Manllevant aquella frase d'"és l'economia, estúpid", dic que això d'aquest dissabte va a l'arrel del que seria la dignitat. La dignitat nacional en la seva essència. Aquesta és la segona entrega del 18-F. Un crit nacional en favor del respecte, un crit polític i cívic que arriba després d'un exemplar comportament dels milers i milers de catalans emprenyats i perjudicats. Els soferts usuaris de Renfe són avui els convidats preferents a una manifestació que, lògicament, va més enllà i albira la sobirania plena. La resta són punyetes. És per això que dic que l'1-D és la segona tongada d'allò que va arrencar el 18-F. Una exemplar i transversal expressió de llibertat, de sana manifestació col·lectiva en positiu. Màxim respecte als manifestants, senyors polítics i senyors periodistes. Qui ha patit els serveis de Renfe i els despropòsits de l'Estat amb les infraestructures es mereixen el màxim respecte. Encara que només hi hagués un viatger afectat manifestant-se aquest 1-D caldria ser respectuós. No faltin ningú al respecte, ni abans d'hora ni després de la manifestació.
Aquest país no es pot permetre un fracàs col·lectiu aquest dissabte. No se'l pot permetre, perquè el missatge que donaria, el país en conjunt, és d'un derrotisme i d'una submissió sense precedents històrics. Ni durant els anys més durs des del 1714 s'hauria arribat a un nivell d'autodestrucció més profund si aquest dissabte el país es queda a casa i dóna l'esquena a la saludable expressió de llibertat que representa sortir tranquil·lament al carrer i fer costat a una causa que no va contra ningú sinó a favor de tothom. Perquè d'usuaris de Renfe maltractats n'hi ha de tots els partits i colors. Tant fa si és la patronal qui crida a la protesta, més que no pas els sindicats anomenats majoritaris. Tant fa si mig Govern i mitja oposició comparteixen pancarta. Tanta fa si hi va Pujol o Barrera; Carod, Herrera o Mas. Tant li fa si veiem que la preparació i llençament de l'acte s'hauria pogut fer millor. Molt millor, sincerament.
Ara i aquí és qüestió de dignitat nacional. Perquè tant de menyspreu i perjudici, tanta deixadesa i negligència, tanta política anticatalana i desinversió, tanta comprensió covarda i supeditació interessada, no poden quedar impunes. I això ho comprèn tothom qui sigui mínimament sensat i visqui i treballi en aquest país nostre. Parli la llengua que parli i hagi nascut on hagi nascut. És la dignitat d'un sol poble, ara que Candel ens ha deixat...
Una altra cosa, i aquí ja no hi entro (em reservo els apunts per més endavant), és que en acabat, tothom escombri cap a casa. Que serà així com sempre. Però en aquest moment, el que toca és fer un exercici (un més) de dignitat, i sortir serenament al carrer a dir "ja som aquí". Encara som aquí. I amb el cap ben alt. Malgrat tot, ministra.
Aquest país no es pot permetre un fracàs col·lectiu aquest dissabte. No se'l pot permetre, perquè el missatge que donaria, el país en conjunt, és d'un derrotisme i d'una submissió sense precedents històrics. Ni durant els anys més durs des del 1714 s'hauria arribat a un nivell d'autodestrucció més profund si aquest dissabte el país es queda a casa i dóna l'esquena a la saludable expressió de llibertat que representa sortir tranquil·lament al carrer i fer costat a una causa que no va contra ningú sinó a favor de tothom. Perquè d'usuaris de Renfe maltractats n'hi ha de tots els partits i colors. Tant fa si és la patronal qui crida a la protesta, més que no pas els sindicats anomenats majoritaris. Tant fa si mig Govern i mitja oposició comparteixen pancarta. Tanta fa si hi va Pujol o Barrera; Carod, Herrera o Mas. Tant li fa si veiem que la preparació i llençament de l'acte s'hauria pogut fer millor. Molt millor, sincerament.
Ara i aquí és qüestió de dignitat nacional. Perquè tant de menyspreu i perjudici, tanta deixadesa i negligència, tanta política anticatalana i desinversió, tanta comprensió covarda i supeditació interessada, no poden quedar impunes. I això ho comprèn tothom qui sigui mínimament sensat i visqui i treballi en aquest país nostre. Parli la llengua que parli i hagi nascut on hagi nascut. És la dignitat d'un sol poble, ara que Candel ens ha deixat...
