L’altre dia anàvem per una carretera secundària a la part de darrere de les Smoky Mountains quan, just al límit entre Tenesse i Carolina del Nord la carretera deixava d’estar asfaltada i passava a ser una pista forestal. Ens vam aturar, pensant que ens havíem perdut i vam esperar a que passés algú per preguntar-li. Després d’alguns intents infructuosos (no érem els únics que no sabíem on anàvem) un home amb una pick-up vermella ens va mostrar un mapa detallat de la zona i ens va indicar com arribar a la interestatal que buscàvem. Abans de marxar, però, ens va preguntar si érem cristians. De fet, no ho som, però li vam dir que sí pel que pogués ser. I aleshores ens va donar un llibre en què s’hi anunciava, amb tot lixe de detalls, la fi del món per a l’any 2014, tot just uns mesos abans de la data proposada per al referèndum: una llàstima, vaig pensar jo. Tot plegat, sembla, començarà el 21 de desembre d’enguany amb una guerra nuclear a gran escala pel tema del petroli iranià i la seguretat d'Israel. I després tota mena de desgràcies, la vinguda de l’anticrist i tal. A la imatge hi teniu l’eix cronològic complet. (continua)
Ens va fer una miqueta de por, però després vam riure. Aquesta mena de coses són les que et trobes en un país en què la religió està liberalitzada i hi ha un autèntic mercat de religions i venint d’un país en què el Vaticà hi té un monopoli quasi perfecte, la veritat és que sorprén. Per això, no és estrany trobar-te amb tota mena d’esglésies i grups diversos, des dels més ultraconservadors a parròquies amb la bandera de l’arc iris a la porta i un gran cartell on hi diu ‘Gays welcome’. Supose que no podia ser d’una altra manera: en un lloc en què per demanar un café et fan triar fins a cinc variables diferents (tamany, varietat, tipus de llet, temperatura, envàs...) o per un entrepà fins a set (el model, el tipus de pa, si el vols molt, poc o mig fet, quina de les sis salses hi vols, si hi vols lletuga, quin dels tres tipus de formatge...) el mínim és poder triar la religió.
Tot plegat fa que es desenvolupen formes curioses de viure el tema. Una són les megaesglèsies. L’altre dia al New Yorker en parlaven: són parròquies amb més de dos-mil fidels habituals, i n’hi ha més d’un miler en tots els EUA. La més gran és una de Houston que ocupa un antic estadi dels Houston Rockets i hi assisteixen regularment unes 40.000 persones. Retransmeten les misses per televisió, i tenen tota mena d’activitats, des de clubs de ‘moteros’ a grups per aprendre a comprar a eBay. A dins hi tenen cafeteries (‘Sonbucks’, es diuen), auditoris, escoles per fer estudiar la bíblia...i clar, mouen mil·lions de dòlars... És divertit, també, veure com la premsa de Nova York tracta aquestes coses: s’ho miren amb distància, com si parlaren d’un altre país, remot. Com nosaltres.
Per cert, el sistema per deixar comentaris de Vilaweb és un conyàs...