Conferència d'Alfons López Tena [wiki], del Cercle d'Estudis Sobiranistes, al Casal l'Amistat de Calella, organitzada pel Fòrum Ciutadà i presentada per l'alcaldable de CiU Montserrat Candini [bloc]. El vocal del Consejo General del Poder Judicial hi arriba tard. Maleïdes infraestructures! Sortir de Madrid a 2/4 de 6 no és garantia d'arribar a Calella a les 8 del vespre. Quan no és el vol, falla el trajecte en taxi per carretera. El viatge de López Tena com a metàfora del que Catalunya i els catalans pateixen dia sí dia també. Calen més arguments per a la manifestació de dissabte? Calen més correus electrònics amb 50 —només 50?— motius per a participar en la protesta?
El retard del conferenciant no hi figura entre els motius de la convocatòria de l'1-D, que promou Decideixo Decidir i més d'un centenar d'entitats. Els fulls que hi ha a cada cadira de la sala d'actes calellenca són premonitoris del retard de López Tena. Ara falta saber si la conferència de López Tena i les intervencions sentides del públic són premonitòries de l'èxit de la manifestació de dissabte. Ha trigat a arribar, però l'ambient es comenca a escalfar. Hi ha més màrqueting i més recursos —autocars amunt i avall— per a la demostració de força de l'1-D en comparació amb l'onada sobiranista del 18-F. Una onada menystinguda aleshores pels ideòlegs i opinadors convergents, que feien broma i se n'enreien. I ara què? ¿Per què menystenien el 18-F immediat a la retallada estatutària de Mas-Zapatero i ara troben oportuna i necessària una massiva concentració cívica per l'1-D?
El cor d'alguns dirigents nacionalistes era el 18-F al carrer. El cos de molts militants i votants nacionalistes també va recórrer el trajecte d'Espanya (la plaça) a Catalunya (també la plaça) d'aquell dissabte històric de febrer. Mesos després, amb segon tripartit sobre la taula, un Mas que refunda el catalanisme des de la dura oposició, i l'horitzó electoral dels comicis espanyols a la vista, CiU fa el pas i opta pel seu "dret a decidir". Decideix sumar-s'hi, juntament amb Esquerra i Iniciativa. En canvi, el PSC aferrat a l'aliança amb la ministra Álvarez de Zapatero, aquella de l'antes partía que doblá, en fa de la necessitat virtut. Del seu aïllament en fa un agument de resistència: nosaltres som els que gestionem la solució dels problemes!
Els socialistes són coherents, cal reconèixer-ho. Es presentaven com els garants de la (bona) gestió, i a la gestió del conflicte s'hi agafen. Ja ho deia el President Montilla aquest dilluns entrevistat per Antoni Bassas. Els socialistes treballen per arreglar els problemes de les infraestructures, preocupats per les molèsties que pateixen els ciutadans diàriament a rodalies. En canvi, uns socis de govern tripartit que no tenen ministres a Madrid —Esquerra i Iniciativa no tenen els seus Clos o les seves Chacón, ni es troben en els passadissos del comitè federal del PSOE— coincidiran al carrer amb l'allau de catalans emprenyats, entre ells els dirigents de l'oposició nacionalista, amb Mas [vídeo bloc] al capdavant. Josep Antoni Duran Lleida [bloc] hi serà? O no hi figura el dret a decidir de manifestar-se entre les seves prioritats... Per no parlar d'un inoportú Xavier Trias...