Una altra cosa, i aquí ja no hi entro (em reservo els apunts per més endavant), és que en acabat, tothom escombri cap a casa. Que serà així com sempre. Però en aquest moment, el que toca és fer un exercici (un més) de dignitat, i sortir serenament al carrer a dir "ja som aquí". Encara som aquí. I amb el cap ben alt. Malgrat tot, ministra.
La migdiada del PSOE
Penso en Iceta, Zaragoza, Montilla, de Madre. Què deuran fer aquesta tarda? Dormir? Somniar? Veure que Catalunya és al carrer, clamant contra ells, contra l’Espanya que representen i defensen, i que ells, és a dir Espanya, són a casa fent probablement migdiada? El càncer i la mentida d’aquesta gent són a punt de ser extirpats. La manifestació d’aquesta tarda és el punt de partida. Ja ho va ser la del 18 de febrer de l’any passat, però no hi va ser tothom. Ara sí: Catalunya serà al carrer i Espanya a casa, o on sigui. I així, potser, el debat de si dretes o de si esquerres ja quedarà per quan realment es tracti de dretes o d’esquerres catalanes, suposant, això sí, que aquest debat valgui encara la pena. S’ha acabat el bròquil. I no sortim només per les infraestructures, paraula nefasta d’altra banda. No, sortim per tot. Ho volem tot. I sabem també el que no volem: no volem la proposta d’Iceta, de Zaragoza, de Montilla, de de Madre. I tampoc la de Sirera. Aquesta tarda és important justament perquè deixarà veure qui hi és i qui no. PSOE, PP, UGT, CCOO, a una banda, Espanya (dels Ciutadanus no cal ni parlar-ne). La resta, Catalunya, entre la Pl. de Catalunya i l’Estació de França. Endarrere, un cop més, aquesta gent. Que dormin, que descansin en pau. Amén.
Felicitats una vegada més per l'apunt al bloc. La mani d'avui serà un èxit, i a més col·lectiu. Malgrat el que diguin els derrotistes de sempre, avui sortirà molta i molta gent al carrer.
Des d'Esquerra s'han organitzat 60 autobusos, quan en un principi en prevèiem 40 a tot estirar. Ha estat la gent (militància, entorn,...) qui ens n'ha demanat més. Una bona mostra que la societat està en plena forma, malgrat tot.
Ens veiem a la mani!
Ens hem de fer respectar. Els que demà es quedin a casa no estimen Catalunya. Se'ls refot que s'ensorri. Se'ls refot que sigui maltractada. O són enemics o són botiflers. Montilla el primer.
Toni;
Jo tampoc vull ser ofesa ni ho tolero, tot i que m'havia propost no fer-te mai més cap comentari sobre el que díus, qué és insultant, ho torno a fer precisament per això perquè exigeixo respecte de la mateixa manera que tu sortiràs al carrer amb tot el dret del mon per exigir respecte, jo te l'exigeixo a tu i et demano que retiris els insults. Tu no ets quí per dir-me que és el que he de fer, ni que pensar, ni que és el que jo m'estimo. Posar a la gent que no pensa com tu al mateix sac és d'una immoralitat flagrant malgrat la teva definició de "dignitat"
Saül, no tinc res en contra del teu post i t'admiro pel talant i respecte que mostres sempre.
Alícia - Marali
Aquells que penseu que la vostra veritat és la única sou tots propers. Sigui del partit que sigui. Ja ho va dir l'Aznar, o se está conmigo o se es un traidor a España.
I ara trobem gent com tu que dieu que els qui no estem d'acord amb la manifestació som enemics o botiflers.
Ja n'hi ha prou d'insults!
Som persones! I, simplement, pensem de forma diferent. I prou!
Sort en tenim la gent de pau que els posicionaments totalitaristes i maniqueus com el teu van quedant cada cop més arraconats.
Ahir vaig escoltar a la tertúlia de la COM com el tertulià socialista afirmava que el problema de TV3 és que encara hi havia massa infiltrats de CiU i que calia eliminar-nos de la televisió pública. És ben conegut que a l'època de CiU a TV3 hi havia molts periodistes socialistes. Pot ser vosaltres sí que teniu la intenció de reeducar-nos. Sobre els insults caldria que et llegissis l'argumentari del PSC sobre el perquè no anar a la manifestació comparant a tots els que aniran a la manifestació amb els anteriors governs del PP. O no teniu o vergonya o realment esteu molts nerviosos veient que cada cop us creu menys gent.