Joan Herrera segueix les passes de Jesús i va camí del martiri. Ell predica la fe federalista i a cada plantofada para l'altra galta. S'ha de tenir moral. El 10 de novembre va tenir aquella patinada pública davant d'unes tres-centes persones a l'acte d'Òmnium quan va fer la pregunta retòrica “què és més fàcil?, la independència o reformar la constitució espanyola?” i l'auditori, que havia entès molt bé les explicacions d'Alfons López Tena, va fer-li pujar els colors. Ja en vaig parlar en un apunt l'endemà mateix. Però des d'aleshores hi ha hagut un parell més d'ocasions que demostren que l'Herrera és un federalista de pedra picada, que continuarà intentant fer camí vers l'impossible encara que es quedi sol.
La segona patacada li va venir de la ministra més federalista de totes, aquella que, en un exemple de com les gasta el federalisme, li va etzibar que no és antes partida que doblada sinó antes partía que doblá. Si amb una ministra del PSOE l'Herrera rep aquests mastegots, què passaria amb ministres del PP? Perquè el problema és que amb Izquierda Unida i prou la constitució no es pot reformar. I amb el tracte que rep un federalista com Joan Herrera tant per part del PSOE com per part del PP, preu per preu surt més a compte ser independentista que no pas federalista.
I l'última patacada torna a tenir relació amb Magdalena antes partía Álvarez. El Congrés de diputats espanyols l'havia de reprovar i ara ha estat el PNB qui ho ha evitat. Per què? Doncs perquè diuen que a ells no els va tan malament amb el ministeri i que no té cap sentit demanar-ne la dimissió ara que falten tres mesos per a les eleccions. Aquest fet puntual demostra les poques possibilitats que tenim en un estat que es reserva el poder i la sobirania i que després juga a dividir els contendents. Si fóssim un estat, no ens caldria demanar la dimissió d'una ministra que no atén les necessitats del nostre país. Però com que l'hem de demanar, ens hem de posar d'acord, i com més n'hi hagi a posar-se d'acord, pitjor. El federalisme és un camí sense sortida que tampoc estalvia les bufetades. Mal per mal, tirem pel dret, doncs.
Ara que ICV coincidirà amb ERC i CiU, les altres forces partidàries d'exercir el dret d'autodeterminació, en la manifestació de dissabte, aniria bé que a ICV apostessin primer per la recuperació de la sobirania nacional; i després ja ens plantejarem amb qui compartim, d'igual a igual, aquesta sobirania.
Els diputats d'altres nacions no espanyoles (PNB, BNG), potser seria millor per a tots votar plegats, però no són catalans.
Els del PSC sí que són catalans. Bé, ciutadans de Catalunya.
Per tota la resta d'acord. I fins dissabte a la mani.
Vèncer o convèncer.
La ciutadania catalana enlloc d'anar-nos esclafant entre nosaltres, hauríem d'intentar fer un front comú, i poder arribar a debatre sense consignes partidistes el nostre paper dins les Espanyes. Malauradament la majoria dels electes i càrrecs polítics son incapaços de qüestionar res. No fos cas que es qüestionés la seva bicoca personal dins les estructures del partit. La vida és molt dura, quan te l'has de treballar sense el paraigua del partit.
El sobiranisme ens garantiria una nació més democràtica?.
De fet, se'n farà quan entengui que amb la independència no fem res dolent. No "trenquem" res, atès que moltes de les fronteres estatals són artificials (resultat de guerres i d'imposicions). ¿No és millor canviar-les per les que siguin resultat de la voluntat de la gent? A més, en una Catalunya independent ningú no serà "estranger" ja que tots serem ciutadans de la Unió Europea: catalans, espanyols, italians... Fins i tot, els catalans amb lligams espanyols podran gaudir de la doble nacionalitat.
Això sí, no cal dir que ens administrarem molt millor.
Quan en Joan Herrera hagi vist això, esdevindrà independentista immediatament.