La coincidència pancartista de dissabte d'una part del Govern amb la principal força de l'oposició, però, no està renyida amb la pugna. El clima preelectoral espanyol mana. I les necessitats de marcar distàncies, també. Una cosa és la refundació del catalanisme de tall (tímidament) autodeterminista i les floretes d'Ernest Benach [bloc] i Marina Llansana a la conferència de Mas [El sobiranisme profilàctic de Mas du CiU del 18-F a l'1-D] i una altra cosa són els interessos electorals de Joan Ridao [bloc] per furgar en la ferida de la federació nacionalista: Mas + Duran = 0
Pagar els autocars a mitges, sí. Compartir pancarta sense corbata i amb bufanda de cap de setmana, també. Però una treva entre candidats que a la primavera s'ho juguen tot a les urnes, i més si són Ridao i Duran i... en un altre nivell l'implicat Joan Herrera, ja és demanar massa. Per cohèrència històrica del catalanisme, vaja.
Per cert, no us perdeu el Punt d'Informació Permanent que Nació Digital ha obert amb motiu de la manifestació de l'1-D.
El retard del conferenciant no hi figura entre els motius de la convocatòria de l'1-D, que promou Decideixo Decidir i més d'un centenar d'entitats. Els fulls que hi ha a cada cadira de la sala d'actes calellenca són premonitoris del retard de López Tena. Ara falta saber si la conferència de López Tena i les intervencions sentides del públic són premonitòries de l'èxit de la manifestació de dissabte. Ha trigat a arribar, però l'ambient es comenca a escalfar. Hi ha més màrqueting i més recursos —autocars amunt i avall— per a la demostració de força de l'1-D en comparació amb l'onada sobiranista del 18-F. Una onada menystinguda aleshores pels ideòlegs i opinadors convergents, que feien broma i se n'enreien. I ara què? ¿Per què menystenien el 18-F immediat a la retallada estatutària de Mas-Zapatero i ara troben oportuna i necessària una massiva concentració cívica per l'1-D?
El cor d'alguns dirigents nacionalistes era el 18-F al carrer. El cos de molts militants i votants nacionalistes també va recórrer el trajecte d'Espanya (la plaça) a Catalunya (també la plaça) d'aquell dissabte històric de febrer. Mesos després, amb segon tripartit sobre la taula, un Mas que refunda el catalanisme des de la dura oposició, i l'horitzó electoral dels comicis espanyols a la vista, CiU fa el pas i opta pel seu "dret a decidir". Decideix sumar-s'hi, juntament amb Esquerra i Iniciativa. En canvi, el PSC aferrat a l'aliança amb la ministra Álvarez de Zapatero, aquella de l'antes partía que doblá, en fa de la necessitat virtut. Del seu aïllament en fa un agument de resistència: nosaltres som els que gestionem la solució dels problemes!
Els socialistes són coherents, cal reconèixer-ho. Es presentaven com els garants de la (bona) gestió, i a la gestió del conflicte s'hi agafen. Ja ho deia el President Montilla aquest dilluns entrevistat per Antoni Bassas. Els socialistes treballen per arreglar els problemes de les infraestructures, preocupats per les molèsties que pateixen els ciutadans diàriament a rodalies. En canvi, uns socis de govern tripartit que no tenen ministres a Madrid —Esquerra i Iniciativa no tenen els seus Clos o les seves Chacón, ni es troben en els passadissos del comitè federal del PSOE— coincidiran al carrer amb l'allau de catalans emprenyats, entre ells els dirigents de l'oposició nacionalista, amb Mas [vídeo bloc] al capdavant. Josep Antoni Duran Lleida [bloc] hi serà? O no hi figura el dret a decidir de manifestar-se entre les seves prioritats... Per no parlar d'un inoportú Xavier Trias...
La coincidència pancartista de dissabte d'una part del Govern amb la principal força de l'oposició, però, no està renyida amb la pugna. El clima preelectoral espanyol mana. I les necessitats de marcar distàncies, també. Una cosa és la refundació del catalanisme de tall (tímidament) autodeterminista i les floretes d'Ernest Benach [bloc] i Marina Llansana a la conferència de Mas [El sobiranisme profilàctic de Mas du CiU del 18-F a l'1-D] i una altra cosa són els interessos electorals de Joan Ridao [bloc] per furgar en la ferida de la federació nacionalista: Mas + Duran = 0
Pagar els autocars a mitges, sí. Compartir pancarta sense corbata i amb bufanda de cap de setmana, també. Però una treva entre candidats que a la primavera s'ho juguen tot a les urnes, i més si són Ridao i Duran i... en un altre nivell l'implicat Joan Herrera, ja és demanar massa. Per cohèrència històrica del catalanisme, vaja.
