Tornava cap a casa, després de manfiestar-me al costat de milers de catalans pel centre de Barcelona, i he entrat a la llibreria ‘La central’- la que hi ha a la cantonada de Mallorca amb Balmes-, per comprar el darrer llibre que ha publicat Francesc Serés: ‘La matèria primera’. Crec que mai no havía aprofitat millor una tarda de dissabte.Admiro profundament Francesc Serés, un escriptor nascut a finals de 1972 a Saidí (Baix Cinca) que viu a La Garrotxa. Ha publicat, fins ara, ‘Els ventres de la terra’, ‘L’arbre sense tronc’, ‘Una llengua de plom’ -que va aplegar al 2003 en la trilogia ‘De fems i de marbres’-, ‘La força de la gravetat’ i ‘La matèria primera’. Excepte l’últim, tots són llibres de relats curts.
Després d'enganxar-m’hi amb ‘La força de la gravetat’ -Premi de la Crítica Serra d’Or i Premi Nacional de Literatura-, fa unes setmanes que llegeixo ‘De fems i de marbres’. Quan acabi, m’hi posaré amb ‘La matèria primera’, un text que fou guardonat el 2004 amb el premi Octavi Pellissa i que, en paraules del propi Serés, és “un estudi local, una sèrie de reportatges, sobre els darrers vint-i-cinc anys del Baix Segre i del Baix Cinca i les transformacions que s’hi ha produït”.
En una entrevista publicada al bloc de David Madueño (‘LlunÀtic’), Francesc Serés explica que a ‘La matèria primera’ els protagonistes són la gent sense biografia: pagesos, pescadors, paletes, proletaris...: “Per mi, tota aquesta gent són això mateix, la matèria primera del país. Són allò que fa que el país sigui com és; el motor, el gran llast i els grans protagonistes de tot el que passa al nostre voltant, no pas la realitat mediàtica”.
Un parell de coses més sobre Francesc Serés: va estar present a la Fira del Llibre de Frankfurt després que dos contes seus fossin traduïts a l’alemany en una antologia de relats d’escriptors catalans a càrrec de Jaume Subirana i el seu lloc web va rebre, l’any 2006, el Premi Lletra, atorgat per la Fundació Prudenci Bertrana de Girona. Malauradament, Serés no va recollir personalment aquest guardó i no el vaig poder saludar. Jo, que rebia aquell mateix dia el Premi Cerverí, vaig viatjar a Girona amb més ganes de conèixer Francesc Serés que de rebre el premi.
Després d'enganxar-m’hi amb ‘La força de la gravetat’ -Premi de la Crítica Serra d’Or i Premi Nacional de Literatura-, fa unes setmanes que llegeixo ‘De fems i de marbres’. Quan acabi, m’hi posaré amb ‘La matèria primera’, un text que fou guardonat el 2004 amb el premi Octavi Pellissa i que, en paraules del propi Serés, és “un estudi local, una sèrie de reportatges, sobre els darrers vint-i-cinc anys del Baix Segre i del Baix Cinca i les transformacions que s’hi ha produït”.
En una entrevista publicada al bloc de David Madueño (‘LlunÀtic’), Francesc Serés explica que a ‘La matèria primera’ els protagonistes són la gent sense biografia: pagesos, pescadors, paletes, proletaris...: “Per mi, tota aquesta gent són això mateix, la matèria primera del país. Són allò que fa que el país sigui com és; el motor, el gran llast i els grans protagonistes de tot el que passa al nostre voltant, no pas la realitat mediàtica”.
Un parell de coses més sobre Francesc Serés: va estar present a la Fira del Llibre de Frankfurt després que dos contes seus fossin traduïts a l’alemany en una antologia de relats d’escriptors catalans a càrrec de Jaume Subirana i el seu lloc web va rebre, l’any 2006, el Premi Lletra, atorgat per la Fundació Prudenci Bertrana de Girona. Malauradament, Serés no va recollir personalment aquest guardó i no el vaig poder saludar. Jo, que rebia aquell mateix dia el Premi Cerverí, vaig viatjar a Girona amb més ganes de conèixer Francesc Serés que de rebre el premi.
Conec en Francesc Serés (viu al meu poble) i reivindico la seva obra, poc coneguda encara, però magnífica. No sabia que hagués anat a Frankfurt. No li agraden els saraus.
Llegiu-lo, l'única manera d'ampliar el nombre de lectors, en aquest cas, és el boca-orella. Així es va començar amb en Cercas, no tot ha de ser rebombori publicitari.
La mani, un gran èxit. Emocionant. Al final hem trobat en Sobrequés i l'hem pogut felicitar per desmarcar-se del seu partit. Semblava fins i tot avergonyit. El pitjor, per mi, haver deixat que en Villatoro llegís el manifest. La Mònica Sabata, en Gerard de la PDD, són una gent especial, no els barregeu amb els de sempre. Avui al davant hi anava el poble, i els polítics, al darrere. No és una bona metàfora del que està passant?
Fes-me un favor, Meius: quan et trobis amb en Serés convida'l al que vulgui de la meva part.