Començava a estar seriosament preocupat. I no ho dic en broma. La manifestació del 18-F es va escalfar des dels blocs, i a través dels sms. Els mitjans tradicionals van silenciar-la, majoritàriament. Breus i columnes discretes als diaris pretenien amagar una expressió que es va demostrar exitosa. Ara, per l'1-D, els mitjans han de canviar el xip. No poden fer veure que no va amb ells la cosa, que aquí no passa res. En parlen. Encara que sigui per confrontar el debat polític entre sigles partidàries de la marxa (CiU, ERC, ICV, EUiA, CUP, etcètera) i les contràries (PSC i PP). I quina pot ser la contradicció de l'1-D respecte el 18-F? Doncs que se'n parli més en els mitjans abans de la manifestació (respecte la del 18-F), però, en canvi, que tingui menys seguiment al carrer.
Podria donar-se aquesta paradoxa. El soroll mediàtic convencional —modest, no ens pensem pas ara que tots els mitjans s'hi aboquen— i la disputa partidària poden desmobilitzar un tipus de "català emprenyat", tant dolgut amb Madrid i l'espoli infraestructural com indignat amb allò que s'anomena "la classe política" catalana (exemple 1, exemple 2, exemple 3, però n'hi ha de tots els colors). A qui fa trempar aquest espectacle? CiU conta el PSC, el PSC contra CiU, ERC i ICV contra CiU —tot i compartir pancarta—, una mica d'ERC i d'ICV contra el PSC i viceversa, i també una miqueta de recel entre ERC i ICV, per no parlar de la distància que allunya els anteriors partits parlamentaris d'altres forces com la CUP... i així fins a múltiples combinacions.
Hi ha més logística que el 18-F, segur. Però també hi ha més pals a les rodes perquè ara veuen que les rodes poden ser piconadores. El 18-F va tenir a favor el factor sorpresa. L'1-D, no. Hi té opositors declarats ben poderosos i organitzats. I també té en contra l'esgotament ciutadà, electoral i polític i una etiqueta de "mani patrocinada pels partits". A més, a diferència del 18-F, en els blocs no se'n parla prou i... tot just fins a aquesta nit (mentre escric això) no havia rebut cap sms. Finalment m'ha arribat el primer. Diu:
"L'1D deixa la ressignació a casa i passa a l'acció! Engeguem la màquina, tapem els esvorancs i DECIDIM el nostre futur a màxima velocitat. Junts podem! IND!"
Fixeu-vos que el missatge, la idea, no és prou neta i contundent. El 18-F era "som una nació i tenim dret de decidir", i el rerefons era la retallada estatutària perpetrada a La Moncloa. Cabreig pel culebrot estatutari i el seu final, amb una càrrega política important. Però l'1-D és més complicat de vendre. Infraestructures (rodalies, TGV, esvorancs), manca de finançament, sobirania en general i sobirania aplicada a trens, avions i carreteres, rebuig a una ministra xulesca i impresentable... Massa complicat per a un gran públic. Per què hi haig d'anar dissabte, a manifestar-me? Com respons avui aquesta pregunta, de manera concisa i convincent? Com li dius al veí, a l'amic o al familiar que dissabte toca sortir al carrer? Qui trobi el missatge, que el posi en circulació ràpid. Manquen poques hores.
Potser massa poques per triomfar? Per demostrar que som més dels que ells volen i diuen?
No vull cridar al mal temps. A veure si encara hi sortiran reforçats els que es quedin a casa... Els que maquinen perquè la gent es quedi a casa, volia dir.
Podria donar-se aquesta paradoxa. El soroll mediàtic convencional —modest, no ens pensem pas ara que tots els mitjans s'hi aboquen— i la disputa partidària poden desmobilitzar un tipus de "català emprenyat", tant dolgut amb Madrid i l'espoli infraestructural com indignat amb allò que s'anomena "la classe política" catalana (exemple 1, exemple 2, exemple 3, però n'hi ha de tots els colors). A qui fa trempar aquest espectacle? CiU conta el PSC, el PSC contra CiU, ERC i ICV contra CiU —tot i compartir pancarta—, una mica d'ERC i d'ICV contra el PSC i viceversa, i també una miqueta de recel entre ERC i ICV, per no parlar de la distància que allunya els anteriors partits parlamentaris d'altres forces com la CUP... i així fins a múltiples combinacions.
Hi ha més logística que el 18-F, segur. Però també hi ha més pals a les rodes perquè ara veuen que les rodes poden ser piconadores. El 18-F va tenir a favor el factor sorpresa. L'1-D, no. Hi té opositors declarats ben poderosos i organitzats. I també té en contra l'esgotament ciutadà, electoral i polític i una etiqueta de "mani patrocinada pels partits". A més, a diferència del 18-F, en els blocs no se'n parla prou i... tot just fins a aquesta nit (mentre escric això) no havia rebut cap sms. Finalment m'ha arribat el primer. Diu:
"L'1D deixa la ressignació a casa i passa a l'acció! Engeguem la màquina, tapem els esvorancs i DECIDIM el nostre futur a màxima velocitat. Junts podem! IND!"
Fixeu-vos que el missatge, la idea, no és prou neta i contundent. El 18-F era "som una nació i tenim dret de decidir", i el rerefons era la retallada estatutària perpetrada a La Moncloa. Cabreig pel culebrot estatutari i el seu final, amb una càrrega política important. Però l'1-D és més complicat de vendre. Infraestructures (rodalies, TGV, esvorancs), manca de finançament, sobirania en general i sobirania aplicada a trens, avions i carreteres, rebuig a una ministra xulesca i impresentable... Massa complicat per a un gran públic. Per què hi haig d'anar dissabte, a manifestar-me? Com respons avui aquesta pregunta, de manera concisa i convincent? Com li dius al veí, a l'amic o al familiar que dissabte toca sortir al carrer? Qui trobi el missatge, que el posi en circulació ràpid. Manquen poques hores.
Potser massa poques per triomfar? Per demostrar que som més dels que ells volen i diuen?
No vull cridar al mal temps. A veure si encara hi sortiran reforçats els que es quedin a casa... Els que maquinen perquè la gent es quedi a casa, volia dir.
Espero que la manifestació sigui un èxit i que no intentin "contraprogramar-la".
Ens veurem a la plaça Catalunya 1-D
La manifestació important era la del 18-F i el referendum de "l'Estatut". Als catalans fa molts anys que sempre se'ns passa l'arròs. On realment havíem de demostrar la nostra condició de nació i el nostre convenciment de Decidir era en tot el procés estatutari. Encara no ha passat un any i ja veiem que el sistema de finançament que es va pactar no serveix de res i que cada any hem de pidular ja que si no es passen pel forro tots els acords. Jo no vull decidir les infraestructures, jo vull decidir tot el MEU FUTUR. Per tant jo vaig ser el 18-F i vaig col·laborar a organitzar un autocar que sortia del meu poble i demà segurament no aniré a la manifestació i tampoc sortirà cap autocar de poble. Feu-ne la lectura que volgueu, però aquests és el meu estat d'ànim. Salut i INDEPENDÈNCIA.
Saül: la cosa va molt bé. NO facis cas als sms que costen quartos. A través de l'e-corrreu he comprovat que molta gent que no havia anat a la 18-F sí que anirà aaquesta.
Joan Ramon: una cosa és el lema "oficial" i una altra és el que es veurà...
(mireu l'anunci de Catalunya Acció a l'Avui -crec que al Punt també hi surt)