Per cert, no us perdeu el Punt d'Informació Permanent que Nació Digital ha obert amb motiu de la manifestació de l'1-D.
I els del Col·lectiu 1707, tot i ser de Lleida i no tenir servei de rodalies amb Barcelona, sortirem al carrer i cridarem que "Som una Nació i diem PROU! Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures". O potser és justament per això que sortirem, perquè nosaltres, els lleidatans, som els que patim més la mala situació de les infraestructures a Catalunya. Nosaltres, des de Ponent, no tenim problemes amb la connexió de proximitat amb la capital, senzillament no tenim connexió de proximitat. Som perifèria perquè Catalunya, en aquests anys de pseudodemocràcia, no ha estat capaç d'establir l'entramat d'infraestructures que uneix, enforteix i modernitza el territori.
I la raó? La incapacitat política dels nostres representants de no veure-hi més enllà de la legislatura i de les fronteres de l'Estat i de la subordinació econòmica d'un empresariat narcotitzat en els salons ministerials de la Villa y Corte. Ara sembla que s'han adonat, polítics i empresaris, que el país ha perdut pistonada en el concert europeu, i fins i tot en l'Estatal, i que el procés de regionalització i subordinació autonòmica és fruit justament de la innocència del nacionalisme regeneracionista i del no menys il·lús progressisme federalista.
I ara, gràcies a la capacitat negociadora dels catalans i de les polítiques de regat curt i peix al cove, les inversions en infraestructures depenen de la bona voluntat de Estat, no pas de les necessitats del territori i de la lliure decisió dels ciutadans. I aquest Estat ja ha pres una decisió per nosaltres: un desenvolupament centralista que inverteix on i quan convé per els interessos d'aquesta concepció centralitzada. Madrid és el centre i ha esdevingut una capital europea de primer ordre, en part gràcies a les aportacions i a les renuncies de "comunidades" com la nostra.
Si ens integrem a l'Estat perdem el dret a decidir sobre aeroports, autopistes, xarxa ferroviària, telefònica... sobre sobirania. Espanya té el seu projecte de nació més o menys definit, i en aquest projecte compten amb nosaltres com a combustible que cal cremar per enlairar-lo. Hem de decidir si volem ser un part d'aquesta idea o un tot amb projecte propi.
Hem de decidir si volem continuar trucant a la casa de l'amo sempre que vulguem alguna cosa. Hem de decidir si hem de perdre totes les energies explicant-nos una i mil vegades per poder aconseguir un rosegó d'inversions.
Hem de decidir si volem decidir.
Nosaltres serem a Barcelona el dia 1, i cridarem que som una nació... O no! Cridarem que volem la independència perquè el dret a decidir ja ens l'han furtat quatre llestos de Madrid, que ens van endossar un Estatut de fireta, i uns quants, bastant, il·lusos de Catalunya, que hi votar que sí.
Nosaltres serem a Barcelona, i tu... Tu que faràs, continuaràs criticant des del sofà la política en general i la catalana en particular? No critiquis els polítics perquè no fan res que tu no facis, ells tan sols són el reflex de la societat que els vota, i tu des del sofà el seu millor exemple. Dissabte no proclamarem la independència, però, no en dubteu, n'estarem marcant el camí.
Ja ho hem decidit: DISSABTE A BARCELONA.
http://www.decideixodecidir.cat/
Dret a decidir versus dependència d'Espanya. És molt senzill: només cal posicionar-se. El que passi a les urnes (i després de les urnes...) clarificarà el futur de la nostra nació. Jo cada vegada sóc més optimista.