar sensibilitats polítiques ben diverses. Com demostra la foto dels expresidents de la Generalitat i del Parlament. Un país que aplega Pujol i Maragall, Barrera i Rigol, per no parlar de polítics en actiu, és un país amb dignitat renovada i un projecte que no cau en el tòpic del "català emprenyat" i posa els fonaments de milers de "catalans exigents". I silenciosos, discrets i educats.
Ha estat un dissabte negre per a Zapatero pel tema basc —excusa perfecta per als mitjans no-autocentrats, que s'hi aferren per evitar obrir informatius i portades amb la manifestació d'aquest dissabte a Barcelona— i per la reivindicació independentista catalana. Cada cop més desacomplexada. Va de trens i d'infraestructures, la cosa. Però el fons de la qüestió ja sabem quin és. Dret de decidir vol dir descentralitzar i trencar l'espoli i l'ofec pressupostari i inversor en obra pública. El dissabte negre de Zapatero, amb una Catalunya que surt al carrer en clara demostració que el "català emprenyat" té un horitzó possible i definit amb nom reconeixible —independència, n'hi diuen— i amb una enorme elegància. No he sentit cap insult ni he vist cap pancarta contra la ministra Álvarez, àlies Maleni.
Aquest dissabte no era qüestió d'entrar en misèries ni provocacions. La solució no és treure una ministra ni canviar Zapatero per Rajoy, oi? La solució va molt més enllà, i els catalans "exigents" que conformaven la riuada humana de Via Laietana en avall comparteixen una complicitat sobiranista que és capaç d'aplegar sensibilitats polítiques ben diverses. Com demostra la foto dels expresidents de la Generalitat i del Parlament. Un país que aplega Pujol i Maragall, Barrera i Rigol, per no parlar de polítics en actiu, és un país amb dignitat renovada i un projecte que no cau en el tòpic del "català emprenyat" i posa els fonaments de milers de "catalans exigents". I silenciosos, discrets i educats.
A la mani aquesta vaig vibrar com a la de la guerra de l'Irak. Per aquella vam tenir la catarsi d'expulsar el PP del poder finalment.
En aquesta, a tres mesos de les eleccions estatals, sabem que o seguiran els mateixos sociates o tornara el PP. Sigui com sigui, malament per nosaltres. Així que la cosa no quedarà en això. Al contrari. És el preludi de temps interessants ;)
Orgullós de sentir Barcelona com la nostra capital novament, la d'un poble que se sent i es vol madur i lliure.
De tornada a Arc de Triomf tothom corejava Independència a les andanes i els trens, mai havia vist una cosa així. Joves, gent de mitjana edat, gent gran, gent encorbatada, tothom.
Hi ha un bri d'esperança que, per fi, ens haguem decidit. Amb això en tinc prou per poder respirar a fons i sentir-me il·lusionat de nou i amb ganes de treballar.
La diferència substàncial d'un país colonial i ocupat és que ells ens fan empassar el seu terrorisme espanyol d'ETA i totes les seves manifestacions.
Que és pot ressumir amb un acudit: Un espanyol li diu a l'altre; no sé que fer amb tantes formigues al voltant i l'altre li diu jo t'ho arreglaré de seguida. Osti com t'ho has fet que no s'en veuen? Doncs n'he matat una i totes s'en han anat al soterrament.
La diferència substancial d'un país ocupat és que ell ens fan empassar el seu terrorisme d'ETA i totes les seves manifestacions com si ens foren pròpies.
Vaig ser a la manifestació de febrer però avui, per motius personals, no he pogut baixar a Barcelona. A les 9 estava clavat davant TV3 però m'he hagut d'esprar 10 minuts clavats per esperar veure informació sobre el fet cabdal de dissabte al nostre país. Després, sis minuts d'informació, incloent-hi un dedicat a les declaracions contra la mani del PSC. O això canvia o ho veig molt negre. Malgrat tot, una reflexió per a l'esperança: Després de la intensa campanya de TV3 i altres mitjans de manipulació en contra de la manifestació, ha estat un gran èxit.
El més indignant és que, aquests mateixos "professionals", d'ací uns mesos es mostraran cínicament ofesos per les limitacions que le spartits polítics posen a la informació electoral.
http://www.flickr.com/photos/somunanacio/
Salut!
Aquí podeu veure moltes fotos: ENTRELLUM