I els del Col·lectiu 1707, tot i ser de Lleida i no tenir servei de rodalies amb Barcelona, sortirem al carrer i cridarem que "Som una Nació i diem PROU! Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures". O potser és justament per això que sortirem, perquè nosaltres, els lleidatans, som els que patim més la mala situació de les infraestructures a Catalunya. Nosaltres, des de Ponent, no tenim problemes amb la connexió de proximitat amb la capital, senzillament no tenim connexió de proximitat. Som perifèria perquè Catalunya, en aquests anys de pseudodemocràcia, no ha estat capaç d'establir l'entramat d'infraestructures que uneix, enforteix i modernitza el territori.
I la raó? La incapacitat política dels nostres representants de no veure-hi més enllà de la legislatura i de les fronteres de l'Estat i de la subordinació econòmica d'un empresariat narcotitzat en els salons ministerials de la Villa y Corte. Ara sembla que s'han adonat, polítics i empresaris, que el país ha perdut pistonada en el concert europeu, i fins i tot en l'Estatal, i que el procés de regionalització i subordinació autonòmica és fruit justament de la innocència del nacionalisme regeneracionista i del no menys il·lús progressisme federalista.
I ara, gràcies a la capacitat negociadora dels catalans i de les polítiques de regat curt i peix al cove, les inversions en infraestructures depenen de la bona voluntat de Estat, no pas de les necessitats del territori i de la lliure decisió dels ciutadans. I aquest Estat ja ha pres una decisió per nosaltres: un desenvolupament centralista que inverteix on i quan convé per els interessos d'aquesta concepció centralitzada. Madrid és el centre i ha esdevingut una capital europea de primer ordre, en part gràcies a les aportacions i a les renuncies de "comunidades" com la nostra.
Si ens integrem a l'Estat perdem el dret a decidir sobre aeroports, autopistes, xarxa ferroviària, telefònica... sobre sobirania. Espanya té el seu projecte de nació més o menys definit, i en aquest projecte compten amb nosaltres com a combustible que cal cremar per enlairar-lo. Hem de decidir si volem ser un part d'aquesta idea o un tot amb projecte propi.
Hem de decidir si volem continuar trucant a la casa de l'amo sempre que vulguem alguna cosa. Hem de decidir si hem de perdre totes les energies explicant-nos una i mil vegades per poder aconseguir un rosegó d'inversions.
Hem de decidir si volem decidir.
Nosaltres serem a Barcelona el dia 1, i cridarem que som una nació... O no! Cridarem que volem la independència perquè el dret a decidir ja ens l'han furtat quatre llestos de Madrid, que ens van endossar un Estatut de fireta, i uns quants, bastant, il·lusos de Catalunya, que hi votar que sí.
Nosaltres serem a Barcelona, i tu... Tu que faràs, continuaràs criticant des del sofà la política en general i la catalana en particular? No critiquis els polítics perquè no fan res que tu no facis, ells tan sols són el reflex de la societat que els vota, i tu des del sofà el seu millor exemple. Dissabte no proclamarem la independència, però, no en dubteu, n'estarem marcant el camí.
Bloc no massa actualitzat del corresponsal de La Vanguardia al cor d'Israel. Dels pocs corresponsals proisrael que es poden llegir en aquesta península.
Bloc d'un dels millors periodistes de La Vanguardia, corresponsal a Ile de France. Hi ha qui diu que a més de llegir les seves cròniques també cal llegir Le Monde per tenir una versió menys esquerrana.
Indica que el poble català, com qualsevol altre, té el dret de decidir sobre el seu propi futur sense interferències d'altres nacions. La Plataforma no es vol posicionar ni a favor ni en contra de cap text estatutari, només pel dret democràtic.
És que n'Arza és molt Arza!. No tothom s'esperava 50 moitus!.
El corrent dels mortals amb set o vuit ja ens hi pensavam anar.
I els del Col·lectiu 1707, tot i ser de Lleida i no tenir servei de rodalies amb Barcelona, sortirem al carrer i cridarem que "Som una Nació i diem PROU! Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures". O potser és justament per això que sortirem, perquè nosaltres, els lleidatans, som els que patim més la mala situació de les infraestructures a Catalunya. Nosaltres, des de Ponent, no tenim problemes amb la connexió de proximitat amb la capital, senzillament no tenim connexió de proximitat. Som perifèria perquè Catalunya, en aquests anys de pseudodemocràcia, no ha estat capaç d'establir l'entramat d'infraestructures que uneix, enforteix i modernitza el territori.
I la raó? La incapacitat política dels nostres representants de no veure-hi més enllà de la legislatura i de les fronteres de l'Estat i de la subordinació econòmica d'un empresariat narcotitzat en els salons ministerials de la Villa y Corte. Ara sembla que s'han adonat, polítics i empresaris, que el país ha perdut pistonada en el concert europeu, i fins i tot en l'Estatal, i que el procés de regionalització i subordinació autonòmica és fruit justament de la innocència del nacionalisme regeneracionista i del no menys il·lús progressisme federalista.
I ara, gràcies a la capacitat negociadora dels catalans i de les polítiques de regat curt i peix al cove, les inversions en infraestructures depenen de la bona voluntat de Estat, no pas de les necessitats del territori i de la lliure decisió dels ciutadans. I aquest Estat ja ha pres una decisió per nosaltres: un desenvolupament centralista que inverteix on i quan convé per els interessos d'aquesta concepció centralitzada. Madrid és el centre i ha esdevingut una capital europea de primer ordre, en part gràcies a les aportacions i a les renuncies de "comunidades" com la nostra.
Si ens integrem a l'Estat perdem el dret a decidir sobre aeroports, autopistes, xarxa ferroviària, telefònica... sobre sobirania. Espanya té el seu projecte de nació més o menys definit, i en aquest projecte compten amb nosaltres com a combustible que cal cremar per enlairar-lo. Hem de decidir si volem ser un part d'aquesta idea o un tot amb projecte propi.
Hem de decidir si volem continuar trucant a la casa de l'amo sempre que vulguem alguna cosa. Hem de decidir si hem de perdre totes les energies explicant-nos una i mil vegades per poder aconseguir un rosegó d'inversions.
Hem de decidir si volem decidir.
Nosaltres serem a Barcelona el dia 1, i cridarem que som una nació... O no! Cridarem que volem la independència perquè el dret a decidir ja ens l'han furtat quatre llestos de Madrid, que ens van endossar un Estatut de fireta, i uns quants, bastant, il·lusos de Catalunya, que hi votar que sí.
Nosaltres serem a Barcelona, i tu... Tu que faràs, continuaràs criticant des del sofà la política en general i la catalana en particular? No critiquis els polítics perquè no fan res que tu no facis, ells tan sols són el reflex de la societat que els vota, i tu des del sofà el seu millor exemple. Dissabte no proclamarem la independència, però, no en dubteu, n'estarem marcant el camí.
Ja ho hem decidit: DISSABTE A BARCELONA.
http://www.decideixodecidir.cat/